La versió de l’emèrit

L’emèrit Joan Carles I es va reunir a Baqueira amb el principal implicat en el fallit cop d’estat del 23 de febrer del 1981, el general Alfonso Armada, 17 dies abans de l’aldarull i sis abans que el general, que havia estat el seu secretari i, per ordre de Franco, el seu instructor militar des del 1955, assolís gràcies a la seua “insistència i malgrat l’oposició d’Adolfo Suárez”, aleshores president del Govern d’Espanya, el lloc de segon cap d’Estat Major de l’Exèrcit, segons revela al seu llibre de memòries, titulat Reconciliación.

El rei emèrit ofereix en realitat pocs detalls de la trobada amb el militar, condemnat a 30 anys de presó per la seua implicació en la trama colpista, amb la qual planejava col·locar-se com a president del Govern central. Va ser indultat el 1988 pel Govern de Felipe González i va morir el desembre del 2013.

Armada sempre va negar la seua implicació en el fallit cop, malgrat que les sospites sobre els seus eventuals vincles es van disparar quan, el mateix 23-F, el cap de la casa Reial, Sabino Fernández Campo, va respondre a la consulta d’un dels conjurats, José Juste, el cap de la División Acorazada Brunete, sobre la presència d’Armada a la Zarzuela amb aquell “ni está ni se le espera”, que resultaria clau per frenar l’aldarull.

Armada era en la data de la reunió, i des del 1979, governador militar de Lleida i, com a tal, cap de la División de Montaña Urgell IV, una unitat de més de 6.000 efectius que disposava de casernes a Lleida i Barcelona i que des de les de Vielha i Castellciutat tenia accés als principals passos fronterers de la demarcació. Deixaria el lloc en menys d’una setmana per instal·lar-se a Madrid.

De què volien parlar l’aleshores rei i l’aleshores militar? Joan Carles I no en dona gaires pistes, encara que sí que sembla que es tractava d’una cosa important. “Em vaig quedar a Baqueira aquella nit perquè tenia una cita que no volia cancel·lar”, explica. I no la va cancel·lar, per molt que aquell mateix dia hagués mort la seua sogra, Federica de Grècia, en una operació de cirurgia estètica. La seua esposa, l’emèrita Sofia “per descomptat, va tornar immediatament a Madrid”, explica. “Em reuniria amb ella l’endemà a Madrid”, afegeix.

Soroll de sabres

Una setmana abans, el 29 de gener, havia dimitit Suárez enmig d’un intens soroll de sabres, que és com es denomina als moviments previs dels colpistes. En aquest ambient, i en un viatge de descans al Pirineu amb la reina, “li havia demanat a un home de la meua confiança, el general Alfonso Armada, que es reunís amb mi a Baqueira per sopar. Volia calibrar l’estat d’ànim de les tropes i obtenir informació de primera mà”, narra.

Tanta informació se li pressuposava al governador militar de Lleida com perquè el cap de l’Estat recorregués més de 500 quilòmetres amb la finalitat d’obtenir-la? Ningú no podia oferir-la-hi a la capital? Tant li interessava com per deixar sola la seua esposa el dia que es mor la seua mare (i carregar a l’erari públic dos viatges de tornada)?

No obstant, la versió oficial que l’emèrit ofereix en les seues memòries resta presència a la trobada. “Érem dos amics íntims que discutíem sobre la delicada situació que travessava el país. En aquell moment, no em va dir res que pogués alertar-me”, assegura. També ressenya que el general no li va parlar de les reunions que mantenia a Lleida amb polítics i militars. “Me’n vaig assabentar més tard. Tots els partits polítics tramaven en secret conspiracions polítiques per omplir a la seua manera el buit d’un poder trontollós”, afirma.

El llibre recull altres episodis com l’explosió d’una bomba de dos quilos de goma-2 a l’hotel Montarto, a Naut Aran, el 29 de desembre del 1986. Recorda que “tenia previst reunir-me amb dirigents polítics en aquell hotel”, però no que hi estava allotjada la seua escorta.

El volum inclou diverses referències a les informacions de l’emèrit i la seua família al Pirineu, encara que sense gaires detalls. Inclou “les vacances d’esquí al Pirineu” entre els “rituals ineludibles que no em perdia sota cap concepte” i manté que “cada estada” reforçava “l’atractiu de la regió i d’aquest esport que els espanyols amb prou feines practicaven abans del meu regnat (sic)”.