Àlex Márquez, un campió a l’ombra

Hi ha temporades que no només es guanyen amb un títol. Hi ha campanyes que es conquereixen amb alguna cosa més profunda: amb la confirmació d’un camí. Això és el que ha viscut Àlex Márquez en aquest 2025 que no oblidarà i que quedarà gravat en la història de MotoGP. El seu subcampionat del món, aconseguit després d’una temporada de regularitat i creixement, en la qual ha estat l’únic pilot capaç de plantar-li cara al seu germà, té un valor simbòlic que transcendeix les xifres. Ha firmat l’any de la seua vida, just en el mateix curs en què Marc ha arrasat i s’ha proclamat campió del món per novena vegada. L’u i el dos del campionat, ambdós amb el cognom Márquez. Història pura del motociclisme mundial, que mai abans havia vist dos germans ocupant les dos primeres posicions en un campionat mundial.

Exemple de tenacitat

Àlex ha estat, durant molts anys, un exemple de tenacitat silenciosa. Va arribar a MotoGP amb la pressió d’un cognom que pesa tant com la moto que pilota. En cada cursa, en cada revolt, en cada entrevista, era sempre l’eco inevitable de la comparació amb el seu germà. Però en aquest 2025, aquest eco s’ha transformat en una ovació. Per fi, Àlex Márquez no ha necessitat comparacions. La seua temporada, brillant, madura, perfectament executada, parla per si sola.

El seu èxit no és fruit de la sort ni de la mala fortuna d’altres rivals, ha estat el resultat d’una dècada d’aprenentatge, de caigudes, de dubtes i d’aquesta fe que només tenen els que es neguen a rendir-se. De petit, quan encara no tenia aquest esperit o gen competitiu que ha fet gran el seu germà, o encara no havia aflorat, el seu objectiu passava per ser el mecànic de Marc, al qual acompanyava en cada carrera al costat dels seus pares Roser i Julià. Darrere d’un geni, Àlex ha sabut modelar-se, aprendre d’un dels millors, però sempre sent ell mateix i sense importar-li les comparacions inevitables amb el seu germà, el qual té com a gran referència.

Des dels primers grans premis, el petit dels Márquez va mostrar una versió més madura i equilibrada. La seua capacitat per ser competitiu tant en moll com en sec, i la seua habilitat per adaptar-se a les canviants condicions dels pneumàtics, li van permetre acumular punts amb consistència i arribar a liderar el Mundial. Si Marc dominava amb la seua agressivitat habitual, Àlex brillava amb serenitat. Les seues tres victòries i dotze podis van ser el reflex d’un pilot en plena maduresa competitiva, capaç de gestionar la pressió sense perdre el focus.

Encara que no va poder competir pel títol amb el seu germà, Àlex tanca el curs amb un somriure. Ser segon del món darrere del seu germà gran no és un consol, sinó la confirmació que a Cervera van nàixer dos campions destinats a marcar una època. MotoGP, per fi, té clar que el cognom Márquez no pertany només a un.