Els pobles que el pantà va engolir: La Noguera suporta 5.000 ha inundades per pantans del Segre, la Pallaresa i la Ribagorçana

Els pantans també tenen cara b, un costat ocult, un efecte secundari que sovint es tendeix a ocultar o a excloure del discurs oficial. Un visor de l’ICGC (Institut Cartogràfic i Geogràfic de Catalunya), denominat comparador històric i accessible a internet, permet que emergeixi una d’aquestes veritats incòmodes que han acompanyat el desenvolupament de les infraestructures hidràuliques: la desaparició de pobles sencers, o de part d’aquests en el menor pitjor dels casos, i la migració com a desplaçats dels qui van ser els seus veïns.

El visor, accessible a visors.icgc.cat/comparador-historic, ofereix ortofotos actuals de municipis i paratges com muntanyes i partides i permet comparar-les amb altres de preses en diferents moments a partir del 1945, un marc temporal que ofereix la possibilitat de visionar el territori abans i després de la construcció dels pantans.

Segons diverses estimacions, la construcció dels embassaments de la Noguera, que suporta una empremta de 5.000 ha en forma d’inundació, van provocar, en el seu conjunt i en tota la seua extensió, el desplaçament de més de 3.000 persones: més de 1.500 a Canelles, prop de 1.200 a Santa Anna, al voltant de 300 a Rialb i alguns centenars a Camarasa i Sant Llorenç de Mongai.

Aquests dos últims no van arribar a negar cap nucli de població, encara que sí que van afectar parcialment a la zona est de Sant Llorenç mentre altres com Oroners acabaven despoblats davant de la impossibilitat de conviure amb les dinàmiques de l’embassament. La presa de Rialb va causar el desallotjament de Tiurana, els veïns del qual van aconseguir la construcció d’un nou nucli fora del perill del Segre, tal com en el seu dia va ocórrer amb Mequinensa i l’Ebre, i dels nuclis de Miralpeix i Aguilar. Les pèrdues demogràfiques van ser elevades a Santa Anna i Canelles, amb el desallotjament de Tragó de Noguera i Boix amb l’ompliment del primer i amb el de Blancafort (el poble del qual procedia la besàvia lleidatana del futbolista Lionel Messi) i Canelles en el segon.

Alberola, amb 12 habitants, va ser l’únic nucli de Tragó que va sobreviure a les obres de regulació de la Noguera Ribagorçana per la companyia hidroelèctrica Enher, pública i un dels emblemes del desenvolupisme franquista. Les de la Pallaresa les va executar la companyia elèctrica La Canadiense. Els actius d’ambdós van acabar en el perímetre d’Endesa. La construcció de Rialb, que va convertir Rialb en l’últim poble de la conca de l’Ebre inundat per un embassament, les va assumir el ministeri d’Obres Públiques. La seua central, inicialment en mans d’Acciona, l’explota el grup japonès Orix Corporation a través de la filial Elawan Energy.

Aquestes instal·lacions hidroelèctriques i els embassaments que les alimenten són, juntament amb la resta dels pantans i amb les centrals de la muntanya, el punt d’origen de la principal aportació a la desmesurada producció elèctrica de la demarcació de Lleida. Segons les dades de Red Eléctrica, l’empresa paraestatal que gestiona la xarxa de transport d’alta tensió, la demanda d’aquesta energia als sectors residencial, productiu i de serveis va ser l’any passat de 2.633 GWh (gigawatts per hora, milions de quilowatts) mentre la producció es va disparar fins a 3.151, amb un superàvit destinat a l’exportació a altres zones.

A aquesta producció generada amb aigua se sumen les que tenen com a font l’energia solar i l’eòlica, que l’any passat van sumar, respectivament, 264 i 580 GWh, la primera amb una tendència ascendent i la segona amb una de descendent. Aquestes aportacions eleven el superàvit energètic de la demarcació de Lleida fins als 1.362 GWh. És a dir, que una tercera part de l’electricitat que es genera a Lleida es consumeix en altres zones com la deficitària Barcelona, per a l’alimentació de la indústria de la qual es van construir aquells pantans.