Jordi Pàmias Massana: "després de colonitzar el món, volem conquerir ara el nostre cos"

El professor i escriptor lleidatà Jordi Pàmias Massana (Lleida, 1972), doctor en Filologia Clàssica i catedràtic a la UAB de llengua i literatura gregues, ofereix al seu nou llibre, Les renúncies (Arcàdia), “una mirada crítica al culte contemporani al cos i la seua dimensió política”. L’autor, fill de l’escriptor i poeta de Guissona Jordi Pàmias, parla en aquest assaig de la singular relació entre la desafecció política i la creixent mania al primer món per la cura del cos i el combat contra l’envelliment a costa de sacrificis i privacions. Demà dijous (19.00 h) presentarà l’obra a la llibreria la irreductible de Lleida, acompanyat pel professor i escriptor Miquel Pueyo.

Culte al cos i desafecció política?

Ja sé que és una mica arriscat, com barrejar aigua i oli. Però hi ha dos fenòmens avui dia al nostre món que existeixen: la falta d’interès per les responsabilitats polítiques i aquest culte desmesurat al cos, amb sacrificis en forma de dietes i exercicis. La qüestió era com lligar aquestes dos coses. I em va donar la pista una lectura del sociòleg alemany Max Weber sobre el cristianisme i les religions de fa més de cent anys, en la qual exposava com les elits romanes van deixar d’interessar-se per la política pública per bolcar el seu interès en la vida privada, en la salvació de l’ànima de l’individu. Aquesta connexió em va fer pensar què va poder passar en altres moments de la història.

I proposa un viatge a la Grècia arcaica i als pitagòrics.

No podia obviar la meua formació com a filòleg clàssic. Al llibre estudio els pitagòrics, gairebé una secta en aquella època, que creien en la immortalitat de l’ànima i la seua reencarnació en diferents cossos seguint tota una sèrie de renúncies en vida. Formaven part de les elits aristocràtiques, que van començar a perdre poder a la Grècia arcaica. En el fons és el mateix fenomen d’ara. El culte contemporani al cos és la forma secularitzada de la salvació. El món actual està molt carregat de potència espiritual.

La recerca de l’eterna joventut?

Ens esforcem cada vegada més a treballar el nostre cos, en les disciplines corporals pensant en la possibilitat d’allargar la joventut, amb cossos duradors i eterns. Ens recorda el combat per l’ànima del cristianisme primitiu i pitagòric.

La lluita contra l’envelliment, l’altra cara de la mateixa moneda?

Sí, a la Rússia actual treballen en projectes de congelació del cos per a una futura reanimació; i hi ha empreses de Califòrnia amb biòlegs de primera línia que investiguen en noves tecnologies, intel·ligència artificial, impressió d’òrgans en 3D, regeneració neuronal..., fins i tot en transferència mental, o sigui, copiar el cervell en un dispositiu extern per robotitzar-lo i aconseguir que sigui immortal. Projectes tecnoutòpics a la recerca d’aquesta espècie de bruixeria tecnològica per superar la barrera de la immortalitat.

Entrem en una nova fase de la història?

Igual que en l’època històrica moderna vam colonitzar el món per conquerir les colònies i apropiar-nos dels seus recursos naturals, ara ja només ens queda replegar-nos sobre nosaltres mateixos, conquerir els nostres propis cossos amb finalitat immortalista. Un escenari posthumà amb una espècie híbrida home-màquina.

Sembla ciència-ficció, però diu que la història es repeteix.

Clar, moltes vegades tenim la impressió que vam nàixer ahir, però cal ampliar el focus històric. Com a professor de Filologia Clàssica llegim a classe textos de fa més de dos mil anys i descobrim tota una sèrie de característiques universals en la condició humana que no són d’avui: la voluntat d’autosuperació, de trencar els límits mortals d’un cos que està condemnat a la mort. Els antics grecs ja volien superar les limitacions dels mortals. En el fons, allò de sempre: som una cosa però en voldríem ser una altra.