Els trastorns adaptatius

En les societats del primer món, en les quals s’ha establert un sistema de sanitat pública i universal, resulta una obvietat que hem derivat cap a una medicalització general de vida. Situacions que en un altre temps o espai no es considerarien problemes de salut, aquí les portem a les consultes mèdiques i ens encaparrem a convertir-les en malalties.

El trastorn adaptatiu és una condició psicològica que es produeix quan una persona té dificultats per afrontar o adaptar-se a un esdeveniment estressant o un canvi vital. Pot ser quelcom dur, com el dol per una mort, una ruptura sentimental o una pèrdua de feina, tot i que també s’han descrit casos a priori per causes més banals, com una mudança o uns exàmens. No es tracta d’una malaltia com la depressió major o el trastorn d’ansietat generalitzada, però pot ser igualment incapacitant si no s’enfoca adequadament. Els efectes típics poden ser tristesa, plor, nerviosisme, desesperança, dificultat per dormir, conductes d’evitació i problemes en les relacions. I si parlem d’adolescents, aquests solen presentar també conductes impulsives o agressives.

El risc d’afrontar els problemes de vida com si fossin malalties mentals es pot il·lustrar amb la famosa història del vol 401 d’Eastern Air Lines de desembre del 1972. Quan l’avió anava a aterrar, la llumeta que havia d’indicar la sortida del tren d’aterratge no es va encendre. Mentre es preocupaven per aquesta llumeta, el pilot no va notar que l’avió havia començat a perdre altitud lentament. Cent una persones van morir en estavellar-se l’aparell. La investigació posterior va revelar que el tren d’aterratge estava perfectament desplegat i el problema havia estat només l’encesa de la llumeta.

La lliçó d’aquesta història és que cal prioritzar l’essencial i no donar a les llumetes més importància de la que tenen. El problema no és la tristor, ni la dificultat per dormir, ni la infelicitat, sinó la causa vital subjacent, que no s’arregla amb antidepressius, somnífers ni ansiolítics, que no només no resoldran els problemes sinó que amb la cronificació n’aniran afegint més i enterbolint la natura de la situació fins que ja sigui impossible aclarir res.

En la nostra llengua tenim una expressió que defineix molt bé el que passa quan medicalitzem un problema de vida: “No tornar a aixecar el cap”.