La revolució que va posar el camp de Lleida en mans de qui el treballa
La Guerra Civil va donar lloc a 48 col·lectivitats agràries. Camperols i jornalers van compartir terres, eines i collites entre uns ideals d’igualtat

Imatge de membres de la col·lectivitat de Tremp reunits en un magatzem el novembre del 1937. - PÉREZ DE ROZAS/AFB ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA
Els camps de Lleida no podien esperar. Després del fracàs del cop militar del juliol del 1936 a Catalunya, nombrosos propietaris van fugir, van ser detinguts o van perdre les terres mentre les collites continuaven madurant. Amb les institucions desbordades i els sindicats convertits en un dels principals poders de la rereguarda, grups de camperols van ocupar finques i van començar a treballar-les col·lectivament. Però el fenomen no va sorgir del no-res.
El camp comptava amb una llarga tradició de cooperatives, sindicats i societats de socors mutus. A Lleida, la CNT, la Unió de Rabassaires i el Bloc Obrer i Camperol –posteriorment integrat al POUM– havien arrelat entre jornalers, arrendataris i petits propietaris. L’escassa aplicació de la reforma agrària republicana i la concentració de part de la terra en poques mans havien alimentat durant anys el malestar.
L’historiador Guillem Puig Vallverdú ha documentat 48 col·lectivitats agràries a la província. No va existir un model únic ni una sola organització darrere del procés.
D’aquestes 48, 22 estaven dirigides per la CNT, tres per la UGT, dos conjuntament per ambdós centrals i tres per la Unió de Rabassaires. Set més depenien de diferents combinacions de sindicats, partits, ajuntaments o comitès. Un dels principals exemples va ser Endavant, creada pel Sindicat Únic de Camperols de la CNT a Lleida. Agrupava uns 1.127 jornals –al voltant de 485 hectàrees– repartits entre diferents torres de l’Horta. La col·lectivitat va arribar a disposar de tractors i 69 parelles de mules.
Encara més singular va ser Raimat. El POUM va assumir la gestió de les aproximadament 3.000 hectàrees de la finca dels Raventós, inclosos els camps, els cellers i els habitatges dels treballadors. La direcció va recaure en Salvador Mor Castell, històric dirigent del Bloc Obrer i Camperol i del sindicalisme agrari lleidatà. La producció vinícola va continuar, però van millorar lleugerament els salaris i es van reduir a la meitat els lloguers dels empleats.
Alguaire ofereix un altre dels casos més ben documentats. La CNT va promoure una col·lectivitat que va incloure l’agricultura i altres sectors del municipi. S’han comptabilitzat 820 hectàrees expropiades a dinou propietaris, a les quals es van sumar les terres aportades pels mateixos camperols.
La realitat, tanmateix, va quedar lluny de la utopia sense conflictes. Una part dels camperols es va incorporar voluntàriament a les col·lectivitzacions agràries, però d’altres ho van fer sota pressió. Hi va haver finques confiscades després de la fugida dels seus amos, però també confiscacions acompanyades d’amenaces, violència i assassinats.
A aquestes tensions es van sumar la mobilització dels joves cap al front, la falta de tècnics, l’escassetat d’adobs i combustible i les dificultats per distribuir els productes. La prioritat d’aprofundir la revolució va xocar cada vegada més amb els que reclamaven concentrar tots els esforços a guanyar la guerra. Els enfrontaments polítics i els Fets de Maig del 1937 van debilitar el moviment i l’entrada de l’exèrcit franquista a Ponent durant la primavera del 1938 va posar fi a aquelles experiències, amb els seus responsables fugint a l’exili o empresonats.