SEGRE

90 anys de la compra d’Avinganya per la Generalitat

El paper de Manuel Herrera i Gés.Quan la Generalitat va comprar el monestir d’Avinganya, s’utilitzava com a magatzem, estava embargat i semblava abocat a la venda pel preu de la pedra. El seu salvament demostra que la perseverança de diverses generacions de persones i institucions pot ser decisiva per preservar el patrimoni històric.

Fotografia d’Avinganya realitzada per Gaietà Barraquer i Roviralta de 1898.

Fotografia d’Avinganya realitzada per Gaietà Barraquer i Roviralta de 1898.

Publicat per
Redacció

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

A començaments del segle XX, el Centre Excursionista de Lleida es consolidà com un dels principals focus de dinamització cultural de la ciutat. Impulsat per figures com Enric Arderiu, Rafael Gras, Magí Morera i Manuel Herrera i Gés, l’entitat anava molt més enllà de la pràctica excursionista: aspirava a conèixer, estudiar i divulgar el patrimoni històric i artístic de les terres de Lleida.

En aquest context s’inscriu l’excursió celebrada el dia de Pasqua Florida de 1910 al terme de Seròs. La crònica publicada al Butlletí del Centre descriu un recorregut en tartana i a peu, ric en observacions sobre el paisatge i les formes de vida tradicionals.

Els excursionistes arribaren a la població, que el mateix cronista definia com «la vila de les tomates», coneguda arreu del territori pel cultiu de la tomata primerenca, un dels seus principals conreus agrícoles.

Tanmateix, el moment culminant de la jornada fou la visita al monestir trinitari de Santa Maria dels Àngels d’Avinganya. Els excursionistes s’hi trobaren un edifici en un estat de degradació alarmant. L’antic monestir, considerat el primer establiment de l’orde trinitari a la península Ibèrica, havia estat convertit en magatzem agrícola.

Fotografia de la plaça de la Pau de Lleida de Manuel Herrera i Gés de 1906, de l’arxiu fotogràfic de l’IEI.

Fotografia de la plaça de la Pau de Lleida de Manuel Herrera i Gés de 1906, de l’arxiu fotogràfic de l’IEI.

Ja a finals del segle XIX, el 1898, el monestir havia estat visitat i fotografiat per Gaietà Barraquer i Roviralta, que en recolliria posteriorment el testimoni a l’obra Las casas de religiosos en Cataluña (1906), una de les primeres aproximacions de caràcter científic al conjunt.

La denúncia publicada pel Centre constitueix un dels primers testimonis moderns de consciència patrimonial a la comarca. El text és també profundament simbòlic: el campanar hi és descrit com un «guarda gegantí que vetlla eternament una tomba sagrada», una imatge que reflecteix la preocupació per la possible desaparició d’un lloc històric de primer ordre.

Entre aquells excursionistes hi havia una figura que, amb el temps, esdevindria clau en la salvaguarda d’Avinganya: Manuel Herrera i Gés.

El 16 de juny de 1935 –tot i que el document consigna erròniament l’any 1936–, Manuel Herrera i Gés adreçà, en nom de la Ponència d’Arxius de la Generalitat, un escrit al conseller de Cultura, Ventura Gassol. En aquells moments, actuava com a representant de la Ponència a les terres de Lleida, en estreta col·laboració amb Agustí Duran i Sanpere, cap dels serveis d’arxius del país.

En l’escrit advertia que el monestir d’Avinganya es trobava embargat per deutes fiscals i corria el risc de ser venut pel simple valor de la pedra, fet que podia comportar «la total destrucció d’aquell monument». El document recollia també les observacions de Joaquim Folch i Torres després de visitar el monestir. Aquest destacava que, malgrat la ruïna del claustre neoclàssic, encara era possible reconstruir-lo, i subratllava l’interès arquitectònic i escultòric de l’església del segle XIV.

La gestió va donar fruit i la compra per part de la Generalitat –de la qual aquest juliol de 2026 es compleixen noranta anys– es formalitzà el 7 de juliol de 1936 per un import de 3.333,34 pessetes. Tot i que l’ordre de pagament no es va poder fer efectiva fins al 15 de febrer de 1937, en plena Guerra Civil, el govern català va mantenir el seu compromís amb la preservació del patrimoni cultural en un context d’extrema dificultat.

En un escrit de juliol de 1936, conservat a l’Arxiu de la Diputació de Lleida, Herrera expressa el seu compromís amb aquestes paraules: «Estic sempre disposat a tot el que convingui per Catalunya, pel seu art i per la seva cultura.»

