Jaume Ferran, poeta entre dos mons

Sempre és difícil aventurar quina sort tindrà l’obra d’un poeta cinquanta anys després de la seva mort. No és fàcil protegir-se de l’erosió del temps, ni tan sols en el cas d’aquelles obres que, en vida, crèiem més consolidades. Podríem preguntar-nos, per exemple, si poemes tan emblemàtics com Palabras para Julia o Pandémica y Celeste continuen interpel·lant de la mateixa manera les noves generacions de lectors. Si el repte ja és complex per a poetes tan populars com J. A. Goytisolo o J. Gil de Biedma, encara ho és més en el cas d’autors amb una obra molt menys coneguda, com Jaume –o Jaime– Ferran. 

Quan parlem dels poetes de l’anomenada Escola de Barcelona, de seguida pensem en J. A. Goytisolo, en J. Gil de Biedma, en Carlos Barral, segurament també en Gabriel Ferrater i potser, amb una mica de sort, fins i tot en Alfonso Costafreda; però els noms de Jaume Ferran, de Llorenç Gomis o d’Enrique Badosa és probable que se’ns quedin vacil·lant al caire de l’oblit, potser un oblit momentani, provisional, però l’ombra de l’oblit és sempre el pas previ a la no-existència. Sens dubte, la qualitat d’una obra és el factor principal que n’explica la popularitat, la difusió i la permanència en el temps; però hi ha altres elements, potser secundaris però igualment decisius, en la construcció i la projecció d’una carrera literària. 

Jaume Ferran (1928-2016) ha publicat tretze llibres de poemes, tres de poesia infantil, cinc de prosa infantil i tres volums de memòries; a més de cinc antologies, tres assaigs de crítica literària i diverses traduccions i articles. Una obra, sens dubte, considerable. Tanmateix, és probable que molts lectors de poesia, fins i tot especialistes en la Generació dels 50, el recordin més com a antòleg –l’autor de l’Antología parcial (1976), decisiva en la difusió de l’Escola de Barcelona– que no pas com a poeta. 

Definir Jaume Ferran com un “poeta entre dos mons” no és només una metàfora geogràfica més o menys eufònica, fruit d’haver viscut entre Europa i Amèrica, sinó que esdevé un motiu recurrent en la construcció de la seva identitat literària. A diferència de Goytisolo, Gil de Biedma o Barral, Ferran neix en el si d’una família catalanoparlant de la Segarra. No és una qüestió menor; potser és la primera cruïlla decisiva. Si més no, és curiós que el primer llibre que escriu, La primavera encesa, sigui un recull de sonets en català –avui perdut– i tota la resta de l’obra poètica la desenvolupi en castellà. 

El mateix Ferran, en una entrevista publicada al diari SEGRE (2009), explicava com la diglòssia que va patir la cultura catalana després de la Guerra Civil va determinar també la seva trajectòria literària. Qualsevol lector pot adonar-se que la veu dels poemes de Ferran no és exactament la mateixa que respira a les memòries, escrites en català. Ni tampoc el nom: el poeta es diu Jaime; el memorialista, Jaume. 

Al costat del bilingüisme, hi ha altres facetes, més personals i potser per això mateix més rellevants, en la formació i desenvolupament del seu perfil literari. Una d’elles és l’afició a la música. Segons explicava el mateix Ferran, bona part de la vocació literària arrenca de les vetllades musicals de la infantesa, quan amb els seus germans tocaven per als pares i els avis. Aquesta afició acabaria deixant empremta no només en la recerca d’una poesia eufònica, sovint rimada, sinó sobretot en la necessitat de construir el poema a partir d’una estructura equilibrada i harmònica. 

No sembla arriscat relacionar aquelles vetllades familiars amb la construcció d’una obra literària en què el vessant musical infantil té un pes destacat. Juntament amb Gloria Fuertes, Ferran és el poeta de la seva generació que més ha escrit per a nens. Entre poesia i prosa suma vuit volums, alguns dels quals premiats. Què aporta aquesta “polivalència” a l’hora de valorar l’obra d’un escriptor? Suma o resta? 

Podríem formular la mateixa pregunta davant d’una altra de les singularitats de Ferran: que fos creient practicant. Potser ell i Llorenç Gomis són els únics poetes de la Promoció dels 50 que s’han definit sempre com a cristians. No voldria ara aturar-me a valorar la influència del fet religiós en la seva obra –ni tampoc les bromes que els companys de promoció en feien–, n’hi ha prou d’esmentar el títol d’un dels llibres, Nuevas Cántigas (1967), per advertir la naturalesa polièdrica amb què Ferran va anar construint la seva bibliografia. Si a més a més hi afegim que, a partir del 1955, es converteix en un viatger forçat –va passar gairebé tota una vida com a professor a la Universitat de Syracuse, vivint ara sí “entre dos mons”–, es pot acabar entenent que escrivís una poesia força allunyada dels paràmetres generacionals. 

La temàtica dels primers llibres –el viatge, la identitat escindida, la nostàlgia i la recerca d’arrelament– conformen una línia argumental gens habitual en les tendències poètiques dels anys seixanta del segle passat. La seva obra poètica posterior, influïda en bona part per la poesia neoèpica d’Ezra Pound, per la Teologia de l’Alliberament i per una mirada serena –fins i tot conjugal– en el tractament del tema de l’amor, el va acabar consolidant com una veu desplaçada i difícil d’encasellar. Si a tot aquest seguit de circumstàncies, hi sumem a més el tret específic del caràcter –“caràcter és destí”, deia Ferran citant Heràclit–, la personalitat d’un home que va prioritzar sempre l’amistat per sobre dels vedetismes poètics, podem fàcilment endevinar per què l’obra del poeta cerverí, o fins i tot la mateixa figura de poeta, s’han anat mig esvaint de l’imaginari col·lectiu.

 Jaume Ferran va viure –i va escriure– entre dues llengües, entre dos continents, entre el poeta i el professor, entre el centre i la perifèria. Potser aquesta condició liminar explica tant la riquesa i singularitat de la seva obra com el poc reconeixement obtingut: avui, per al lector corrent, gairebé al llindar de l’oblit. Tant de bo que el llibre pòstum que es presenta aquests dies, Vade mecum, serveixi per reivindicar-lo i rellegir-lo sense prejudicis, no com una figura secundària, sinó com un cas revelador de tot allò que la crítica i la banalitat de les modes tendeixen a deixar fora dels cànons literaris i la història.