Adeu a una pionera

“Era una persona encantadora, tot educació i simpatia, que desprenia pau i amb la qual era un plaer parlar. Va ser una avançada en temes d’igualtat en l’esport donant un gran impuls al tenis femení.” Així recorda el president del Club Tennis Lleida, José Luis Solans, Ana Huidobro, degana del tenis català i gran referent d’aquest esport a Lleida, que va morir dissabte passat a l’edat de 101 anys.

Ana Huidobro Blanc (Santander, 9-1-1924-Vilafranca del Penedès, 29-3-2025) era la més gran de vuit germans i des de molt petita freqüentava les pistes del Club de Tenis Santander. Però va ser a Lleida on va passar la major part de la seua vida perquè al seu marit, el doctor Antonio Díaz-Prieto, el van traslladar a la capital del Segrià. Huidobro va ser als anys seixanta la primera tenista femenina que va tenir el CT Lleida i es va convertir en tota una icona de la vida esportiva i social de la ciutat. Va començar jugant a les pistes que hi havia al costat del Camp d’Esports i es desplaçava amb un Seat 600, quan aleshores hi havia pocs cotxes i era poc habitual que conduís una dona, per anar a les pistes on havia de jugar sempre contra homes, tant en els partits individuals com en els de dobles. Llavors encara no hi havia socis i els aficionats, com ella, anaven simplement a practicar esport.

Tal impacte va causar en la societat lleidatana que el 1967 va impulsar juntament amb el club i va donar nom al primer torneig femení (vegeu el desglossament) que es va disputar a Espanya i que va acabar amb victòria d’una jugadora alemanya, Sigrid Michalsky.

Ana Huidobro va rebre un homenatge per part del CT Lleida el 2023 amb motiu del centenari del club, que es va complir el 2020, però els actes commemoratius del qual es van haver de retardar a causa de la pandèmia.

“No sé per què van posar el meu nom a un torneig, no era bona jugadora”

El torneig femení que portava el seu nom va arribar a tenir de la mà de la Reial Federació Espanyola de Tenis algunes edicions puntuables per al circuit internacional de la WTA.

I això que ella mateixa va veure exagerat que el bategessin amb el seu nom perquè no es considerava bona jugadora, malgrat que va guanyar cinc campionats provincials. “Si jo no era bona i no ho vaig ser mai. Segurament l’hi van proposar perquè vaig ser cinc anys campiona provincial, però no jugava gens bé. Els vaig dir que posessin un altre nom. Corria molt, és veritat, però el meu nivell no era res de l’altre món”, explicava amb gran lucidesa en una entrevista amb motiu de la celebració del centenari del club, que recull el llibre publicat per a l’ocasió CT Lleida. Cent anys d’història. Que corria molt en dona testimoni José Luis Solans. “Li deien la piernas perquè tenia una força descomunal a les cames i, tot cal dir-ho, un cop de drive molt potent també”, recorda el president del CT Lleida.

“Fins als 70 anys sempre la vaig veure amb una raqueta a les mans. Va ser sens dubte el vaixell insígnia del tenis femení a Lleida i mereix un reconeixement que segur tindrà per part de les federacions catalana i espanyola”, conclou Solans.