En acabar la guerra, aquella declaració demostrà tota la seva profunditat, convertida gairebé en un veritable programa de vida. Herrera reapareix en la documentació relacionada amb Avinganya com a representant verbal davant la Diputació de Lleida de postguerra, prova que continuava implicat en la defensa del monument.

El 14 de març de 1940 participà activament en el traspàs de la propietat a la Diputació i, posteriorment, continuà aquesta tasca des de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on treballà entre 1942 i 1951 com a responsable de Belles Arts i president de la Comisión Provincial de Monumentos.

Paral·lelament a aquesta tasca de salvaguarda, Herrera desenvolupà una obra fotogràfica de gran valor: el seu llegat, amb més de 10.000 plaques estereoscòpiques realitzades des de 1906, constitueix una memòria visual excepcional de les terres de Lleida d’aquella època.

El juny de 2025, els jesuïtes del Col·legi Claver de Raimat, que havia custodiat aquest fons durant dècades, el cediren a l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Els treballs de catalogació actuals estan traient a la llum imatges inèdites de nombrosos municipis que permetran ampliar –i, en molts casos, reescriure– la història gràfica de Ponent.

Des d’Almacelles se segueixen amb interès aquests treballs de catalogació, amb l’esperança que hi puguin aparèixer imatges inèdites del municipi que contribueixin a enriquir-ne la memòria històrica i a ampliar el coneixement de la seva evolució al llarg del segle XX.

Mentre el llegat gràfic d’Herrera es preservava, Avinganya continuà patint dècades d’abandonament.

Als anys setanta, el seu estat era tan precari que fins i tot s’utilitzava el claustre per tancar-hi el bestiar. Davant d’aquesta degradació, diverses veus, com l’alcalde de Seròs Josep Ponti Castillo, Josep Anton Tarragó Pleyan i Ramon Boleda Nadal, alertaren de l’estat ruïnós del conjunt i de l’espoli continuat.

Aquestes inquietuds contribuïren al fet que, l’any 1976, la Diputació de Lleida acordés iniciar els tràmits per sol·licitar la declaració del monestir com a monument artístic de caràcter nacional, una iniciativa que finalment no prosperà.

La recuperació efectiva del conjunt hagué d’esperar fins a l’any 1983. Una nova aliança institucional –impulsada per l’alcalde de Seròs, Francesc Teixidor; el regidor i diputat provincial Antoni Badia; el president de la Diputació, Ramon Vilalta, i la Generalitat de Catalunya– va permetre capgirar una situació que semblava irreversible. Aquest consens històric facilità l’inici de les primeres actuacions de restauració l’any 1985, dirigides per l’arquitecte Jaume Fresquet, mentre que els treballs arqueològics passaren a dependre de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI).

En aquest àmbit cal destacar especialment la tasca de l’arqueòloga Joana Xandri, així com les aportacions de Joan-Ramon González i, en els darrers anys, de Josep Medina, que han contribuït a ampliar el coneixement històric del monestir.

Tot i els avenços assolits en les darreres dècades, Avinganya continua sent un conjunt només parcialment recuperat i encara pendent d’un projecte definitiu que en posi en valor totes les seves dimensions històriques: la vinculació amb l’orde dels Trinitaris, el llegat de la família Montcada i la seva integració dins el mapa patrimonial i arqueològic del Baix Segre.

El monestir no és només la crònica d’un monument salvat in extremis, sinó també la demostració que la perseverança de diverses generacions de persones i institucions pot esdevenir un factor decisiu en la continuïtat del patrimoni.

En aquest sentit, Manuel Herrera i Gés no fou una figura circumstancial, sinó una de les persones que, en els moments més crítics, contribuí a evitar la desaparició d’un dels conjunts històrics més singulars de les nostres terres.

Per això, reivindicar avui la seva figura no respon només a un exercici de memòria històrica, sinó també a la necessitat de reconèixer aquelles persones que han contribuït decisivament a preservar el patrimoni lleidatà. Malgrat la seva tasca, Manuel Herrera i Gés continua sent un gran desconegut a les nostres comarques –més enllà del catàleg de l’exposició que la Universitat de Lleida li dedicà l’any 2000– i no compta amb cap reconeixement a l’espai públic.

Dedicar-li un carrer o una plaça no seria només un homenatge, sinó també una lliçó per a les futures generacions: la prova que, de vegades, el compromís tenaç –sovint invisible– d’una sola persona pot alterar el destí del patrimoni de tot un país.

tracking