El dolor a cor obert

No és un còmic fàcil de llegir i és, alhora, una lectura molt necessària. La novaiorquesa Erin Williams ha fet un d’aquells exercicis valents: explicar la seua versió d’uns fets traumàtics i un malestar continuat en el temps sense mirar de convertir-ho en un artefacte de reescriptura vital posant-hi tres ingredients terribles: sucre, victimisme banal i falsa modèstia.

Lluny d’això, En tren, autobiografia de la vergonya és un assaig polièdric sobre els límits del consentiment; sobre els poders subtils del patriarcat; sobre com aquests poden manipular i destrossar vides vulnerables; sobre el sentiment de culpa; sobre el procés de pair la pròpia veritat; sobre la maternitat sense filtres; sobre l’alcoholisme i les seues conseqüències; sobre el procés de recuperació i sobre el poder guaridor i revolucionari de la solidaritat.

Williams, que en revisar la pròpia biografia amb sinceritat es llegeix a ella mateixa com una adolescent intel·ligent i, sobretot, insegura i vulnerable, es refugia en l’alcohol per intentar encaixar en un món dominat per la mirada i els desitjos dels homes.

Un cercle viciós i decadent en què es dissocia de la realitat per poder suportar-la. El llibre, editat per Godall a la seua col·lecció Gargots, a voltes és una biografia il·lustrada, a voltes un còmic poc convencional.

En tot moment però, és un puzle d’idees, escenes, records i sensacions que van dibuixant una vida particular que és, alhora, el paradigma d’una manera de ser i d’estar. Sigui com sigui, és una proposta que ens obliga a mirar en la nostra pròpia experiència vital amb un filtre diferent per veure si afloren situacions i actituds que havíem etiquetat malament.

Amb un dibuix esquemàtic i directe, a traves del qual demostra exactament el que vol explicar, Williams va desgranant un discurs molt més complex del que pot aparentar. A les darreries del llibre afirma que “definir l’abús sexual com una violació i la violació com a falta de consentiment va en detriment de les dones.

Falseja moltes experiències sexuals nostres (...). Les que triguem mesos o anys a desentrallar del tot”.

La vergonya, diu, és un instrument d’opressió.