Remei Capitan i Núria Caballol: “Quan diem ‘Jo també ploro’, donem permís per sentir”

Parlar de la mort amb els infants és una de les grans assignatures pendents de la nostra societat. La tendència a protegir-los de la pèrdua sovint fa que, quan finalment han d’afrontar-la, els falten eines per gestionar-la. Això és el que volen canviar Remei Capitan i Núria Caballol amb el projecte Jo també ploro, un espai segur perquè els nens i nenes puguin expressar les seves emocions davant la mort i la pèrdua. Des de la pedagogia del dol fins a la força de l’humor com a eina de connexió emocional, aquesta entrevista és un viatge cap a la necessitat de recuperar rituals, de donar veu als més petits i de trencar silencis. Perquè, com elles expliquen: “Els adults dramatitzem la mort; els infants, en canvi, la viuen d’una manera molt més natural.”

Remei Capitan és la fundadora i CEO d’Agraïments, un servei integral d’organització de cerimònies de comiat personalitzades i d’acompanyament al dol, creat el 2019. Té un màster en Intervenció, Pèrdues i Trauma per IPIR-IL3UB. La seva trajectòria professional se centra a proporcionar eines i recursos per afrontar el dol de manera saludable. Núria Caballol és fundadora de la companyia SAC Espectacles i ha estat durant anys membre activa de Pallapupas, una organització dedicada a portar somriures als hospitals a través de l’art del clown. La seva experiència en el món de l’espectacle i la gestió d’emocions a través de l’humor i la creativitat li ha permès aportar una perspectiva única als tallers d’educació emocional.

En què consisteix 'Jo també ploro'?

Remei: Amb aquestes intervencions a les escoles volem normalitzar la conversa sobre la mort i la pèrdua en infants, adaptant els tallers a diferents etapes escolars.

A quins nivells educatius us dirigiu?

R: Treballem amb un ventall d’edats molt ampli, des dels tres-quatre anys fins als onze-dotze.

Núria: Ara mateix ja hi ha escoles interessades. Ens estan escrivint correus per saber més sobre el projecte.

R: Moltes ens pregunten en quin moment del cicle escolar s’adapta millor. La Núria i jo vam estudiar en l’època de l’EGB, així que a vegades ens toca fer una petita adaptació mental per situar-nos en el sistema educatiu actual! (riu). El sistema educatiu canvia constantment, però l’evolució cognitiva dels nens està molt estudiada i sabem com progressa a cada etapa.

N: Per això, sempre intentem respondre en funció de les edats. Fem tallers per a infants de tres a vuit anys, que és la franja on treballo jo, i després dels nou als dotze, en què la Remei agafa més protagonisme.

En poques generacions ha canviat molt com afrontar la mort.

R: Jo he viscut vetlles a casa d’amics molt joves, persones que han mort de càncer amb trenta-cinc anys, i encara es feia així, a casa. No calia parlar explícitament de la mort als nens perquè ja la vivien en el seu dia a dia. No hi havia aquesta necessitat d’explicar-ho perquè la realitat ja hi era. Les emocions se sostenien millor o pitjor, això no ho sé, però el fet de viure-ho en comunitat ajudava. Arribaven els veïns, un portava un caldo, un altre s’asseia a parlar del difunt, es compartien records... i enmig de la tristesa també hi havia rialles.

Creieu que hem anat massa enllà en aquesta protecció dels infants respecte a la mort?

R: Sí, això ho comentava en una altra entrevista amb la Xusa Serra, que és especialista en tallers de dol infantil. Ella feia una reflexió que trobo molt interessant: des de la Guerra Civil espanyola, i segurament fins a la postguerra, es va patir terriblement en moltes llars, tant en un bàndol com en l’altre, i que es va generar una mena de “megaultra protecció”.

Com si la societat hagués volgut evitar parlar de la mort per no reviure aquell patiment...

R: Exacte. Va ser en aquell moment quan van començar a sorgir els tanatoris, i la figura del tanatopràctic va guanyar importància.

N: Sí, és com si haguéssim tret la mort de casa. Pot ser bo o dolent, però la realitat és que la vam apartar de l’entorn familiar.

R: A partir d’aquí, molts pares van començar a voler protegir els infants d’aquests moments tristos. Crec que és aquí on hem apartat la mort, la tristesa i el dolor del nostre dia a dia.

Però la pèrdua no és només la mort...

R: Exacte. A la vida tenim moltes pèrdues: la pèrdua d’un amic, d’una casa, una mudança, una migració… tot això són experiències de pèrdua. Però sembla que, avui dia, estem hiperprotegint els infants d’aquestes realitats. I clar, quan arriba una pèrdua realment significativa, els nens no hi estan acostumats. Hi ha tantes emocions darrere d’aquest intent de posar un “tap” a la mort que ni tan sols podem comptar-les.

Els tanatoris, creieu que estan preparats per acollir els infants en aquests processos?

N: N’hi ha que sí, però no tots.

R: Si les famílies anessin als tanatoris amb els seus fills de la mà, ben segur que sorgiria la pregunta: “Per què no fem una sala per a nens?”. Per exemple, el tanatori públic de Reus té un espai per als nens, amb jocs de totes les edats i fins i tot alguna videoconsola per als més grans. El problema no és tant que els tanatoris vulguin evitar la presència dels nens, com que simplement no s’ha creat aquest espai perquè els mateixos pares, amb tota la bona intenció del món, han deixat d’integrar-los en aquests moments.

A més, cada cultura té les seves diferències, oi?

R: Cert. Les escoles són un microcosmos de diversitat cultural, per la diversitat d’orígens de l’alumnat. Hem de ser molt conscients d’això.

