Cadis al fons de la mirada

Tierra de nadie d’Albert Pintó és un film on els plans generals, oberts, de les postes de Cadis aporten amplitud mental a la sordidesa del tema. És un film trepidant: s’hi poden comptar fins a cinc accions d’alt voltatge. Cal subratllar la rodonesa del film: a l’inici, una tempesta nocturna en alta mar; al final, una tempesta diürna a les maresmes del riu.

En el planteig general s’és massa explícit i didàctic: no es pot produir una trobada entre nous i vells traficants de droga exactament com es mostra en el film; en el concret l’acció deriva cap a la cambra closa, assetjada pels malfactors, amb tints de film de terror. Hi veig una calculada preparació de les escenes, amb la càmera al coll cercant laberints. Els plans enfocats des de baix amb les músiques inquietants augmenten les suposicions de perill. Hi ha escenes rodones: l’heroi defenestrat cau damunt del cotxe atrotinat del guàrdia civil, conclusió màgica, de còmic.

El personatge principal, guàrdia civil, esquiva la imatge del tricorni clàssic i entra en el to del policia nord-americà bo, i llest, amb tirants i gavardina italiana. La tríade de protagonistes la formen el narco local i el jove sense mitjans, cadascú a la seua. Ben garbellat, la pel·lícula d’Albert Pintó conté una bona reflexió sobre la llum, els matisos, els detalls i la comprensió que un guió ha de ser més que una denúncia social: una pel·lícula notable ha de contenir alguna idea general que impliqui tothom, més enllà de classe social, llengua, raça, religió i ofici. En Tierra de nadie és l’elogi de l’amistat entre homes, malgrat tot.

Hi ha tot de serrells secundaris que permeten reflexions i adhesions curioses, com ara la fidelitat a la terra natal malgrat que estigui en guerra, cas de la dona andalusa del protagonista que s’hi manté arrelada.

A Tierra de nadie admirem l’orfebreria creativa del cineasta que ha sabut vendre el seu producte. Els capvespres de Cadis, amb les seues turbulències de llum i de cendra marquen el to tràgic del film, seduït per la bellesa de la finitud. Que hagi contractat dos actors excel·lents que estan en la cresta de l’onada el converteixen en film comercial on ells il·luminen la pantalla.

L’originalitat del film cal cercar-la en l’absorció eficaç de certes tradicions fílmiques de suspens projectades sobre el sud peninsular; hi ha molt cinema paït a través de la llum, i els forats (els trets de bala al besllum). A tot estirar, és original que l’heroi sigui guàrdia civil, gallec i nassut. La reconversió del guàrdia civil lligada a l’imaginari del franquisme esdevingut ara home de principis ferms és lenta, de difícil digestió. Crec que és un film molt masculí, molt de l’amistat entre homes. És també una obra sobre la nova distribució del poder dels narcos. Un ressò dels canvis econòmics que vivim amb sordina.