Jordi Puig

Com ajuda aquest llibre a comprendre millor el paper de Manuel de Pedrolo com a pensador polític durant la Transició i la consolidació democràtica de Catalunya?

Prosa de combat és un volum que ajuda a fer justícia a un autor que, en aquest sentit, va ser dels pensadors polítics més coherents de la literatura catalana i del pensament català. Va ser un escriptor que va tenir un pes enorme, i durant uns anys va ser l’únic autor independentista amb pes a la premsa diària. Hi havia altres escriptors independentistes que apareixien en premsa, però no del nivell de Pedrolo. Cal tenir en consideració autors com ell, que van quedar literalment al marge de l’argument que es va convertir injustament en el relat oficial de part de la història de Catalunya.

Quin era el paper de Pedrolo dins de l’ecosistema cultural català dels anys seixanta i setanta, més enllà de la seua obra literària de ficció?

Pedrolo era un intel·lectual d’aquells que ja no en queden; se’l rifava tothom i era un autor molt llegit. Era un escriptor incomparable, sobretot en el moment en què es començaven a generar nous lectors en català i es normalitzava una mica l’idioma, en els últims anys del franquisme. Però a mi em crida especialment l’atenció com per a Pedrolo era imprescindible atribuir la catalanitat a les persones que venien de fora. Ell assenyalava el fet que hi havia un sector de la societat catalana que estava totalment desconnectat de la seua llengua i les seues arrels. Era una guerra als anys 60 que estava en auge, i no era una batalla entre integristes. Pedrolo era una persona totalment oberta a acollir nous catalans, però sempre promovent la nostra llengua i i les nostres tradicions, i així ho transmetia en els seus escrits. Això era el que més irritava els sistemes de censura de l’època.

Quina ha estat la seua tasca específica com a editor respecte a la confecció d’aquest llibre i per què va decidir embarcar-se en aquest projecte?

El llibre forma part d’una col·lecció d’autories, de la qual ja portem un bon nombre de volums publicats. Hem recopilat materials d’autors com Mercè Rodoreda, Joan Fuster, etc. Gairebé tots els autors de la literatura catalana amb el seu vessant d’assajos han passat per la nostra editorial.

Pedrolo és la figura principal del que hem publicat més recentment, i fa temps vam decidir tirar endavant una antologia del seu material i centrar-nos a recuperar els seus arxius. Vam trobar articles totalment inèdits, que mai va arribar a publicar, i d’altres que sí però que encara no s’havien recollit junts. Jo he estat qui ha trobat aquests textos inèdits de censura, i Teresa Ibars també ens ha ajudat a fer-ho. A la part del llibre on es recopilen articles ens hem basat en els que ell ja va recopilar en vida en altres llibres.

Ell ja va publicar uns quants volums amb recopilacions d’articles del diari Avui i de Serra d’Or. Amb Prosa de combat, fem una antologia de 25 anys; ell ho havia fet d’un any i mig. Júlia Ojeda ha fet la selecció dels articles i peces, tant material inèdit com articles ja publicats. Per entendre’ns, el llibre és un 60% material inèdit de Pedrolo i un 40% material parcialment inèdit. En total, hem tardat un parell d’anys a recopilar el material, però d’aquesta manera hem aconseguit tenir una idea molt més àmplia de la seua trajectòria.

Per què creu que durant tant temps s’ha volgut esborrar o minimitzar el discurs polític de Pedrolo?

Pedrolo va patir encara més el buit que se li va fer als anys 80 per part dels recents sistemes democràtics i de la gent amb influència cultural. Crec que potser va patir més aquest buit que la censura que se li va fer durant el franquisme, ja que als 80 va caure en l’ostracisme polític i va ser titllat de radical. Això contrastava amb el fet que ell mai va deixar de ser un autor molt llegit en l’àmbit de la ficció, malgrat el seu abandó polític.

Pedrolo marcava diferències absolutes i el seu nom era dels més populars entre el públic i, al seu torn, va ser l’autor que va tenir més traves per publicar. Al censor li feia por quan un material podia tenir incidència social, i els escrits de Pedrolo eren especialment perillosos per al sistema polític d’aquell moment. El material que més censura va tenir de Pedrolo va ser el que tenia més èxit potencial, i ell tenia molts textos d’aquest estil. El públic anava per una banda i el sistema predominant, per una altra. Considero que el públic mai el va abandonar, però el país sí que ho va fer.