La intel·ligència no artificial del pop

Estem en plena veda de la pesca d’un dels animals més intel·ligents de les aigües marines, i és sense dubte un dels protagonistes de l’estiu com a tapa preferida en molts xiringuitos, terrasses i bars d’arreu on vagis. El pop és un mol·lusc gasteròpode força extraterrestre pel seu aspecte i textura, que amb els seus vuit tentacles proveïts amb desenes de ventoses i la seva gegantina intel·ligència amb una capacitat de camuflatge que ni un camaleó, és un dels depredadors importants de la cadena tròfica al mar Mediterrani. De fet, segur que més d’un esteu recordant el documental que se li va fer en una cadena de streaming ben coneguda, que ens va fer estimar aquest animaló com si fos un dels nostres veïns preferits.

Tanmateix, tot i aquest afany de convertir-lo en beastie, ens el mengem sense cap mena de contemplació. D’uns anys ençà ens hem cregut gallecs, i, per les malaurades manies hoteleres de copiar-nos els uns als altres, no hi havia restaurant on no poguessis menjar a la forma gallega aquest mol·lusc invertebrat (i ja en parlarem en una altra Gastroteca quin és ao xeito galego de cuinar-lo i menjar-lo), però no és el que vull destacar-vos avui, sinó que menjar pop és tan català com anar de pelegrinatge a Montserrat. I el pop, concretament el pop roquer i el popet, són uns plats de tradició històrica i un costum gastronòmic molt català, i no fa tant, als finals del segle XX (m’encanta dir-ho això perquè sembla que ha passat un plistocè), que eren a molts taulells de bar que mostraven el pop encebat, amb patates i allioli o simplement amb suc.

Si, estimades lectores i lectors, el pop, viu a Catalunya des de temps immemorials, i a les costes nostres se n’ha menjat des que el primer Homo sapiens el pescà i en conegué les meravelles sensorials que et comporta la menja d’aquest animal. De fet, a la Mediterrània hi ha un art concret per pescar el pop, a través dels cadups o nasses que són una espècie d’àmfores cilíndriques o rectangulars que es deixen al llit marí perquè el pop roquer hi trobi un bon lloc per amagar-s’hi sense saber que s’hi quedaran atrapats, i que també forma part d’un sistema que garanteix la captura d’exemplars madurs, i per tant se’n deixin lliures els de mida més petita.

Malauradament, el pop que mengem en molt bars I restaurants no és de les nostres costes, ja que actualment el nombre d’exemplars s’ha vist perjudicat per la pujada de la temperatura de l’aigua del mar, per la pesca indiscriminada i furtiva a què se l’ha sotmès en els darrers anys (d’aquí en ve la veda per garantir la reproducció i maduració dels exemplars) i també perquè el receptari ha oblidat que hi ha més maneres de cuinar-lo que a la gallega, per la qual la clientela s’ha acostumat a menjar peces grosses de més de 5 kg que només podem trobar a les costes cantàbriques, i que han oblidat que el pop no és un melós de vedella que es desfà al paladar, sinó que té mossegada i certa resistència. A més a més, l’absurditat del capitalisme ens ha fet perdre hores de xup-xup i ja no es cuina, perquè un dels ingredients màgics del pop és el temps en la seva cocció. Si trobeu com diu el Corpus Culinari Català el pop torrat, amb allioli, amb pataca o amb ceba, demaneu-lo i descobriu una altra manera de menjar pop.