Màrius Serra: «Els editors italians no s’ho creien! Em van dir: “Si que llegiu, els catalans!”»

Màrius Serra, escriptor i enigmista, i Oriol Comas, expert en jocs i divulgador lúdic, són els autors d’una sèrie de novel·les ludocriminals: trames criminals plenes de jocs, humor i crítica social. Amb La novel·la de Sant Jordi (2018) van iniciar un univers en què els enigmes lúdics resolen crims ben reals, continuant amb tres títols més que combinen sàtira, realitat i misteri. Enguany s’ha rellançat la primera entrega.

Fa dècades que Màrius Serra i Oriol Comas comparteixen amistat, complicitat intel·lectual i passió pels jocs. Aquesta connexió vital ha fet néixer una sèrie de novel·les ludocriminals escrites a quatre mans i dos caps ben juganers. S’hi barregen assassinats, enigmes i una mirada crítica i afectuosa a la realitat social. La ficció juga amb la veritat, i els crims es resolen amb estratègia i molta ironia. La seva amistat és el motor que fa de cada llibre una partida única.

La primera entrega, La novel·la de Sant Jordi, es torna a publicar ara, en aquest 2025, tot i que ja té set anys.

Màrius: L’editorial la torna a publicar com una oportunitat per recuperar la seva mirada satírica sobre el sector editorial i la diada del llibre a Barcelona.

Com va sorgir la idea de situar una trama criminal enmig del bullici d’aquesta jornada?

M: Qualsevol persona que l’hagi viscuda mínimament a fons sap que és un dia extrem, molt intens, en què conviuen grans il·lusions i esperances, amb grans decepcions i emprenyades, i amb una certa visualització de l’èxit o del fracàs, que tendeix, a vegades, a ganes de matar algú...

Vostè mai havia escrit una novel·la criminal.

M: Mai, és cert. Però jo ja havia pensat que si l’escrivia la situaria el dia de Sant Jordi. Primer, perquè me’l conec molt bé, no m’he de documentar gaire, i segon, perquè realment és un fenomen. És una novel·la satírica, però alhora és un cant d’amor a Sant Jordi. Si algú volgués inventar-se avui en dia una jornada com aquesta, no podria, de tan intensa, tan bèstia com és.

Vostè, Màrius, surt com un dels protagonistes i es veu embolicat en una sèrie de crims durant el dia de Sant Jordi i va matant personatges.

M: És molt plaent. Feia poc temps que havia experimentat, en una novel·la, el fet de pelar un personatge.

A Res no és perfecte a Hawaii.

M: Exacte, i em va agradar. És que em va agradar! Sant Jordi era un escenari perfecte per establir la trama, per sublimar els dimonis de l’excessiu mercantilisme que crec que pateix la Diada. La idea de matar autors de best-sellers per part d’un grup de poetes maleïts... aquesta és la novel·la dins la novel·la.

És la novel·la que escriu Màrius Serra i que surt a signar-la.

M: A veure si en ven molts, com tots els autors. Però resulta que comencen a morir autors de veritat. Això és la metaliteratura, la novel·la dins la novel·la.

No tenia clar el tipus de detectiu o investigador que volia per a la trama.

M: No m’agradava la idea d’un detectiu, ni d’un policia... i, de sobte, em va venir la il·luminació. Vaig pensar: aquell noi, amb qui he fet coses i que és tot un personatge, l’Oriol Comas, expert en jocs... i si l’involucro en la trama? Li vaig proposar.

Què li va semblar aquesta idea, Oriol?

Oriol: Al principi em va xocar una mica. Vaig demanar permís a casa (somriu) i vaig dubtar poc a dir que sí. Em feia molt de respecte, perquè és una exposició pública. I cal dir que no és que s’hagi inspirat en mi o en alguna cosa al meu voltant per fer el personatge, sinó que el personatge soc jo.

Amb nom i cognoms.

O: Sí, amb nom i cognoms, i tot el que jo faig. És una novel·la, per tant, tot és ficció. Però en Màrius camina molt bé entre la realitat i la ficció, i això, com a lector, em sembla meravellós. I amb en Màrius tot és molt fàcil.

Escriuen la novel·la a dues mans i dos cervells.

M: Exacte. Ho consensuem, i després jo l’escric. També consultem les respectives famílies. Bé, jo no gaire, que ja estic mort (riu).

En La novel·la de Sant Jordi vostè mata persones amb noms i cognoms.

M: En aquesta novel·la dins la novel·la morien noms com Falcones, Rahola, Cercas... Vaig pensar: Màrius, immola’t tu també, perquè si no prendrem mal.