Com reaccionen els infants quan els doneu aquest espai per expressar-se?

N: Hem observat que es produeix una mena de catarsi. Molts treuen emocions que ni sabien que tenien a dins, perquè mai no havien tingut l’oportunitat d’expressar-les. Quan els diem “jo també ploro”, i els donem permís per plorar si ho necessiten, sovint hi ha una mena de neteja emocional.

I no només per als alumnes, sinó també per als professors, suposo...

N: Sí, és un rebombori emocional tant per als alumnes com per als professors. No és habitual dedicar tot un matí o una tarda a remoure aquestes emocions, a mirar cap a dins.

R: I no cal que sigui una pèrdua gran per activar aquestes emocions. La mort d’un animal de companyia, per exemple, és molt impactant per a un nen.

N: Cert... el fet d’afrontar aquesta pèrdua els fa recordar altres moments, com la mort d’un avi, que potser tenien oblidada.

R: De sobte s’adonen que tenen la necessitat de recordar-lo. Hi ha emocions que s’han cronificat sense que ells en fossin conscients, i quan els donem l’oportunitat de viure-les, és preciós.

N: El millor és que, malgrat estar treballant temes delicats, els nens s’ho passen bé. Això és el més sorprenent i bonic del procés.

No sempre ploren, oi?

N: No, no. A vegades gaudeixen, dibuixen, connecten amb la pèrdua d’una altra manera. Fan un ritual per recordar algú i després volen honorar-lo. Ens diuen: “Ostres, això ho explicaré a casa, ho diré a la família, tornarem al tanatori junts perquè no sé on és l’avi i li vull deixar aquest dibuix”. I ho fan amb tota naturalitat.

Hi ha hagut algun referent que us hagi inspirat?

R: Sempre destaco Xusa Serra, infermera ara ja jubilada, que va tenir una idea brillant: va aconseguir que un hospital de Barcelona li subvencionés els primers tallers de dol i mort per a infants.

En va ser pionera.

R: Sí, i ella mateixa reclamava que algú continués aquesta feina. Avui dia hi ha associacions arreu de Catalunya que ho fan com poden, perquè aquest tipus de treball requereix recursos.

Quan vam parlar per preparar l’entrevista, la Remei em va dir: “Això ha vingut per quedar-se”.

R: Sí, n’estic convençuda.

Núria, vostè fa de clown i explica una història als més petits...

N: La història comença quan jo aparec tot buscant la meva companya, que és una puça. Quan entro a l’aula, dic: “Perdoneu, però he perdut la meva puça! Em deixeu entrar per buscar-la?”. Explico que és una puça ja gran, que li falta una poteta, que hem viscut moltes aventures juntes… però que ara no la trobo. Finalment, la trobo i la poso a descansar en un llitet que porto amb mi. La puça sempre ronca, però aquesta vegada deixa de roncar.

...i aquí és quan els nens comencen a interpretar el que està passant.

N: Exacte. Tot l’exercici està pensat perquè siguin ells qui arribin a les seves pròpies conclusions. No els ho imposo jo. Sempre passa que, en algun moment, sents un nen o una nena que diu: “Potser s’ha mort”. A partir d’aquí són ells els qui decideixen què fem. Si l’enterrem, si li fem un comiat, si cantem, si plorem, si ballem… Cada sessió és única.

Com ho representeu físicament?

N: Sempre acabem anant al sorral de l’escola. Els nens porten pedres, fulles, flors, el que per a ells sigui significatiu. A vegades fins i tot diuen: “Li posarem una rima”, i fan un poema improvisat. Jo deixo una capseta amb la puça a dins, però els explico que me l’he d’endur, perquè necessito acabar el meu comiat amb ella. Això els fa entendre que el ritual pot ser compartit, però que cadascú viu el dol a la seva manera.

Quina implicació hi ha?

N: Com en qualsevol espectacle: hi ha nens més participatius i altres més observadors. Però es nota quan allò funciona, perquè fins i tot els que no intervenen activament ho viuen intensament.

Els nens i nenes trien cançons. En surten de tristes?

N: Mai. Sempre són cançons alegres: El sol solet, La lluna, la pruna... fins i tot La Patrulla Canina! Els adults tenim tendència a dramatitzar la mort, però els nens la viuen d’una manera molt més natural.

Com enfoqueu els tallers amb els més grans?

R: Ens posem en rotllana i, en parelles, es fan preguntes sobre emocions: enyorança, culpa, tristesa, por… Cada vegada canviem les parelles perquè surtin de la seva zona de confort i parlin amb companys diferents. Anem avançant fins que arribem al tema de la mort: “Què és un tanatori?”, “Què passa quan algú es mor?”. Però no contesto jo. Sempre hi ha algú que ho sap i ho explica als altres.

Acaben emocionant-se molt?

N: Depèn de cada nen, de la seva experiència vital, del que hagi viscut a casa. Alguns ho viuen de manera més racional, però altres es deixen anar i ploren. I és preciós que ho facin, perquè en molts casos és la primera vegada que tenen un espai segur on poden expressar aquestes emocions.

R: I és beneficiós per al grup, perquè els companys també aprenen a empatitzar. Si algú ha estat més irritable o a la defensiva últimament, potser és perquè està passant un dol, i aquest espai els ajuda a comprendre’s millor entre ells.

També visiteu cementiris o tanatoris amb els alumnes?

R: Només si tenim el permís de l’escola i de les famílies. Quan ho fem, els nens hi arriben amb respecte i sense por.

Quin retorn heu tingut?

N: Els mestres queden impressionats. Ens diuen: “Hem de tornar a fer-ho”. I alguns mestres que són pares i mares, ens pregunten com portar-ho a l’escola dels seus fills.