Dreceres

Moure’s d’un cantó a l’altre requereix tenir una via en la qual els obstacles al pas siguin superables; això és una obvietat. Per això, si anem a peu, solem utilitzar vies habilitades, lliures d’entrebancs, que poden incloure escales i altres elements per salvar desnivells. Els cotxes, més exigents, demanen carreteres tan llises que un simple sot de dos pams és capaç d’aturar-los. Incloure les vies adequades a les necessitats de cada col·lectiu transitant és una de les tasques dels urbanistes i dels enginyers de camins, agrònoms o qui sigui competent a cada àmbit.

Imaginem un parc. Entre els jardins, arbrat, monuments, espais de descans, zones d’esbarjo o per a altres usos com espectacles, hi haurà una malla de camins que respondrà als criteris estètics del paisatgista que l’ha dissenyat, i és fàcil que aquest fugi de les rectes, quadrícules i diagonals de mínim recorregut, cercant altres valors com la serenor i la bellesa. Si es tracta d’un lloc de pas, però, com en places que connecten dos carrers concorreguts, o l’accés a un edifici públic des d’un carrer, els usuaris poden tenir poc interès en donar tombs i més aviat pressa per travessar-lo. Llavors és força comú que es consolidin camins creats de nou pel trànsit de la gent que vol fer via. Aquests camins que es generen com a rutes de mínim temps i/o esforç tenen un nom a la literatura tècnica: són els desire paths, o camins desitjats, i s’ha construït una certa teoria entorn d’ells. Així, quan comencen a aparèixer cal fer consideracions sobre si es consoliden (vox populi, vox Dei), o es bloquegen amb tanques i es restauren per retornar-los a l’estat original. En entorns naturals cal valorar si aquests nous camins envaeixen llocs delicats, com zones de nidificació d’ocells, a banda que sovint són els propis animals feréstecs els que els hi creen.

De vegades els camins desitjats es fan en carrers asfaltats, on hi ha conflicte d’interessos entre vianants i vehicles; i més ara, que proliferen bicicletes i patinets. A l’asfalt no hi deixen marca, però com que a la pràctica existeixen perquè la gent tira pel dret, les autoritats han de decidir el disseny prioritzant uns o altres. Com a exemple, a la imatge, una cruïlla del barri de Pardinyes, a Lleida. En groc s’hi assenyalen les rutes directes de connexió entre voreres; en roig les legals pels passos de vianants. Per seguretat cal fer la giragonsa, però la temptació de tirar pel dret és gran, i més com més llarga és la marrada.