NOTES AL MARGE
Germans de sang

Germans de sang - LLUÏSA PLA
Ja és coincidència que dos dels llibres destinats a triomfar per aquests verals el pròxim Sant Jordi comparteixin gènere (negre), escenari (Pallars) i tema (fraternal). Es tracta de dues novel·les escrites al mateix temps, suposo que sense que els respectius autors s’ho haguessin dit, encara que siguin amics, perquè aquestes coses acostumen a mantenir-se en secret, potser no tant per reserva com per superstició, almenys fins quan ja estan a punt de sortir. Em refereixo a Els crims de la mel, de Pep Coll (Proa), i A boca de fosc, de Juan Cal (Pagès). La segona recupera alguns dels personatges que ja vam conèixer fa un parell d’anys a la trama policíaca anterior, Crim al bancal.
Sí, d’acord, l’escenari no és ben bé el mateix: en el primer cas el Pallars Jussà, al segon el Sobirà. Baix i dalt, al sud i al nord de Collegats. Ni tampoc és exactament igual la temàtica, basada en tots dos supòsits en la relació complexa entre germans, hereu i cabaler, amb un assassinat pel mig, succeït realment a l’obra de Coll, si bé bastant recreat, ficció versemblant a la de Cal. I d’altra banda, els trets dialectals presents en tots dos textos, potser curiosament més al del literat foraster, vull dir el que no ha nascut en aquells paratges muntanyencs, si bé ja fa temps que els freqüenta al disposar-hi d’una segona residència, que s’ha valgut d’un manual filològic publicat anys enrere pel fill de Pessonada per tal d’incorporar un seguit de paraules i expressions pròpies de la parla tradicional pallaresa: bordaler, atricat, bardusser, esbaiolar-se, escorrumflums, perxada, xetonar, rebui, sobranys, potxó, tamarro, tinre, marmanyer, alego, regatxo, agaliu, basera, corbear, guimarro, amontanyar, furro, argenda, alendera, paniquella...
En un moment donat, Juan Cal ret homenatge a Pep Coll, quan un dels protagonistes d’A boca de fosc manifesta que es tracta d’un dels seus dos escriptors favorits. L’altre és l’Albert Villaró, elogiat per “la força narrativa i la riquesa de lèxic”. I qui va ser tres dècades i mitja director d’aquest diari aprofita també per incloure un amable esment a persones de carn i ossos com el músic Artur Blasco, l’activista cultural Ferran Rella, qualificat com “l’home més savi de les Valls d’Àneu”, o fins i tot un servidor de vostès, en tant que crític gastronòmic, faceta per la qual em temo que seré recordat, si bé tampoc no gaire.