Lleida dona una lliçó a tot el món amb la Setmana Morales

El Museu de Lleida i la Fundació Horitzons 2050 han donat una lliçó a tot el món amb l’organització de la Setmana Morales, centrada en la figura del genial polifonista renaixentista i inaugurada ahir a la nit pel filòsof, poeta i músic Ramón Andrés, possiblement l’intel·lectual més sòlid de l’Estat. 

Andrés va situar l’obra de Cristóbal de Morales en el marc de la reacció que es va donar davant l’exasperació del jo iniciada amb la modernitat al segle XVI. L’obra de Morales, com la de tots els polifonistes brillants, “és una música per ser habitada”, va explicar Andrés. 

De configuració arquitectònica, “ocupa tots els espais, o millor els crea”, i ofereix a l’oient un lloc en el qual poder estar quan deixi de ser. Perquè l’exacerbació del jo, que es va iniciar fa cinc segles amb la modernitat, es va accentuar amb una Il·lustració “que va declarar sobresegut” tot temps anterior i ha portat al desconcert del segle XXI, es produeix davant la impossibilitat de la dona i l’home moderns d’enfrontar-se al no-res.  Occident ha reaccionat amb el nihilisme perquè ha oblidat la proposta que van plantejar fa cinc segles el misticisme i la polifonia.

Una proposta que no permetia ser en el no-res, “però sí, potser, estar-hi”, perquè el silenci místic i la polifonia renaixentista “es poden habitar”. Aquestes dos reaccions es van donar en un context d’“espiritualitat secreta” en el qual vivien les famílies converses –morisques o jueves– que havien de canviar en públic els hàbits però mantenien les seues religions a casa. 

Juan de la Cruz era d’una família de teixidors, i per tant de conversos, que eren pobres de solemnitat, i va voler ser cartoixà o carmelita per fugir de les altes esferes eclesiàstiques. Fray Luis va estar a la presó, igual com Juan de la Cruz, i Tomás Luis de Victoria, el polifonista més important del seu segle, després de provocar veritables atacs d’enveja a Palestrina a Roma, es va retirar trenta anys al monestir de les Descalzas Reales. 

Mig segle abans Cristóbal de Morales, recollint el testimoni del gran Josquin Des Prés, havia escrit una música “que és ànima perquè és esperit, com una religió fora de la consciència, o potser més aviat una consciència que ha diluït el jo i l’ego”, els quals, al segle XVI igual que al segle XXI, comporten desigualtat perquè construeixen un món competitiu en el qual la política fa un pas al costat en favor del mercat. 

La música de Cristóbal de Morales “està escrita per a l’aire, per als absis de l’espai diví”, entès aquest no en un sentit religiós convencional, sinó en aquesta forma de religió alternativa que permet estar en el no-res. Una forma de religió que es va entendre malament amb la cúpula catòlica, que va combatre la polifonia al detectar un excés de complexitat allà on hi havia un prodigi de subtilesa. Aquest món sublim, igual com el de Teresa de Ávila, Juan de la Cruz i la resta de grans místics, no només enfonsa les seues arrels en l’espiritualitat secreta de les famílies converses; també, va explicar Andrés, en el món del Mestre Eckhart, el gran teòleg medieval que considerava que Déu és res perquè en el no-res, que és el que tu no ets, és on hi ha allò diví, que el llenguatge no ha pogut delimitar. Però la música de Cristóbal de Morales, sí. 

El públic que va aplaudir ahir a la nit l’aclaparadora i alhora diàfana lliçó de saviesa de Ramón Andrés, així com tots els habitants d’una Lleida que pot enorgullir-se del miracle d’organitzar aquesta Setmana Morales, podran comprovar-ho assistint divendres a l’església de Sant Llorenç (o dissabte a Barcelona o diumenge a Pinell) al concert Mille Regretz de l’Ensemble Cristóbal de Morales, que els permetrà habitar un no-res en el qual no podran ser, però sí, potser, trobar la clau de l’eternitat.