Un cas de vida o mort

La Paula fa un parell de passes enrere i contempla, complaguda i un pèl eufòrica, la lleixa de fusta de noguer que corona la llar de foc. Repassa els canelobres de plata envellida i les espelmes d’un verd ampolla difuminat que li recorda l’estil de les cadires del menjador que va decorar seguint la tècnica del chalk paint. És clar, que ho recorda! Encara és capaç de sentir els renecs del Bruno cada cop que entrava a casa i el terra lluïa una pàtina de guix fruit de l’anar i venir de la llima sobre respatllers i potes. Ben mirat, de paraulotes n’ha hagut de sentir tothora durant els darrers mesos de reformes. Sobretot pel que fa a la llar de foc. El Bruno aquí s’hi va posar fort de debò: que quina despesa més inútil, que si l’hivern és gairebé un record anecdòtic del fred, que quina necessitat d’emmerdar-ho tot amb la cendra que deixen els troncs un cop s’han consumit, i un llarg etcètera que no vol recordar. No, el més prudent és deixar tancada tota aquella retòrica de blasfèmies antiestètiques i començar a gaudir de la vida en plural. Així que s’allunya una mica més per guanyar perspectiva i torna a mirar la lleixa. La garlanda de fulles, abillada amb pinyes de diferents mides, i la rastellera de guarniments nadalencs que ha anat falcant entre les fulles sintètiques, resplendeix sobre els plafons de pedra que fan de marc a l’obertura de la xemeneia coberta amb una placa de vidre que multiplica els efectes lumínics dels petits leds que ha col·locat al llarg de la falsa tira vegetal. “Fantàstic!”, s’exclama gairebé posseïda per l’harmonia (una mica bigarrada) que li genera l’espai. Però tot d’una, els ulls li van de retop fins al vas funerari que reposa al bell mig del canelobre, ben equidistant tant de l’un com de l’altre. “Ai, avi! Ara no, eh?”, diu la Paula. Però es veu que ara sí. Les cendres de l’avi que preserva l’urna li fan venir una tristor fonda, una mena de remordiment. La Paula no comptava pas que l’avi desertés de la vida en un parell de setmanes. És cert que li havia fet un parell de telefonades per demanar-li que l’anés a veure aviadet, però ella s’excusava amb com n’estava d’ocupada fent de mestressa de cerimònies d’operaris i decoradors. I li prometia que tan aviat com les obres estiguessin enllestides seria el primer convidat a casa. Deu ser per això que, mentre vetllaven l’avi, es va posar forta amb el tema de l’enterrament i va tancar-se en banda sobre allò que les seves despulles anessin a raure en un nínxol del cementiri. I és possible que fos la mala consciència la que l’empenyés a fer-se seva la tasca de custodiar aquella urna fins al moment de tornar l’avi al món, encara que sigui, només, en forma de petites partícules de pols grisa. Congratulant-se, doncs, d’aquell gest seu tan altruista i generós, mira fit l’espai entre els dos canelobres i posant-se el dit índex sobre els llavis diu: “Mutis, no et vull sentir! Que aviat arribarà el Bruno i voldria que la primera nit en aquesta casa sigui inoblidable!” 

**** 

I, sí, es podria dir que la nit aquella no la podrien oblidar mai més. Després de sopar una bona safata de sushi, on lluïen makis, sashimis i nigiris que van encarregar en un dels millors restaurants japonesos de la zona, i després d’esgotar l’ampolla de l’escumós rosat de les caves Guilera, amb el grau d’acidesa just per reforçar en boca la frescor que li aporta la Garnatxa, van allitar-se un ben a prop de l’altre fins que la son els va vèncer. No va ser fins passada mitjanit que una remor estranya els va estroncar el descans. Potser més que no pas una remor era com una dringadissa. La Paula va asseure’s al llit d’un bot i va adonar-se que el Bruno s’estava de peu al costat de la porta de la cambra. “Bruno, has...”, va començar a dir abans que l’altre la fes callar mentre enfilava el camí cap al menjador seguit d’ella. Quan van encendre els llums, una ombra diminuta s’escolà des de la llar de foc fins a perdre’s en un racó. Els picarols de la garlanda ja no sonaven però era evidentment que algú els havia estat remenant; uns restaven encastats a l’ornament de manera descurada, d’altres havien anat a raure sobre l’estora. Entre espelmes i canelobres, l’urna funerària semblava haver- se desplaçat uns centímetres cap a l’esquerra. Ni la Paula ni el Bruno van badar boca mentre recol·lectaven els petits sonalls de terra, però era evident que allò no els feia cap gràcia. El Bruno va atansar-se a les finestres per constatar que eren ben tancades, tot i que s’hagués estimat més trobar-ne alguna d’oberta i pensar que tot aquell desori era fruit d’una ventada. Per la seva banda, la Paula, que aquella nit no va poder tornar a aclucar l’ull, va encarregar-se, l’endemà mateix, de fiançar amb silicona transparent tots els guarniments a la garlanda. Tot i així, malgrat prevencions i pensaments positius, els fenòmens estranys es repetien nit rere nit. Un matí, en llevar-se, trobaven caminets de purpurina que s’havien desprès de les branques de l’arbre de Nadal; un altre, un rastre d’escuma de coixí escampat sobre les mantetes del sofà; i de vegades només podien percebre una presència estranya, tant silenciosa com manifesta. 

