Òscar Rubio penja les botes en una tarda emotiva i plujosa en el Camp d’Esports

Eren les 18:42. Després d’intentar posar dos centrades a l’àrea rival, es va parar el joc i el tauler electrònic va mostrar el seu número, el 12. No el va agafar per sorpresa, després de minuts en què el seu cor blau i el compromís indiscutible que li han marcat la carrera intentaven dissimular el cansament dels 82 minuts disputats en un camp en el qual la gespa es va anar transformant en fang. 

Però va arribar el moment, el capità, la llegenda del Lleida, Òscar Rubio, deia adeu. Era un duel directe per la salvació, el Lleida CF necessitava els punts, però els mites estan per sobre d’un resultat, malgrat que els punts siguin necessaris com el menjar.  

Tots els jugadors del Lleida CF i a poc a poc també els del Can Vidalet es van reunir sobre la línia divisòria per fer-li un passadís de comiat. Segurament, si l’homenatjat hagués estat un altre, s’hauria emprenyat, perquè volia, per damunt de tot, que el Lleida guanyés en el seu últim partit i el marcador reflectia el 0-0, però es va prendre el seu temps per digerir l’ovació dels 2.153 fidels que van acudir a l’estadi i el van ovacionar mentre recorria els seus darrers metres com a futbolista.

El resultat no es va moure. Malgrat que el Lleida fes mèrits per guanyar i ell fins i tot intentés fins a dos vegades dir adeu amb un gol, no va poder complir el seu desig que “el meu comiat sigui amb una victòria”. Però la història d’Òscar Rubio resumeix la del Lleida del segle XXI, i igual que mereixia que el seu penal a Sevilla del 2016 entrés i pujar al futbol professional, segurament una llegenda del seu calibre mereixia algun cosa millor que dir adeu, després de 320 partits com a blau i 700 en la seua carrera, amb el club cuer a Tercera RFEF, un dia plujós, amb un Camp d’Esports en condicions lamentables, amb una megafonia improvisada perquè no funciona la de l’estadi i amb el seu equip jugant-se les mongetes amb el Can Vidalet, 22 anys després de debutar a Segona A. 

Però res d’això va restar emotivitat al seu adeu. Des de l’entrada a l’estadi, amb missatges d’agraïment cap a ell, fins a la sortida dels jugadors al camp amb dos imatges seues al Gol Nord, una dels seus inicis i una altra d’actual, acompanyades del missatge “Llegenda Eterna” en una pancarta. Va ser ovacionat al minut 12 i després de ser canviat, abans de la traca final a l’acabar el partit. 

Els seus companys, que es van vestir amb una samarreta en homenatge a ell, el van mantejar; el Gol Nord va treure pirotècnia com si d’un títol es tractés (pot ser que la seua carrera signifiqui més que algun trofeu) i, després de veure un vídeo que en va repassar tota la trajectòria, va rebre obsequis commemoratius per part de la directiva i de les penyes. Rubio, home de poques paraules, només va voler donar les gràcies i, després de viure una llarga llista de moments amargs, va dir convençut que “sé que continuareu lluitant. Defenseu a ultrança aquests jugadors. Estic convençut que sortirem d’aquesta”.