“De nen vivia a la Catedral de Lleida, i per entrar-hi necessitava quatre claus”

De nen, a Josep Maria Carles (1955) li feia vergonya dir que vivia a la Catedral de Lleida. “Tots els meus amics tenien una adreça normal i jo, quan havia d’escriure la meua, havia de posar habitatges de la catedral; em feia pànic escriure-ho”, recorda aquest lleidatà. Tanmateix, més de mig segle després, Carles ha convertit aquests singulars records d’infància i adolescència en un llibre, Lo fill del sagristà (Pagès Editors), que presentarà dissabte vinent (12.00 h) a la llibreria Abacus de Lleida. 

El seu pare, Josep, va ser l’últim sagristà laic que va viure a la Catedral, amb la seua dona i els seus quatre fills. De fet, pocs lleidatans –sobretot, si són joves– coneixen aquest habitatge per a empleats que va tenir l’edifici religiós fins al 1994, a la planta més alta del lateral del carrer Sant Anastasi. 

“Quan convidava els amics a casa, es quedaven de pedra quan venien a la Catedral”, explica amb un somriure aquest mestre i professor d’institut, jubilat ara fa deu anys. “Sempre havia pensat a escriure aquestes memòries sobre els anys de nen i jove que vaig viure-hi, però que més m’hi va animar va ser Josep Varela, que curiosament va viure la seua infància a la Seu Vella, una època que també va plasmar en un llibre”, comenta l’autor de Lo fill del sagristà, una obra farcida d’anècdotes i entremaliadures. 

Entre les primeres, el clauer tan especial que necessitava al sortir de casa. “Els meus amics portaven a sobre dos claus, a tot estirar, la del portal i la del pis, però jo en necessitava quatre, començant per la del reixat metàl·lic d’un dels patis i la de la portalada de fusta de l’entrada lateral, que no eren petites.” 

I entre les entremaliadures, una cosa per fer-se’n creus: “Amb les bicis fèiem curses per la nau central de la Catedral.” Ell i els seus companys de classe a l’escola que també va acollir l’edifici religiós des dels anys 50. Al llibre, Carles recorda aquestes classes al gran espai, avui buit, situat a sobre de l’atri, l’entrada principal. 

I també les excursions per tots els racons de la Catedral, passadissos, la cripta, fins i tot la coberta per caçar coloms o espiar les nenes de l’edifici de davant, l’antiga residència del Pare Palau al carrer Almodí Vell. De tota manera, el llibre no només és un compendi de records sinó que l’autor aprofita per retratar aquella Lleida encara gris dels anys 60 i principis dels 70.