«Sempre que escric contes ho faig pensant en el meu fill»

Escriptor totterreny, prolífic, referent per a noves generacions, compromès... Josep Vallverdú (Lleida, 1923) és això i molt més. Però no viu de la glòria i continua molt actiu als seus 98 anys (els va complir el 9 de juliol). A partir de demà i al llarg de tres setmanes d’agost, publicarà cada dia a SEGRE un relat pensat per als més petits de la casa.

Els Contes del Llangardaix són inèdits?

Totalment. Sempre escric i quan faig contes ho faig pensant en el meu fill que, pel seu estat mental, llegeix només textos breus i fàcils d’entendre. Li envio els contes i després els comentem. Això ho he fet sempre de manera privada, mai m’havia plantejat publicar-los. Però l’any passat els Contes per a l’Eloi van veure la llum a SEGRE i va ser molt gratificant percebre que van tenir una bona acollida. Alguns avis em deien que, com que eren curts, els llegien en veu alta als nets i que aquell moment de compartir el diari cada dia amb ells era molt especial, així que aquest estiu tornaria a publicar a SEGRE els contes que li escric a l’Eloi.

Els animals són els grans protagonistes.

Sí, en especial el llangardaix, que és el protagonista absolut. A mi aquests animals m’agraden molt, m’hi identifico. Aquest llangardaix parla amb una tórtora molt xafardera que el posa al dia de tot el que passa en un poble que no identifico, però podria ser qualsevol de Ponent. També hi ha personatges humans i un gos.

Sempre s’ha sentit còmode en un entorn rural.

Tant a nivell personal com literari. Quan jo vaig nàixer Lleida era una ciutat molt petita i d’adult gairebé sempre he viscut en poblacions petites. Em sento còmode en aquest àmbit.

Fins a cert punt, reprèn un llibre seu molt conegut del 1982, Saberut i Cua-Verd. Fins i tot va guanyar el Premio Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del ministeri de Cultura. Trobava a faltar els personatges?

Com dic, els llangardaixos sempre m’han acompanyat. Al llibre del 1982 un llangardaix vell i pacífic dialogava amb un colom jove i presumit. Aquí és una cosa diferent, i no només perquè en comptes d’un colom hagi optat per una tórtora. També cal tenir en compte que en una novel·la l’estructura és molt diferent de la d’un conte tan curt com aquests.

I més si, deliberadament, optes per un tipus d’escriptura que sigui assequible per als més petits: àgil, fresca, amb un lèxic intel·ligible... Intento que siguin textos fàcils de llegir tant per als nens com per a persones amb necessitats especials i també pensant en pares i avis que no tenen tot el temps que voldrien per explicar històries als fills i néts.

La jubilació no entra en els seus plans i no només escriu sinó que continua publicant articles d’opinió en premsa. Recentment llegíem a SEGRE la seua reacció a les declaracions del líder del Partit Popular, Pablo Casado, sobre que el mallorquí i la resta de variants dialectals de les Balears no eren català.

Sempre he col·laborat en premsa i no crec que deixi de fer-ho. Però ara només escric quan m’indigno i sento que he de respondre. Negar la unitat de la llengua catalana em va semblar prou greu per escriure un article d’opinió en què acusava Casado de ser un ignorant o tenir mala fe i recordava que hi va haver un temps en què també van intentar fer-nos creure que a Lleida parlàvem una llengua pròpia que no era la de Catalunya.