Escriure per recordar i resistir: la lleidatana Teresita Daroca té a punt una trilogia homenatge al seu germà mort

Un viatge èpic de memòria, amor i resiliència a través del temps i l’espai. Així defineix Teresita Daroca (Tàrrega, 1972) el projecte literari que està a punt de culminar, una trilogia que va començar a escriure fa quatre anys després de la mort del seu germà Òscar per una malaltia estranya derivada de la covid. El que va començar com un exercici de record i homenatge a un germà perdut, “com una novel·la per a la família”, explica l’autora, ha acabat convertint-se en una trilogia que, arran de nombroses reaccions positives de familiars i amics, podria editar-se per arribar també al públic lector. Encara no busca segell editorial, però té clar que seria a Espanya o al Perú.

I és que la trajectòria biogràfica de Daroca és del tot singular. Professional de l’àmbit de la salut, com a nutricionista oncològica, va conèixer a Barcelona el seu marit, llavors cònsol del Perú a la capital catalana, Miguel Julián Palomino de la Gala. La carrera diplomàtica del seu espòs la va portar el 2009 a residir al país andí i, des del 2015, a Austràlia com a esposa de l’ambaixador peruà en aquest país. Malgrat viure a l’altre costat del planeta, ambdós mantenen una estreta relació tant amb el Perú com amb Lleida.

De fet, no fa gaire van adquirir una casa rural al poble de Gramuntell, a la Segarra, que visiten tant com poden. Una casa que va entusiasmar Daroca tot just veure-la, entre l’església del poble i l’antic cementiri, i que s’ha convertit en protagonista d’aquest projecte literari, almenys pel títol, La casa de las golondrinas.

“Bona part de les pàgines les he escrit en aquesta casa, envoltada per centenars d’orenetes, tant a l’exterior com fins i tot niant dins, no sé ni per on es colaven; fins i tot algunes vegades picotejaven les finestres com si volguessin entrar”, recorda amb sorpresa l’escriptora. “Per això he volgut donar aquest títol a l’obra, perquè han estat com una font d’inspiració, amb el seu cant de benvinguda, que m’ha fet recordar moltes coses del passat familiar”, afegeix.

Al llarg de tres volums, la història de La casa de las golondrinas s’estén més enllà de Gramuntell, el seu punt d’origen, explorant Catalunya, Europa i Sud-amèrica. Cada volum aprofundeix en la força de la família, la persistència dels afectes i la capacitat humana de superar l’adversitat.

Els personatges, en un noranta per cent basats en persones reals, combinen familiars de Daroca i figures fictícies, mostrant com la lluita per salvar vides, sostenir tradicions i preservar la memòria travessa generacions.

L’impacte sofert durant l’època de la covid va marcar a l’autora i a aquesta història. Encara recorda, quan va ocórrer la defunció del seu germà, com va poder sortir d’Austràlia per viatjar a Tàrrega en ple confinament “gràcies a un permís del primer ministre australià, i en un avió que infonia respecte, amb tot just mitja dotzena de passatgers”.

Al llibre, l’autora ha recreat així tres grans pandèmies que van afectar la humanitat en tres èpoques molt diferents: la pesta negra al segle XIV, la grip espanyola de 1918 i la covid-19. A través d’aquests tres moments històrics, el lector pot veure com les respectives societats van afrontar la mort, la por i la pèrdua en diferents contextos. I fins i tot ha afegit referències a l’actual clima bèl·lic que es viu a Europa amb la guerra entre Rússia i Ucraïna.

Trilogia literària

El primer dels volums, titulat Memorias de un otoño que no muere, “està escrit des del cor com un homenatge etern a un germà perdut, el record del qual està viu entre les seues pàgines”.

El segon llibre, Susurros de un invierno que guarda secretos, és una introspecció a la memòria en temps difícils. Daroca comenta una circumstància casual i inquietant alhora: “Gramuntell va ser repoblat molts anys després que la pesta negra a l’edat mitjana acabés amb tots els seus veïns”.

Finalment, la tercera part de la història, que porta per títol Destellos de un verano que nunca se olvida, “representa la llum, l’esperança, la transcendència dels records familiars”. La resiliència i, en aquest cas l’escriptura, “ens ajuda a seguir endavant”, afegeix.