«Ponent va tenir protagonisme en la Setmana Tràgica»

Bèsties al foc és una novel·la amb gran rerefons històric. Quin és el seu context?

La història se situa a la Setmana Tràgica i la guerra al nord d’Àfrica. En aquell moment, els soldats espanyols no eren prous per afrontar el conflicte, i es va cridar a files gent que ja havia fet el servei militar, la reserva. Això va generar molta indignació, especialment perquè les persones amb diners podien evitar anar a la guerra pagant una quantitat.

Aquests fets van provocar una reacció important.

Això va acabar derivant en la Setmana Tràgica del 1909, amb revoltes, barricades i la crema d’esglésies, sobretot a Barcelona. És la imatge que ha transcendit, la de Barcelona en flames. Jo em vaig preguntar què havia passat fora d’allà, concretament a Ponent, ja que aquests fets devien afectar molta més gent. El procés d’investigació ha estat difícil perquè molta informació històrica no va transcendir, però vaig trobar fets importants. La gent de Lleida també es va rebel·lar, i a les Garrigues es va produir un dels actes més importants fora de la capital catalana.

Tot i així, no és una novel·la històrica.

No. Jo no soc historiador. La novel·la és ficció, encara que té una base real. Em va semblar interessant poder destapar aquests fets d’alguna manera. El repte és saber seleccionar les dades que tens. Tinc molts documents a casa, però al final només un 25 o 30% d’aquesta informació acaba al llibre.

La història naix d’un punt de partida molt concret: un nen que descobreix la mort del seu pare.

Sí. L’argument comença amb un nen de deu anys que descobreix que el seu pare ha estat assassinat. Ell no l’ha conegut, i a partir d’allà naix la necessitat de saber què va passar i qui el va matar. Aquesta obsessió l’acompanya tota la vida i condiciona totes les seues decisions.

El relat està construït a partir de tres veus. Per què va optar per aquesta estructura narrativa?

La novel·la està narrada en primera persona a través del Mateu, el Ramon i la Carme. Com que són personatges molt viscerals i estan al límit, la primera persona era la millor manera de transmetre aquesta intensitat. És una manera molt directa d’arribar al lector.

També utilitza en el llibre recursos estilístics poc convencionals.

Volia una prosa amb una alta temperatura emocional, amb tensió constant. Hi ha una part de la novel·la escrita sense punts ni majúscules, només amb comes. És un recurs per mantenir aquest caos intern i evitar ordenar en excés el pensament. Volia que el lector tingués la sensació d’asfíxia. No és un recurs que m’estigui inventant jo; autors com Thomas Bernhard ja l’han treballat.

És també una obra molt intensa emocionalment. Què volia transmetre amb aquesta història?

Volia construir una història que fos curiosa i addictiva per al lector, però també que explorés el fràgil límit entre la civilització i l’instint, entre l’amor i la destrucció. Quan les circumstàncies ens empenyen, ens adonem que aquesta capa que separa aquestes dos realitats és molt fina, s’esquerda i pot esborrar-se fàcilment.

El foc és un element central a la novel·la. Quin significat té?

Volia parlar del foc interior que ens mou i ens devora alhora. Aquest foc representa el desig, la ràbia, la culpa i la necessitat de ser estimats. Són forces que ens fan humans, però que també poden deformar-nos i convertir-nos en bèsties. M’interessava treballar el foc com a metàfora, però també com a experiència.

Els personatges estan exposats a situacions límit. Com els ha construït?

Són personatges sotmesos a una gran pressió, que acaba despullant-los. Escriure aquesta obra va ser una manera d’observar què queda d’una persona quan les circumstàncies –moltes vegades sobrevingudes– la porten al límit. No pretenia jutjar-los, sinó mirar-los de prop, aprofundir en la seua psique i plantejar al lector fins a quin punt nosaltres actuaríem igual.

El paisatge de Ponent té molt pes en la narració. Per què va decidir donar-li aquest protagonisme?

Sí, el territori és gairebé un personatge més. L’ambient rural de Ponent va ser clau per construir una atmosfera molt concreta. El llibre està basat en un poble real d’aquí de Lleida, però m’he inventat el nom per evitar possibles confusions.

Tracta temes com la culpa, el trauma i els silencis familiars. Què passa quan el passat no s’explica?

Que es transforma. Tot allò que no s’explica pot acabar convertint-se en una espècie de bèstia interior. És una de les idees centrals de la novel·la.