SEGRE

ENTREVISTA

Isabel Coixet: "A taula, tots ens delatem"

La cineasta revela a Lleida la seua passió per la gastronomia amb el llibre ‘Silencio, se come’

Isabel Coixet - PAU PASCUAL PRAT

Isabel Coixet - PAU PASCUAL PRAT

Núria Codony
LLEIDA

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

La cineasta Isabel Coixet (Barcelona, 1960) va visitar ahir la llibreria papereria Sra. Garcia de Lleida per presentar el seu nou llibre, Silencio, se come (Ediciones Siruela), un volum que recull cròniques sobre gastronomia i estil de vida en les quals reivindica el plaer de menjar bé. Apassionada de la gastronomia, Coixet converteix el menjar en una experiència religiosa que també ha influït en cada un dels seus films.

D’on naix la idea de publicar un llibre gastronòmic?

Porto mitja vida escrivint sobre menjar sense adonar-me’n. En articles, en guions, en notes apuntades en tovallons de llocs que ja no existeixen. Un dia, l’editorial Siruela em va fer veure que tot això, junt, explicava alguna cosa sobre mi que les meues pel·lícules només deixaven intuir. El títol és gairebé una ordre domèstica i, esclar, fa referència al cine. A casa meua, quan alguna cosa estava boníssima, ningú parlava. Aquest silenci era el millor elogi possible.

Quins ingredients ha de tenir una bona experiència culinària?

Gana de veritat, per començar, cosa que hem oblidat. I companyia que no miri el mòbil, o soledat triada, que també val. El plat importa, però recordo àpats mediocres que van ser perfectes perquè algú em va explicar una cosa que em va canviar la tarda. I recordo plats sublims dels quals no queda res perquè la conversa era insuportable. El menjar és el pretext més antic que tenim per estar junts.

Què pot expressar la gastronomia que les paraules no aconsegueixen transmetre?

Quan dos personatges mengen, es delaten sense voler-ho ni saber-ho. Com tallen el pa, si comparteixen o protegeixen el seu plat, si demanen el mateix que l’altre per por d’equivocar-se. Un actor pot mentir amb un diàleg, però és molt difícil mentir mastegant.

Quin tipus de gastronomia l’ha seduït més? La catalana és la millor?

El Japó em va canviar la manera de mirar un plat, i probablement la manera d’enquadrar. Allà vaig aprendre que el buit al voltant del menjar també es menja. Però no crec en les classificacions de millor cuina del món, em semblen cosa de concursos de bellesa. La catalana és la meua, el mar i muntanya és sublim i això la posa fora de qualsevol competició.

Algun producte lleidatà que li agradi en especial?

L’oli de les Garrigues és d’aquells que et fan avergonyir-te de tot l’oli que has comprat sense pensar. I, per descomptat, els caragols a la llauna em semblen un ritu imprescindible més que un plat.

Restaurant o cuina casolana?

Soc de cuina casolana aliena, que és la millor: la d’altres, a casa seua, quan et conviden. Els restaurants m’agraden quan s’assemblen a això.

Un aliment que no suporti i un plat a què mai renunciaria.

No suporto l’all ni el bacallà ni la triperia. I no renunciaria mai als macarrons gratinats que per a mi tenen alguna cosa de màquina del temps.

Un menjar car és sempre sinònim d’exquisitat?

Alguns dels millors menjars de la meua vida han estat en bars amb estovalles de paper i menú escrit amb faltes d’ortografia en una pissarra. I algunes de les més tristes, en llocs amb dotze plats i un sommelier que t’explicava el vi com si fos una tesi doctoral. El preu garanteix moltes coses, però la felicitat no està a la llista. Un bon menú del dia, amb una truita sucosa i una cambrera que et diu “reina”, és una fita de la civilització.

tracking