La història del Lleida: el Lérida Balompié, la Unión Deportiva Lérida i la Unió Esportiva Lleida van aconseguir un total d'onze ascensos

Ara que el Lleida, amb el pròleg del Lérida Balompié i l'epíleg del Lleida Esportiu i el Lleida FC, està a punt de desaparèixer, no està de més recordar que l'inquilí del Camp d'Esports —des de la temporada 1945-46 en què el Balompié va abandonar el seu escenari habitual de la carretera de Corbins (a l'actual Baró de Maials)—, que el club, en les seves diferents denominacions, ha jugat en pràcticament totes les categories: des de Segona Regional fins a Primera Divisió (en dues ocasions), passant per Primera Regional, Preferent, Tercera Divisió, Segona Divisió (amb l'Eibar va arribar a ser el degà de la categoria), Segona B, Segona RFEF i Tercera RFEF, de la qual va descendir a Elit la passada temporada.

En total, els seus aficionats han pogut viure un total d'onze ascensos i, en la part negativa, deu descensos, tres d'ells amb el Lleida Esportiu (Segona RFEF i Tercera) i un com a Lleida FC (a l'espera de saber què passarà amb l'incipient projecte del Lleida Calaveres o de l'alternativa del Lleida 1939 si finalment el seu destí és començar de zero a la Quarta Catalana). De fet, en l'etapa del Lleida hi ha hagut dos moments àlgids.

El primer, quan de la mà del president Eduard Estadella es va aconseguir ascendir a Segona, per primera vegada en la seva història, en la campanya 48-49 amb Romans Riera com a entrenador i José Peralta com a segon i preparador físic. Al següent exercici, 49-50, es va aconseguir amb Emili Vidal i Peralta, es va pujar a Primera. El somni va durar una sola temporada, però aquí va quedar. I per la ciutat van passar els grans equips de l'època.

La segona, molts anys després, va coincidir amb Mario Durán com a president i Mané com a entrenador. Es va recuperar la Segona perduda (89-90) l'any anterior, i es va assolir de nou la Primera (92-93), també per un únic exercici, però per a la memòria queda l'orgull d'haver derrotat el Barcelona de Cruyff, que guanyaria la Lliga, i el Reial Madrid. En la llista d'històrics con més ascensos (Pacheco, com a massatgista, en va viure fins a set), hi figura Miguel Rubio amb quatre (un com a entrenador) i Manolo Bademunt i Antoni Palau amb tres. Mario Durán també en va viure tres al capdavant de l'entitat. Mané figura primer en el rànquing d'ascensos com a tècnic, amb dos.

En canvi, la creu de l'entitat del Camp d'Esports ha estat en les promocions. N'ha disputat un total de catorze (tretze d'ascens i una de permanència) i tan sols ha aconseguit sortir-ne airós en quatre. Curiosament, el Lleida Esportiu en va jugar fins a cinc i les va perdre totes. Quatre amb Albert Esteve (amb Seligrat (2), Idiakez i Gabri com a tècnics) i una amb Luis Pereira, amb Viadero com a entrenador.