Un gerret blau i altres maneres d’estimar

Vida i miratges és un llibre que respira lentament. Un dietari que avança amb la calma d’un home que ha deixat enrere les urgències i que observa la vida amb la lucidesa dels anys i la serenor d’un amor que s’ha anat fent fortíssim en el quotidià. Però és també –i sobretot– un llibre vitalista, en aquella manera tan pròpia de Rovira, un vitalisme que ve dels anys que pesen i de les coses viscudes. Un vitalisme lúcid, dels que no volen vendre cap miracle, sinó que simplement constaten que, malgrat tot, la vida encara val la pena. 

Rovira escriu des del 2022, just quan fa setanta-cinc anys, però la seva mirada no és circumstancial: és la d’un poeta que ha après que el món no s’entén, però que es pot mirar amb una certa tendresa. A estones, Rovira deixa anar una fiblada contra els “pregoners de la vida correcta”, aquesta nova milícia moral que vol que “siguis lliure de no fer. Siguis lliure de no beure, de no menjar... la llibertat es va concebent amb negatiu.” Mentre ell, lliure i fidel als seus déus particulars –Bach i Mozart quan el món va tort; Miguel Ríos quan cal despertar-lo una mica–, continua estimant la vida sense tractar-la de vostè. 

Aquest nou volum confirma el que els seus dietaris ja anunciaven: la vida de Pere Rovira, explicada per ell mateix, és una combinació d’ironia, memòria, afectes i una saviesa domèstica que no necessita cap escenografia grandiosa. Hi ha pocs autors que sàpiguen escriure sobre un sopar fred de Cap d’Any, sobre els nets esperant els Reis o sobre un podenc mallorquí desaparegut, i que això –just això– et deixi un nus a la gola. Però Rovira ho fa. Potser perquè, com confessa més endavant, ja fa mig any que escriu aquest quadern i ha après que el temps decanta les coses igual que un bon vi: el que és veritat queda, la resta sedimenta. Aquesta constància, aquesta feina del dia a dia, és també una manera d’estimar. 

Un dels encants del llibre és la manera com transforma el més petit en revelació: la boira persistent d’Alpicat, els coloms arrupits, la llum que entra per la finestra i sembla una metàfora discreta del pas del temps. I alhora, aquest mateix Rovira que medita sobre la vellesa és el que conversa amb músics i poetes com si fossin veïns de replà: Bach i Mozart li ordenen l’ànima, Gil de Biedma li recorda que alguns volien semblar més intel·ligents del que eren (com Ferrater, diu amb malícia afectuosa), Vinyoli li ensenya que la llum també pot ser un lloc, Miquel de Palol li obre un magatzem de joies literàries. Les seves reflexions sobre la vanitat i la pedanteria –tan ben distingides per ell– tenen aquesta gràcia de les coses dites amb franquesa i sense fer sang: la pedanteria és soroll, la vanitat és humana. 

La presència de Baudelaire –amiga, fantasma i mestra– travessa el llibre com un fil vermell. I aquí Rovira s’atreveix fins i tot a entrar, amb la seva habitual elegància, en l’etern debat sobre si cal fusionar o separar l’autor i l’obra. Ell, que ha passat tantes hores dins els versos del francès, sembla suggerir que la literatura –la bona, la que queda– sempre acaba guanyant. 

Hi trobem també un Rovira més ombrívol i lúcid, que parla de la mort com qui parla d’un veí que ja saps que et vindrà a trucar. Però no hi ha dramatisme: només una consciència clara i honesta. La mort hi és, sí, però l’amor –l’amor de veritat, el que no crida– sempre la desarma una mica. I, sobretot, hi ha la seva mare, amb aquella frase monumental i definitiva: “No em vull morir, cony!” Una lliçó de vida que podria presidir tot el llibre. 

És difícil no emocionar-se amb les pàgines dedicades a Joan Margarit. Hi ha amistats que la literatura fa grans, però en aquest cas és a l’inrevés: és l’amistat, tan profunda i humana, la que engrandeix la literatura. Rovira el recorda amb la combinació de respecte i complicitat que només es té amb els amics que t’han ajudat a ser qui ets, “el germà gran que m’hauria agradat tenir”. I en aquestes pàgines ressona també la poesia que l’ha alimentat tota la vida: Ferrater, que en el fons no era tan feliç com volia; Vinyoli i la seva ombra lluminosa; Salvat-Papasseit fent de contrapunt vital. Tot d’una, un petit cànon sentimental. 

I la vida compartida amb la Celina: passejades hivernals, visites a Poblet, un gerret blau, una ampolla de Cara Nord, un ball que ja cansa les cames, però no apaga el desig. Poques vegades un dietari parla amb tanta veritat de la convivència, del temps ben gastat i d’aquest amor tranquil que aguanta totes les tempestes. Rovira escriu com qui cuina sense pressa: sense voler impressionar, però deixant que el gust arreli; aquell “suquet d’escrita”, com diu Josep Grau, és la metàfora exacta: un plat sense pretensió, però ple de vida, memòria i gust. 

Vida i miratges és un llibre que no busca lluir, sinó acompanyar. Escriure –per a Rovira– és continuar vivint; i viure és continuar escrivint. El lector hi entra amb la sensació d’estar convidat a una casa on les coses importants tenen veu baixa: la memòria, la lectura, la llengua, la bellesa, la por i fins i tot alguna estocada intel·ligent contra la mediocritat. És, en definitiva, un dietari de les coses senzilles que es fan grans i lluminoses a mesura que es llegeixen i s’entenen. I que confirma que Rovira continua sent un dels grans mestres en l’art d’agafar la vida i convertir-la en paraula sense perdre’n el batec.