Vicente Javaloyes, exdirector general del Lleida CF, trenca el seu silenci: «Han enganyat l’afició del Lleida»

Fa més de 36 anys que Vicente Javaloyes, doctor en Dret, professor de gestió esportiva a l’INEFC, on dirigeix el prestigiós Màster de Dret esportiu, està dedicat a l’organització d’esdeveniments, la gestió d’instal·lacions esportives i la direcció d’entitats esportives. Va ser durant més de dos anys el director general del Lleida CF, que ha estat liquidat.

Per què parlar ara?

Sempre he dit que calia distingir entre el club i els seus gestors. M’he mantingut en silenci per no perjudicar el club, no s’ha d’oblidar que soc un dels seus socis propietaris. Ara després de la seua liquidació, és necessari fer-ho. Respecto que algunes persones no comparteixin el que penso, però a ells no els van fer fora de males maneres del club, ni els van acusar d’apropiació indeguda.

Vostè preveia aquest desenllaç del club?

Per desgràcia sí. Guardes esperances fins al final però, estant en mans de persones inexpertes, era el final més probable.

A què es refereix quan parla de persones inexpertes?

Doncs a absència de professionals de la gestió esportiva que sàpiguen dirigir un club de futbol. El mateix Marc Torres va reconèixer públicament que tenia “experiència zero en gestió esportiva”. Una bona gestió ajuda a guanyar partits. Les dades són allà. Durant la meua presència al club vam guanyar 36 de 78 partits, que és un percentatge del 46,15%. I des del 19 de març del 2024 han estat 15 guanyats de 75, és a dir, un 20%.

N’hi ha prou amb mirar el bon exemple que ens ensenyen altres clubs de la ciutat. L’afició ha confiat en un líder de fum i ja veiem quin ha estat el resultat. És més, el 16 de juliol del 2025, Torres afirmava que “volem fer un equip competitiu. L’objectiu no és pujar a Segona. Si es fa play-off i es puja, genial”. Amb un pressupost proper a 600.000 euros, el setè més alt de la categoria, hem quedat últims. Algú no ha gestionat bé.

La seua sortida del club no va ser pacífica. Què va ocórrer?

Des de la perspectiva que et fa el pas del temps, crec que va ser per no tenir la mateixa visió del projecte que Pereira i Torres. Ells estaven centrats en el negoci, jo pensava en la ciutat. També suposo que va entrar en joc l’enveja.

Quan jo denuncio que m’han acomiadat i que el club i Luis Pereira em deuen més de 150.000 euros, segons l’informe econòmic que els presento, encara que el peritatge posterior el fixaria en una mica més de 185.000, ells denuncien públicament que m’he apropiat de 73.000 euros. Davant de la interposició d’una querella per injúries i calúmnies que segueix en fase d’instrucció, ells van reaccionar presentant-me una denúncia, que més de dos anys després ha estat arxivada.

Creu que s’han comès irregularitats en la gestió?

El Lleida ha estat gestionat per dos persones al marge dels seus òrgans de govern, als quals no han volgut convocar, malgrat les meues reiterades sol·licituds. Decisions unipersonals que han perjudicat el club, els seus propietaris i els seus creditors. Per exemple, qui ha aprovat els comptes anuals presentats al jutjat mercantil per iniciar el concurs?, qui decideix destinar els diners dels pares del futbol base a pagar les despeses del primer equip? Els meus advocats disposen de tota la informació i ja saben què han de fer.

Els deutes han estat el gran cavall de batalla del club els últims anys. Creu que era una situació irreversible?

Abans d’entrar al club sabíem que el seu deute era de 5,3 milions. Es van fer pagaments urgents per més de mig milió d’euros i es va tornar a recuperar la reputació de l’entitat. Però en els dos últims anys se’ns ha ocultat la veritable situació, i els números ballaven misteriosament des de 4 milions fins als 6,9 milions que ha determinat l’administrador concursal.

En la roda de premsa del 4 d’abril del 2024, el senyor Torres va afirmar que “amb Hisenda està definit el full de ruta i els termes i calendari de pagaments”; el 28 de gener del 2025 va afirmar que “a 30 de juny de 2025 està previst que ja no existeixi deute o almenys estigui regularitzat”. A 30 de juny es va produir el descens per impagaments.

Fa l’efecte d’estar molt molest amb l’adjunt a la presidència, Marc Torres.

El seu afany de protagonisme i ambició l’han retratat. És un mentider compulsiu i un hàbil manipulador. S’ha centrat a judicialitzar el club i generar odi i enfrontament innecessari. La politització interessada que ha realitzat del club m’ha semblat vergonyosa. Per a mi és un dels responsables principals dels dos descensos de l’equip. L’existència de factures i pagaments dels seus honoraris i que les seues empreses apareguin com a creditores del club, demostra que sí que ha estat cobrant. Ens ha venut que el Lleida és el club de la seua vida, quan és fundador del FiF. El maig del 2025 decideix alliberar els jugadors per estalviar la cotització a la Seguretat Social de fins a dos mesos, descapitalitzant el club al deixar lliure Efe Aghama amb contracte en vigor, jugador que era representat per Pereira. La meua gran equivocació va ser confiar en qui creia el meu amic i a incorporar Marc Torres. Amb mi van cometre una tremenda injustícia, que ja estan pagant.

Vostè ha comentat en alguna ocasió que els actuals gestors actuaven coordinats amb els germans Esteve.

Qui va defensar la falta de responsabilitat penal d’Albert Esteve en el judici de la Seguretat Social? Qui ha portat jugadors com Boaz o Riku? On és la querella que els vam posar als anteriors directius? L’interès en la continuïtat del club era compartit, tots tenien interessos econòmics personals i tots volien evitar la derivació personal del deute. Us convido als mitjans que investigueu sobre la relació entre el fals inversor i Albert Esteve. El temps revelarà les incògnites.

Entre totes aquestes disputes hi ha una afició fidel i uns sentiments...

És una gran afició. Els sentiments sempre han de respectar-se. Però els han manipulat i enganyat. Alguns han mirat cap a un altre costat i han permès que aquells que estaven perjudicant el club continuessin manant. Es van mobilitzar pels carrers en contra d’un conveni d’ús del Camp d’Esports de quatre anys, perquè se’ls va dir que implicaria el final del club, quan mesos després resultava ser un bon conveni. Encara avui continuo sense entendre per què no van demanar la dimissió de Pereira i Torres per la seua nefasta gestió. Fins i tot alguns els han defensat, malgrat no pagar a jugadors, tècnics de la base i proveïdors. No exigir-los a temps responsabilitats ha portat a la desaparició del club.

Com veu el futur del futbol a la ciutat?

Continuo pensant que la ciutat necessita un projecte sòlid, que sigui capaç d’unir esforços. L’Atlètic Lleida també ha comès errors dels quals segur que ha après. Les posicions han canviat. Hi ha un equip a Tercera Federació, el Balàfia a Primera Catalana i el Lleida 1939 a Quarta Catalana. Lleida es mereix tornar al futbol professional.