Els Jocs de l'esperança

La tradició, el record a les víctimes de la Covid-19, els drons i la música d’Imagine de John Lennon van crear ahir la inauguració dels Jocs de la XXXII Olimpíada de Tòquio 2020, un acte celebrat a porta tancada a l’Estadi Olímpic que només van poder viure in situ els atletes que van desfilar, els voluntaris i un miler de convidats.

“Avui és un dia d’esperança. És molt diferent del que havíem imaginat, però valorem aquest moment perquè som aquí.

Aquest és el poder unificador de l’esport.

Podem ser aquí gràcies al poble japonès i als herois anònims que contribueixen a contenir la pandèmia”, va manifestar el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Thomas Bach, abans de l’obertura oficial dels Jocs..

Bach va donar la benvinguda a l’Equip de Refugiats a la “família olímpica” i va recordar les seqüeles del coronavirus. “Sempre som més forts junts. Només podem anar més ràpid, apuntar més alt i ser més forts si ens mantenim junts. La pandèmia ens va obligar a estar separats dels nostres éssers estimats. Aquesta separació va fer que el túnel fos més fosc. La flama olímpica fa que aquesta llum brilli més que mai”, va apuntar.

La presidenta del comitè organitzador de Tòquio 2020, Hashimoto Seiko, va agrair també el “dur treball” perquè se celebressin els Jocs després que el moviment olímpic afrontés un dels seus desafiaments “més grans. “Les esperances han estat unides per moltes mans del món sencer. Els atletes sempre heu cregut en vosaltres mateixos, i ara és el moment de mostrar el poder de l’esport. Farem tot el possible perquè els Jocs siguin una font d’orgull per a les generacions venidores”, va apuntar.

En un desplegament que va combinar el respecte per la tradició, el color dels focs artificials i el lideratge tecnològic del Japó, l’entrada de la bandera del país amfitrió davant d’un temple va succeir una representació d’atletes que s’entrenaven en una cinta de córrer o una bicicleta indoor simulant els problemes que han tingut els esportistes dels 205 comitès olímpics per preparar els “Jocs de l’esperança” davant de la pandèmia.

La cantant Misia, amb un vestit amb els colors olímpics, va omplir amb la seua interpretació de l’himne nacional nipó el silenci d’una graderia per a 68.000 espectadors, i ocupada tan sols aquest miler de convidats, encapçalats per l’emperador Naruhito i el president del COI, Thomas Bach. Els cèrcols olímpics fabricats amb la fusta dels arbres que van germinar amb les llavors sembrades a Tòquio 1964, que simbolitzen el llegat i la sostenibilitat que pregona el moviment olímpic, van ocupar l’escenari de l’estadi previ a la desfilada d’una representació dels 11.274 esportistes que disputaran els Jocs.

Com és tradicional Grècia, el bressol dels Jocs, va ser el primer país a desfilar –seguint l’ordre de l’alfabet nipó– abans que ho fessin l’Equip Olímpic de Refugiats, una animosa delegació argentina i el Comitè Olímpic Rus, amb la seua nombrosa representació sense la seua bandera per la seua sanció pel dopatge d’Estat.

Espanya la va fer al lloc 88, amb els somrients abanderats, per primera vegada de forma conjunta, la badalonina Mireia Belmonte i el lleidatà Saúl Craviotto, que van liderar amb una uniformitat blanc-i-vermella les esperances dels 322 olímpics nacionals. Malgrat els rostres mig ocults per les màscares, de tots els colors, i l’absència de públic, els protagonistes de la primera festa esportiva mundial es van mirar per mostrar la seua emoció davant de les càmeres que portaven les seues imatges a tothom. Les delegacions van ser menys nombroses que en edicions anteriors.

Després de la desfilada, el cel de Tòquio el van ocupar 1.824 drons per dibuixar l’emblema dels Jocs, que es va mudar en el planeta Terra per sobrevolar l’estadi mentre sonaven els acords del tema universal Imagine de John Lennon interpretat per diversos artistes, entre altres l’espanyol Alejandro Sanz.

Poc després de l’himne olímpic, es va revelar l’última incògnita de la cerimònia: la tenista Naomi Osaka va ser la portadora de l’últim relleu i va traslladar el foc de la flor de cirerer de la torxa pres a l’antiga Olímpia fins al peveter de l’estadi, una esfera que encarna vitalitat i esperança. Aquest foc sagrat va crear els Jocs de Tòquio 2020, els de la pandèmia, del 8K i el 5G, els més televisius, ajornats un any al calendari per la Covid-19, la plaga que va convertir el planeta en un erm i que ara pretenen insuflar-li esperança per sortir (encara) de les tenebres.

La tenista Naomi Osaka va encendre el peveter Si en els Jocs del 1964 va ser Yoshinori Sakai, atleta nascut a Hiroshima el dia del bombardeig nuclear de la Segona Guerra Mundial, va ser el portador de l’última torxa, ahir Tòquio va apostar per un mosaic de personalitats del passat i del present.

Antics lluitadors (Sairo Yoshida i Tadahiro Nomura) i beisbolistes (Sadaharu Oh, Hideki Matsui i Shideo Nagashima) entraven a l’estadi amb la torxa a la mà, abans de passar-la a un metge, a una infermera i a una atleta paralímpica, als representants de tres prefectures japoneses i a la tenista Naomi Osaka, icona de l’esport japonès en l’actualitat, i va ser l’encarregada d’encendre el peveter, resolent-se així el misteri. Això sí, va ser una encesa a la forma clàssica, sense artificis, ni novetats tecnològiques ni fórmules xocants.

Desfilada amb cançons de videojocs Els atletes van desfilar al ritme de cançons de famosos videojocs japonesos durant la cerimònia d’inauguració de la competició. Després d’un breu vídeo introductori encapçalat per la violinista Nitsuko Taneda, la delegació olímpica de Grècia va obrir la desfilada al ritme de l’Overture: Robo’s Theme de Dragon Quest, obra del compositor Koichi Sugiyama, que van seguir altres com Tales of, Monster Hunter, Chrono Trigger, NieR, Ace Combat, Sonic the Hedgehog, Pro Evolution Soccer, Phantasy Star Universe, Gradius (Nemesis), SaGa i Soulcalibur.

Un detingut a les manifestacions Un home va ser arrestat per la policia de Tòquio als voltants de l’Estadi Olímpic quan es manifestava en contra dels Jocs Olímpics, coincidint amb la celebració de la cerimònia d’obertura. Susumu Yamamoto, de 40 anys i resident a la prefectura de Fukuoka (sud-oest del Japó), es trobava amb desenes de manifestants al districte de Shibuya quan va ser detingut per obstaculitzar la tasca del cos de policia.