I en el segon nivell de lectura?

M: Un cop Serra és mort, els que moren ja no tenen un nom i cognom real, però amb una mica de nas, tots són reconeixibles.

A continuació parlarem de l’ego. El dia de Sant Jordi és una diada de llibres, de festa, de cultura... i de vanitat.

M: Jo diria que cada cop més. Per això, més enllà de la sàtira i l’humor, hi ha en la novel·la una crítica seriosa.

O: Sí, ho hem viscut. Ahir mateix, en una presentació en una llibreria, teníem dues piles altíssimes de dos autors molt mediàtics que han fet llibres.

M: Però més enllà –insisteixo– hi ha una declaració d’amor a la diada de Sant Jordi. Surten dos milions de persones al carrer, a Barcelona. Es venen aquella setmana més d’un milió de llibres. Quan van venir els editors italians –es va traduir a l’italià La novel·la de Sant Jordi–, els van portar aquí perquè ho veiessin. No s’ho creien! Em van dir: “Sí que llegiu, els catalans!” Bé, no prengueu conclusions precipitades. És un dia... però és un monstre.

Oriol, expliqui’ns algun joc que fa fer als autors a la novel·la.

O: Per exemple, fem una gimcana diària. Els nois i noies que hi participen –que són uns dos-cents, amb cinquanta equips de quatre estudiants cadascun–, tenen un full de ruta que consisteix a anar a veure determinats autors i enganxar-los en el seu propi ego. Els fan fer coses com portar-los a firmar un llibre d’un altre autor.

Ui!

O: Sí. I segons la reacció, guanyen més punts o menys. Ja ho veurem. Després els fan fotos, els pregunten, els diuen que el seu llibre no els ha agradat per tal cosa... Posen l’ego dels autors a prova.

El joc es diu L’Ego. Consideren que és una característica pròpia dels autors?

M: Sense dubte. L’ego és el motor que ens impulsa. Ho dic amb coneixement de causa, perquè jo mateix soc autor i sé que tots arrosseguem aquest tret. Tots tenim un petit monarca dins nostre. A més, l’ego –o si vols dir-ho d’una altra manera, la confiança, la fe en un mateix, l’amor propi– és essencial per crear. Cal una dosi d’això per atrevir-te a tirar-te de cap a la piscina. Per a un autor, un llibre és gairebé com un fill.

La sèrie ludocriminal té quatre novel·les publicades. És igual l’ordre amb què es llegeixin?

M: Sí, perquè són independents, cadascuna d’elles.

Tenen previst continuar amb nous casos?

O: A la quarta novel·la jo continuo viu. Per tant, si l’autor vol... I ara que no ens sent ningú, està preparant la cinquena novel·la.

M: Han passat coses a la vida de l’Oriol, i han passat coses a la societat. El problema de l’habitatge, per exemple, ens ha fet pensar.

La quarta comença amb la descripció literal del dia que es va jubilar l’Oriol.

O: Vaig fer una donació de tot el meu material: 3.500 jocs, més de 3.000 llibres i 1.500 revistes sobre jocs. Ho vaig lliurar a les biblioteques de Barcelona. Els fons aniran a una biblioteca que obrirà l’any que ve especialitzada en el joc. Així comença El rol del Roc. És a dir, aquest és l’inici.

Totes quatre tenen un pòsit de realitat.

M: Pensa que La novel·la de Sant Jordi era el Sant Jordi de l’any 2018. El primer Sant Jordi de la Catalunya independent.

O no...

M: Exacte. Vam haver d’introduir coses a correcuita, perquè la novel·la estava acabada el mes de setembre, i llavors va venir l’1 d’octubre i tot el que va passar després. Dins la novel·la de ficció hi ha gent que amaga urnes en cementiris, guàrdies civils perduts, polítics empresonats, polítics a l’exili... coses que, quan la novel·la va sortir el febrer del 2018, acabaven de passar. Ens deien: “Però això...?” I era tot introduït a marxes forçades. Ara, set anys després, el 2025, mires endarrere, i per mi –i això m’enorgulleix– la novel·la s’aguanta. De fet, el que no es va aguantar va ser la ficció que tenien els polítics en aquell moment.

Si haguessin de definir La novel·la de Sant Jordi –i per extensió, les ludocriminals– en una sola frase, quina seria?

O: Novel·les plenes de jocs i gent que mor. Què més es pot voler? I a més són divertides.

M: Novel·les en les quals llueix molt el sol. I especialment la Sol, que és la neboda de l’Oriol Comas, que representa les noves generacions. Ens interessa molt saber com pensen, i sobretot com parlen i en quina llengua parlen.