La ‘xoca’, una herència dels celtes: “L’aragonès i el català, amb idèntic significat del cèltic tsukka”
Milers de famílies reviuran demà el ritu pagà del tronc que dona obsequis. La tradició deriva d’una altra en la qual els ilergets demanaven al sol força per a les collites cremant troncs
Un nen alimenta una ‘xoca’ en una casa de Benavarri. - EUGENIO MONESMA
“Xoca nadal / caga turrón / y mazapán.” En centenars de cases de la Franja se sentirà demà a la nit aquesta copla, cantada per nens mentre peguen amb pals al tronc el que han alimentat en els dies previs i del qual rebran obsequis de tot tipus que extrauran de les seues cavitats. Es tracta de la tradició de la xoca, la versió contemporània (i privada) d’una altra d’origen celta, i compartida a Catalunya amb la soca, el tronc o el tió, que es remunta a tres mil·lennis, quan els ilergets poblaven les valls del Cinca i el Segre i la major part del territori de les actuals províncies d’Osca i de Lleida.
Tant el ritu com la denominació tenen origen celta. “L’aragonès xoca i el català soca, amb idèntic significat, tenen un origen preromà, probablement del cèltic tsukka”, explica Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Lengua, que remet a l’obra de Joan Coromines, que va en localitzar derivats en l’alemany, l’irlandès i el bretó. Significa “tronc d’un arbre”, assenyala el lingüista, que matisa que “es pot dir especialment del de les coníferes resinoses” com el pi o el xiprer. La paraula varia per zones: soca al sud de la Ribagorça i tronca al nord, pullizo i tizón en altres llocs.
La tradició casolana de la xoca es va anar estenent al llarg de la segona meitat del segle XX així que s’anava esllanguint la versió popular del foc de llenya que cremava a les places dels pobles durant el Nadal i coincidint amb el solstici d’hivern.
La llenya cremava en uns casos els dies 24 i 25 de desembre i en d’altres la foguera es mantenia fins al 6 de gener i es convertia en un centre de reunió. De fet, les fogueres de Reis s’emmarquen en la mateixa tradició.
L’etnògraf Eugenio Monesma va recollir aquest ritu de foc associat al solstici en el seu documental Calendario de la cebolla, tronca y calandrias: ritos y tradiciones de Navidad en el Pirineo español.
El foc donava la benvinguda al naixement del sol amb el solstici, quan la llum comença a guanyar temps a la foscor cada dia. A més de les places, en ocasions el foc s’ubicava a les ermites o al costat dels cementiris, en una reminiscència del ritu celta que pretenia il·luminar els morts i facilitar la trobada amb els avantpassats.
L’altre objectiu de les fogueres tenia relació amb la fertilitat de la terra, ja que provava d’ajudar el sol en la seua regeneració perquè donés més força a les collites. De fet, les cendres de la xoca i les de la foguera s’abocaven als camps per adobar-los.
