Pilar Aymerich, fotògrafa: «De vegades, fent fotos em sentia intrusa en un món d’homes»

La fotògrafa Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) és una figura fonamental entre els professionals que van documentar gràficament el canvi social, polític i cultural de l’Espanya de l’última dècada franquista i la Transició. I a més, des d’una mirada compromesa amb el feminisme i la lluita pels drets civils. Ahir va participar a Lleida en un debat sobre dones fotògrafes (vegeu el desglossament).

Però vostè va començar estudiant teatre!

Sí, sí, vaig estudiar interpretació i direcció teatral a l’Escola Adrià Gual. I com a final de carrera, el 1964 vaig dirigir una versió de l’Ubú rey, d’Alfred Jarry. A l’escola tot era teatre d’avantguarda i, al sortir, vaig veure el panorama teatral del país, amb vodevils... I me’n vaig anar a Londres a seguir els estudis. Però amb l’idioma i la falta de contactes... vaig acabar marxant a París per col·laborar en l’estudi fotogràfic del meu oncle Xavier Tarragó. Havia estat comissari de propaganda de la Generalitat republicana i estava exiliat. Amb ell em vaig adonar de la importància de la fotografia com a professió. A la vida he funcionat moltes vegades per la intuïció, i no m’ha anat malament.

De tornada a Espanya, es va convertir en fotògrafa professional.

Al principi vaig fer molta foto teatral, gràcies a la meua relació amb gent que vaig conèixer a l’escola, com Fabià Puigserver o Josep Maria Benet i Jornet. Després ja vaig començar a sortir al carrer, a les grans manifestacions. Era l’única dona fotògrafa i calia demostrar el doble de vàlua que els homes. Però vaig adoptar com un personatge, ben arregladeta i sense les grans càmeres i objectius penjant del cinturó que portaven els fotògrafs... resulta que passava més desapercebuda i acabava colant-me en llocs als quals els fotògrafs no podien accedir.

Què havia d’aguantar dels homes fotògrafs?

Et miraven una mica de dalt a baix, malgrat que al final entenien que treballés una dona al seu costat. Això sí, de vegades em sentia intrusa fent fotos en un món d’homes. També he sentit en ocasions com una certa invisibilitat cap a les dones professionals, per exemple en exposicions col·lectives en les quals s’oblidaven de les dones.

Professionalment, l’època de la Transició va ser la més apassionant?

Sí, t’adonaves que aquell moment social que estaves vivint era irrepetible i en vaig formar part retratant un tros de la història d’un país i de la seua gent. Culturalment també va ser una època molt enriquidora. I també vaig reivindicar la Transició de les dones. La veritat és que van caure moltes lleis franquistes gràcies al fet que vam sotir als carrers.

Vostè va començar amb cambra amb rodet, va passar al digital i ara, com veu la irrupció de la IA?

La intel·ligència artificial pot ser un gran avenç per als mitjans de comunicació però a mi em fa molta por perquè pot ser una eina molt perillosa; et poden enganyar i mostrar-te mentides molt fàcilment. La tecnologia digital ja va canviar la professió, es va passar d’un procés artesanal i de reflexió a una cosa molt ràpida. I ara amb la IA, sembla que la veritat ja no té importància.