Albert Bergés, supervivent d’un grup de ciclistes que omplien el velòdrom als 60

En la memòria esportiva de Lleida, pocs noms desperten tants somriures i records com el d’Albert Bergés Ibáñez, conegut popularment com Lo Quirra. Encara que molts l’identifiquen per la seua faceta més bohèmia, als anys seixanta va ser un dels ciclistes de pista més destacats de la ciutat, quan el velòdrom es convertia en un formiguer de passió i milers d’aficionats l’atapeïen cada setmana. “El meu millor any va ser 1962, quan vaig acabar tercer o quart en el campionat intervelòdroms i l’equip de Lleida es va proclamar campió. Era un equip bestial. Tots els meus companys crec que ja han mort”, recorda amb un punt de nostàlgia.

Aquell conjunt estava format per noms que van fer història en el ciclisme local: Josep Maria Metaute, Quintí Casals, José Tello i Jaume Calucho, als quals se sumaven dos reforços madrilenys de gran nivell, Juan Carlos Pérez i Julio Latorre, autèntiques estrelles de la pista. “Ja es pot imaginar el nivell que teníem. El nostre entrenador era Joaquim Colomina i el massatgista, Carlos Rodríguez, caporal de la Guàrdia Urbana”, assenyala Bergés.

El ciclisme, a més, els reportava ingressos gens menyspreables. “Cobràvem entre 4.000 i 5.000 pessetes cada setmana, una fortuna llavors”, recorda. L’ambient era únic. “Al velòdrom s’ajuntaven 4.000 o 5.000 persones. Hi havia tant públic que alguns només veien el cap dels corredors. El futbol a Lleida estava en categories baixes i la gran atracció era el ciclisme de pista”, explica.

La passió era tal que, al final de les competicions, la sortida del velòdrom quedava col·lapsada de cotxes. “Havia de venir la policia armada, els grisos, per dirigir el trànsit”, recorda divertit.

En el dia a dia, el sacrifici era enorme: “Entrenàvem entre 100 i 150 quilòmetres de carretera al matí i després a la tarda fèiem una o dos hores al màxim a la pista. Era duríssim.” El taquiller, Àngel León, va ser un dels impulsors de la Penya Colomina, referent del ciclisme local. També hi havia picaresca: “Com que no hi havia tanques de control, molta gent es colava per veure’ns córrer”, assenyala Bergés.

Les condicions de la pista no eren les millors. “Hi havia trams amb clots i nosaltres l’utilitzàvem com a tàctica. Els ciclistes de fora ho desconeixien i sortien disparats contra el públic. Ni el gran Miquel Poblet no podia amb nosaltres allà”, riu Bergés.

Els dos madrilenys de l’equip, Pérez i Latorre, eren tractats com a autèntiques figures. “Ho tenien tot pagat al restaurant Moderno, perquè l’amo era molt aficionat al ciclisme. Tenien tubulars de 150 grams, l’últim en aquell temps, que a ells se’ls finançaven i a nosaltres no.” Malgrat aquestes diferències, Bergés defensa la qualitat del bloc local.

“No teníem res a envejar a ningú. Jo feia la modalitat americana, la que ara anomenen Madison, al costat de Quintí Casals, que va arribar a ser el meu cunyat i va ser tan o més de bo que Juan Carlos Pérez. Vam fer història”, conclou un emocionat Bergés, que també va fer les seues incursions en ral·lis.

Lo Quirra: la veu del garrotín en la memòria popular de Lleida

Per entendre la vida popular de Lleida dels últims seixanta anys, cal parlar del garrotín i un dels seus protagonistes va ser Albert Bergés. No només va ser un estil musical gitanopagès, sinó una manera de relacionar-se, de compartir penes i alegries en una ciutat pobra, marcada per la postguerra. “El garrotín alegrava enmig de la misèria i la fam col·lectiva. Era una festa, una forma de resistència”, explica Bergés.En aquest univers van desfilar sobrenoms que encara avui sobreviuen en la memòria popular: Lo Marquès de Pota, Lo Parrano, Lo Beethoven, els Salazar, els Reyes... I, per descomptat, Lo Quirra, testimoni privilegiat d’aquella generació d’artistes i vividors. “Eren gent meravellosa, autèntics cracs. Sabien cantar, ballar, improvisar paròdies”, relata Bergés.Nascut el 1941, en plena postguerra, Lo Quirra va créixer en la misèria. “Als nou anys ja treballava. Vaig aprendre a llegir gràcies al fill d’un guàrdia civil. No vaig anar a escola: havia de portar diners a casa”, confessa.Durant el franquisme va conèixer de prop la repressió. “Em van portar dos vegades al calabós, per política i per un comentari malinterpretat. Eren temps perillosos: si no t’agenollaves per Setmana Santa, et queia un cop”, rememora.Tot i així, el seu caràcter lliure no es va doblegar. “Jo he estat feliç. He ballat, he cantat, he viscut com he volgut. I el que queda, ho continuaré vivint igual”, assegura.El 2003, la ciutat va reconèixer la seua trajectòria nomenant-lo Carrincló, un títol que celebra els guardians de la memòria popular. “Va ser meravellós, un regal. Perquè la vida carrinclona és família, encara que la gent cregui que només eren borratxeres. Era cultura, era Lleida”, afirma.