Tot allò va anar soscavant l’ànim tant de l’un com de l’altra. I la cosa va empitjorar el dia que la Bintu, la noia africana que els feia les feines de casa, va comentar a la Paula: “Suposo que sabeu que no esteu sols, oi?” Aquell comentari la va destarotar, sobretot per l’aparent calma amb què la Bintu l’havia verbalitzat. “És clar –va dir-se la Paula–, en la seva cultura les relacions amb el més enllà són molt més normals que no pas en la nostra”. Però aquesta reflexió tampoc la va deixar tranquil·la i aviat va començar a torturar-se pensant que era l’avi qui li manifestava enuig des de l’urna. “Bé, avi, sí, reconec que vaig passar bastant de tu els darrers ... dies, mesos?”. “D’acord, et vaig deixar penjat un parell de vegades, però... és que ho has d’entendre, tanta obra em feia anar de corcoll”. “Cony, avi, que de la mala jugada aquella de quan vaig amagar-me amb la Natàlia i et vaig fer passar un tràngol buscant-me per aquí i per allà durant hores ja fot tota una vida”. “Val, val, iaio, que sí, que tens raó, que he estat una neta de merda i que tu sempre vas estar al peu del canó”. 

Aquella línia de pensament havia començat a fer estralls en la Paula, se la veia cansada, infeliç i torturada. Feia els possibles per arribar al moll de l’os sobre què era allò que podia tenir a l’avi tan enravenat i no se’n sortia. Fins i tot va començar a plantejar-se la possibilitat d’anar a passar una temporada fora de casa o de visitar una persona d’aquelles que fan de pont amb l’altra vida. De vegades, es quedava immòbil davant del contenidor de les cendres i suplicava: “Va, prou, eh? Que jo vaig ser l’única que et volia tenir a casa.” El dia que va prendre la decisió de visitar un vident perquè l’ajudés a reconciliar-se amb l’avi que semblava no tenir cap intenció de posar-se conciliador, la Bintu la va cridar esglaiada des de la cuina. La Paula es mirava aquella mulata ferma i de malucs amples bracejant amb el recollidor entre les mans indicant- li alguna cosa al fons de la pala de plàstic rosa. I ho va veure: entre el borrissol de la pols s’hi distingia una pila de cagallons de ratolí. L’esgarrifança que li va recórrer el cos de dalt a baix va eriçar-li tota la dermis. Els ratolins l’espaordien més que no pas els fantasmes. Així que aquella mateixa nit, ella i el Bruno van plegar veles i se’n van anar a passar uns dies a una fonda, no sense abans haver col·locat estratègicament als racons de casa trampes per caçar l’intrús que els estava amargat l’estrena. 

**** 

Una setmana després d’haver marxat, van trobar regirant-se, desesperadament sobre ell mateix, el cos grisenc d’un ratolí que se’ls mirava amb ulls de canó en un dels ceps que havien distribuït al llarg i ample de la casa. La cua, esprimatxada i llarga, havia quedat atrapada pel mecanisme de la ratolina un cop la bestiola havia volgut fer-se amb la peça de formatge que el temptava. El fàstic es va apoderar de la Paula que cridava histèrica mentre es gratava els cabells pensant que aquell animaló hauria infectat de polls i microbis tot l’espai però, quan va veure el Bruno armat amb un tronc per esclafar l’animal, se’n va fer creus. “Home, Bruno, potser no cal, eh? Que som a tocar de Nadal i estaria bé indultar- lo!” I que si Bruno amunt i Bruno avall, finalment, el va convèncer per alliberar el rosegador en un dels camps dels afores del poble. Sempre, és clar, que fos el Bruno qui passés el neguit de deslliurar-lo de la trampa fent palanca per aixecar el mecanisme que el tenia pres; sempre, evidentment, que fos el Bruno qui hagués de bregar amb aquella cosa enfurismada que ensenyava unes dents amenaçadorament minúscules. Aquella mateixa tarda, després de l’heroïcitat, van tornar a casa. El Bruno s’entretenia a recollir les ratolines i les aplegava dins d’una caixa. La Paula s’havia quedat petrificada davant la llar de foc, obria i tancava els ulls com si volgués certificar el que veia: l’urna de l’avi s’havia tornat a desplaçar sobre la lleixa fins a quedar a tocar d’un dels canelobres. Va ser just llavors que va recordar la veu de l’avi i allò que li havia dit un dels darrers cops que varen parlar: “El que no suporto és estar tancat. Aquest lloc fa ferum de mort. Promet-me que quan vingui a buscar-me la de negre em faràs volar.” I ella, malgrat que no havia estat gaire al cas del que li deia, li ho va prometre amb convenciment. Però ara guaitava el vas amb displicència: “Òndia, avi, això sí que no m’ho puc creure! No m’ho facis, eh? Què em retreus ara? Mira, et dic que no me l’esperava aquesta reacció teva. Caram, que li he donat prioritat perquè el seu era un cas de vida o mort!”. I torna a posar l’urna a lloc i prem, una mica mosca, l’interruptor que engega totes les llums plorant a raig fet per tanta incomprensió. Per tanta mala bava.