Roques i aigua

Cloent pel nord-oest la ribera d’Oliana, la històrica i fotogènica vila de Peramola deu el topònim al pedram de les veïnes serres de Sant Honorat, Sant Marc i Aubenç, que l’arreceren. Roques feréstegues o pedrotes grosses i l’aigua que hi brolla per tot arreu, sorgida de les entranyes d’aquells gegants de conglomerat calcari, són els elements característics d’una població estratègicament situada en un replà que domina la plana estesa fins al Segre, atresorant el secret d’uns racons plens de rústic encant, com situats fora del temps.

Accedint-hi per carretera, convé aparcar vora els safareigs públics restaurats, al punt just on s’emprèn la recomanable excursió senderista per l’anomenat Camí de les Fonts –una horeta recorrent a peu el bucòlic circuit, enmig d’amens, obacs i frondosos paratges, amb retorn al mateix lloc- i seguir caminant cap a l’ajuntament, al llarg d’una barana que proporciona bones vistes de tota l’ampla vall. Unes escales a mà dreta, decorades fa poc amb versos del poeta local Josep Espunyes, s’enfilen a l’entranyable casino peramolí, amb terrassa igualment panoràmica, vora una palmera que en aquella latitud no deixa de causar una certa sorpresa, a banda de conferir un aire colonial al conjunt.

Arribats a la plaça principal, que porta el nom de Josep Roca, val la pena fixar-se en la balconada coberta amb el ràfec sortit, tot de fusta tallada, de la vetusta casa Ribó, que llueix un remot 1663, cadascuna de les vuit biguetes rematades per la rudimentària representació de caparrons humans. Una mica més enllà, l’església de Sant Miquel i el seu campanar senzill, quadrangular, sobre una bassa que s’endinsa per davall de dues arcades de pedra fins a tocar els fonaments del temple. Delimitada per una barana de ferro, en aquesta sorprenent massa aquàtica de color verdós acostumen a nedar-hi unes quantes perques desvagades, algunes ben grosses.

Pel portal del carrer de sant Antoni s’entra al laberint de carrerons d’origen medieval, a l’entorn de l’antic castell de què no es conserva gaire més que unes voltes de canó als baixos. Hi fa de bon passejar, per aquelles estretors que conserven tot el sabor ancestral i denominacions delicioses: carrer de la Ferreria, placeta de la Sal, Cap del carrer, Baixada del Molí, les Valls, carrer de la Poca Farina...

Dins del poble de Peramola es pot dinar prou bé al restaurant La Masia, vora els rentadors, tots els dies excepte dilluns. Cuina casolana a preus assenyats. Menú dels feiners per 16 euros, els caps de setmana 23. Xatonada amb bacallà, escudella, canelons, caragols a la llauna, galtes al forn, carns a la brasa, entrecot, mandonguilles amb patates, crema catalana, pastís de formatge... El cafè, o potser abans l’aperitiu, es pot pujar a prendre’l al Casino, allà mateix, si fa prou bo sota la parra de fora. Aquell “íntim, rural, cafè de Peramola”, en paraules rimades del poeta Josep Espunyes al seu llibre Notes mínimes d’un paisatge, on es respira un “caliu d’embruix, comú i alat”.