Vaga docent: De què es queixen els docents? De les ràtios elevades a la manca de recursos

El professorat de secundària de Catalunya tornarà a fer-se sentir demà per denunciar les condicions laborals que tenen que, segons expliquen, afecten a la qualitat educativa als centres públics. Sis docents de l'institut Joan Solà de Torrefarrera han compartit les seves experiències personals per explicar els motius que els han portat a secundar la vaga convocada per a l'11 de febrer, una mobilització que pretén posar sobre la taula problemes estructurals del sistema educatiu que s'arrosseguen des de fa anys i que, segons denuncien, s'han agreujat amb el temps.

Les principals reivindicacions del col·lectiu docent se centren en la reducció de ràtios a les aules, l'increment de recursos humans i materials i la disminució de la càrrega burocràtica que allunya els professors de la seva tasca pedagògica. A més, els educadors manifesten una creixent sensació de desautorització institucional i familiar que dificulta enormement la gestió diària de l'aula i genera un desgast emocional considerable entre els professionals de l'ensenyament secundari.

Fidel Florensa, del departament de Socials, ha posat l'accent en el dèficit econòmic que pateix el professorat pel deteriorament del poder adquisitiu. Segons explica, els salaris només han augmentat de manera proporcional a l'IPC, cosa que no compensa l'encariment real del cost de la vida. A aquesta situació econòmica s'hi suma una càrrega burocràtica que considera excessiva i que obliga els docents a perdre moltes hores omplint documents i realitzant tasques administratives que els allunyen de la seva feina principal: preparar classes i atendre els alumnes de manera adequada.

La insostenibilitat del model actual a secundària

Arnau Raluy, professor del departament de Ciències, adverteix que els instituts de secundària estan arribant al límit de la seva capacitat. Segons la seva experiència, les ràtios són inassumibles, hi ha una manca evident de vetlladors i professors de suport, i l'administració educativa sembla ignorar una realitat que cada vegada es fa més palesa: la diversitat a les aules augmenta a una gran velocitat sense que els recursos acompanyin aquest creixement. Raluy insisteix que no es tracta d'una manca de voluntat per part del professorat, sinó d'una impossibilitat material per atendre adequadament tots els alumnes en les condicions actuals. Aquesta vaga, segons ell, és un crit d'alerta perquè el sistema educatiu s'està sostenint exclusivament a costa del desgast del professorat.

La promoció automàtica i la pèrdua d'exigència acadèmica

Dolors Seuma, del departament de Llengua castellana, descriu una situació que genera frustració tant entre l'alumnat com entre el professorat: la constant sensació d'anar tapant forats sense resoldre els problemes de fons. Seuma assenyala que es passen alumnes d'etapa encara que no hagin assolit els mínims establerts, especialment en l'àmbit de les llengües. L'administració demana als docents que siguin comprensius i flexibles, però sense una exigència real ni recursos suficients, el sistema acaba desgastant els professionals i no resol els problemes educatius estructurals que arrosseguen molts estudiants.

Àngel Guillem, professor de Filosofia del departament de Socials, complementa aquesta visió denunciant una sensació constant de desautorització institucional. Segons explica, hi ha poca exigència acadèmica, canvis continus de currículum i una pressió clara perquè cap alumne repeteixi curs, encara que no s'hagin assolit els nivells mínims establerts. A més, els docents sovint es troben sols davant situacions complexes a l'aula, sense suport institucional i, en moltes ocasions, tampoc amb suport familiar. Guillem denuncia que el departament d'Educació no recolza el professorat ni confia en els professionals amb els quals treballa, cosa que genera cansament, frustració i una sensació molt estesa que la tasca docent no està prou valorada per la societat.

L'esgotament emocional del professorat

Anna Castro, del departament de Llengües, que imparteix classes de francès, aporta una perspectiva experiencial després de 24 anys de trajectòria professional. Castro reconeix que molts professors de secundària estan esgotats no només físicament sinó també emocionalment. Segons explica, van entrar a la professió amb vocació educativa, però cada vegada es senten més sols davant d'aules molt complexes, amb ràtios elevades i una diversitat creixent que no ve acompanyada dels recursos necessaris per atendre-la adequadament. Els docents reben demandes constants perquè assumeixin aspectes acadèmics, socials i emocionals dels alumnes, però sense temps suficient, sense suport institucional i amb una burocràcia que els consumeix energia i dedicació.

La necessitat imperiosa de mobilització

Susanna Amorós, del departament de Tecnologia, explica que la gestió diària de la diversitat d'alumnat a l'aula s'ha convertit en una tasca cada vegada més complicada. Amorós posa l'exemple d'un grup de primer d'ESO que actualment té 25 alumnes però que inicialment havien de ser 33. Només gràcies a la mobilització del professorat a finals del curs anterior, reclamant una quarta línia, es va aconseguir reduir aquesta xifra. Per a ella, sortir al carrer i mobilitzar-se és una necessitat: si el professorat no fa res, si no es mou, és com si acceptés totes les condicions imposades. I la realitat, segons denuncia, és que no hi ha prou professorat per atendre tota la diversitat que tenen els centres i que cada vegada és més gran.