La porta del mar, els museus i el tracte amb la fotografia

pàgines culturals de segre

Espero no fer-me un embolic (no arribar a un atzucac) amb l’escrit d’avui. No voldria banalitzar un assumpte que deu ser més complex del que pot semblar i entrar en la irreverència. Avui, des del cor i des d’un sentit crític amb les prohibicions a què ens obliguen la majoria de seus referencials on podem gaudir de les obres d’art, escric d’allò que m’ha fet mal d’alguns d’aquests espais.

Soc del parer que en un lloc oficial dedicat a mostrar art, sigui públic o privat, s’hauria de respirar un ambient de total llibertat, amb el respecte necessari vers el continent i sobretot del contingut. Se suposa que les obres a admirar van ser creades pels seus autors des d’un sentiment de llibertat absoluta. També és de suposar que la gran majoria dels consumidors d’art són persones amb bagatge cultural i humà com per mantenir un comportament adequat al lloc on són, però hi ha alguns d’aquests ens on et fan sentir com si fossis un perill per a la integritat de les seves “obres sagrades”.

Diria que vaig ser un privilegiat. Vaig aprendre a consumir art i alimentar la meva ànima de la mà de dos artistes emblemàtics de Lleida. Recordo un consell rellevant de cadascú d’ells. En Cristòfol em va dir que les escultures, a banda de valorar-les amb la vista, si ho creiem convenient (no es pot generalitzar), les hauríem de tocar, com si fóssim cecs, per tal d’experimentar amb el tacte detalls com la fredor o l’escalf, la matèria, la rugositat, etcètera. No és el mateix una obra de ferro que una de boix o granet, amb acabats rústics o polida com un mirall. En Coma Estadella, en una època que feia escultures mòbils tot estudiant i analitzant constructivament les que feia Alexander Calder, em va dir que si un mòbil està immòbil deixa de ser un mòbil; per tant, si el volem observar en la seva plenitud, li hauríem de poder donar una petita empenta, o si és de format petit una bufada. Totes dues coses em van impregnar un criteri basat en el sentit comú i en la meva pròpia experiència en el tracte amb les obres d’art.

El cas més rellevant que em va produir un desencís total en visitar un museu va ser la meva primera i única visita al Guggenheim de Bilbao. L’adjectiu que em ve al cap és vergonyós. Tot el missatge implícit un cop has pagat l’entrada i t’han fet deixar les pertinences en una taquilla com les del Plus, i sobretot la teva càmera fotogràfica (no sé com ho deuen fer ara amb els mòbils), és fer-te veure que estàs en un espai celestial. A banda de fer-te saber el llistat de prohibicions, em vaig sentir vigilat amb lupa sense treva en tot el recorregut que vaig fer. Per raons de l’espai que disposo, no puc narrar tot el que voldria. Només diré que vaig acabar molt emprenyat i em vaig prometre que mai més entraria en aquell o un altre Guggenheim. Puc viure una existència feliç sense el seu servei humiliant. L’únic positiu que vaig treure de la nefasta visita va ser veure, que no gaudir plenament, els grans mòbils de Calder i els Andy Warhol més coneguts. Això sí, amb l’esbroncada d’un guarda per haver fet una bufada a un dels mòbils de Calder. Reconec que el vaig voler provar, soc rebel de mena.

Recordo la primera visita que vaig fer al Prado. Tenia 18 anys i anava sol. Estava absolutament prohibit fer fotografies. Va ser el primer museu on em vaig trobar en aquesta situació i la meva rebel·lia em va provocar un desig incontrolable de fer la foto prohibida. Ho vaig aconseguir evitant les represàlies. Al meu entendre, va ser una foto paradoxal. En un lloc on et priven de fer fotos està permès fer còpies pintades directament des de l’original. La meva imatge contenia el pintor copista del quadre Las lanzas de Velázquez, amb l’esmentat gran quadre inclòs. La vaig fer assegut en un banc posat al centre de la sala per a poder gaudir de l’obra amb calma o simplement descansar, en presència d’un vigilant amatent, amb la meva Nikon mig amagada entre les cames, recolzada a la fusta del seient perquè no sortís moguda i enquadrant a sentiment, tot tossint en el moment de disparar. La càmera rèflex, en un ambient silenciós com aquell, el vigilant l’hauria sentit. El fet és que no se’n va adonar. La foto va quedar prou ben enquadrada i amb la magnífica llum que posseïa la sala.

Mai he tingut la sensació, i fa anys d’això, que fes alguna cosa mal feta. Al contrari, estic molt content de fer fotos en llocs prohibits en què crec que l’obligació és arbitrària, fins al punt que al Japó fotografiava tots els rètols de prohibit fotografiar, que van ser uns quants. Rebutjo de ple allò que em sembla inútil i injust quan sé que a la propietat no li faig cap perjudici. Al contrari: si ho publico podria ser que fes promoció gratuïta.

Fa anys, en les visites periòdiques a Barcelona que feia acompanyat per l’Albert Coma, citades en la publicació que li vaig dedicar en aquesta mateixa secció el 19 d’octubre passat, sempre anàvem a la Fundació Miró i al Museu Picasso, dos llocs on estava permès fer fotos lliurement, això sí, sense flaix. Si hi havia alguna raó especial per tal de preservar alguna obra estava indicat oportunament. A banda d’aquests llocs, fa uns anys que visito assíduament el Centre de fotografia KBr de Fundació Mapfre a Barcelona (KBr=Bromur Potàsic, sal química que forma part del revelador fotogràfic), fundat l’any 2009, on es programen solament exposicions fotogràfiques de primers espases de la fotografia mundial com Brassaï, Berenice Abbott, Henri Cartier-Bresson, Lee Friedlander, Edward Weston, Paul Strand, Bill Brandt, etcètera, a banda d’autors locals referents. En aquest espai, curiosament i paradoxalment, no hi ha cap restricció a fer fotografies de les exposicions ni de les obres. Vull fer un esment al Museu d’art Modern Louisiana, a prop de Copenhaguen, on he anat dos cops. És l’espai vinculat a l’art on m’he sentit més lliure de tots en els quals he estat.

Tinc en compte que s’han donat casos aïllats de vandalisme, ja sigui vinculats a reivindicacions més o menys justificades o a la ignorància supina. Fa temps que hem entrat en una forma massiva de viure l’art i això obliga a reforçar la vigilància, però no és còmode observar l’art mentre et vigilen en tot moment. Com en altres àmbits, paguen justos per pecadors.

La fotografia d’avui és de la porta del moll de l’embarcador del palau Beylerbeyi, residència d’estiu dels sultans otomans a Istanbul, que està molt a prop del gran pont penjat anomenat dels Màrtirs del 15 de juliol, que comunica Europa amb Àsia tot travessant el Bòsfor. És la porta més luxosa que he vist mai. I direu: què hi té a veure, això, amb el tema d’avui? Hi té a veure perquè va ser l’única de les poques fotos que vaig fer del lloc, a banda de l’harem, veient la porta. Us podeu imaginar el nivell de luxe de l’interior, la zona més sucosa per fotografiar, impressionant tota ella, indescriptible, mai havia vist tant luxe concentrat, amb vigilants per tot arreu, suposo que per evitar robatoris d’objectes. No vaig entendre el perquè de la prohibició fotogràfica. Fins i tot al Museu Palau de Topkapi hi havia moltes zones permeses de fotografiar.