Aprendre amb ceguesa

La reconeguda frase “l’essencial és invisible als ulls”    de l’obra El petit príncep està escrita en l’accés a l’escola del Poal. L’expressió sembla il·lustrar-hi el procés d’aprenentatge d’un alumne amb ceguesa, ja que la seva curiositat innata, amb el suport dels seus mestres i familiars, el braille i material divers formen un equip capaç de fer visible l’invisible.

El 8 de setembre passat es va inaugurar la nova escola El Roser del Poal, llargament reivindicada pels veïns. L’equipament substitueix les antigues instal·lacions escolars, que s’ubicaven als baixos de l’ajuntament d’aquest petit poble del Pla d’Urgell des de feia gairebé cent anys. L’estrena es va viure amb alegria entre els docents que hi treballen i la setantena d’alumnes que hi estudien, els quals gaudeixen avui dia de noves instal·lacions, com el seu propi pati, amb les arbredes del canal d’Urgell a l’horitzó, i de passadissos allargats i il·luminats per la llum del sol, entre altres. Un dels alumnes té la peculiaritat que va descobrir el col·legi a través del seu tacte. Es tracta del Nil, que és cec des que tenia un any de vida. He quedat amb ell per conèixer millor com és el seu aprenentatge a l’aula de la mà dels seus docents, el sistema braille i d’un material adaptat.

Fins al curs passat, el Nil estava acostumat a moure’s pels baixos del consistori, i amb el trasllat a l’actual centre va aprendre-se’n la distribució per recórrer-lo de forma autònoma. En aquest procés hi ha elements tàctils que l’ajuden, com una cordeta lligada en un dels penjadors d’abrics que hi ha a l’entrada a la seva classe, on m’espera. Només conèixer-lo em demostra una de les seves aptituds fonamentals: la curiositat. “Portes una gravadora?” o “Fas fotografies amb una càmera?” són algunes de les preguntes que em fa mentre estén la mà per identificar els objectes que duc. Li explico que, per una banda, faré servir la gravadora del mòbil per enregistrar el que em digui, fet que em facilitarà fer el text d’aquest reportatge, i, d’altra banda, li confirmo que, efectivament, porto una càmera per retratar com estudia. Ell, amb pocs segons i una miqueta d’ajuda, ja és capaç de subjectar l’aparell adequadament i de situar el seu dit en el botó que permet fer fotografies, fent algunes captures. “Li agrada preguntar-ho i conèixer-ho tot, així que també li expliquem tot molt bé”, diu Montse Domenjó, directora de l’escola. “Té aquest punt extravertit, és curiós i la seva actitud és bona, fet que molt sovint juga a favor seu”, afegeix Roger Florensa, un dels seus mestres. Una curiositat que combina amb els seus sentits més desenvolupats, especialment el tacte i l’olfacte, i que semblen haver-lo ajudat també en la seva vida quotidiana, segons relata la seva mare, Bea Parra. “Al principi de tot pensàvem; uf... i, tot i que hi va haver accions que li van costar fer sense ajuda, com vestir-se, avui dia ja és gairebé autònom: es dutxa sol, puja les escales, juga a l’habitació, si truquen al timbre de casa serà el primer a obrir la porta...”, valora. De fet, la seva oïda és un detector: “identifica al moment accions com obrir la nevera o el microones o agafar una paella, de seguida em pregunta què estic fent”, diu.

Però més enllà de la seva curiositat, la seva bona aptitud i els seus sentits, per al seu procés educatiu també és clau “que a l’aula siguem un equip”, comenta Florensa. “Com a docent seu sempre el tinc present, i quan explico un tema procuro fer-ho amb el màxim d’informació descriptiva perquè pugui entendre-ho tot més fàcilment. A més, sempre que sigui possible, algú es posa al seu costat per explicar-li què estem fent a l’aula, sigui un mestre o algú altre que vol fer-ho”, exposa. La directora del centre especifica que “l’equip docent sempre té en compte el disseny de l’activitat lectiva perquè l’alumne pugui tenir-hi accés, almenys en l’àmbit tàctil o auditiu, i quan el volum d’informació que es treballa ho permeti, també en lectoescriptura”.

En aquest sentit, un altre pilar  imprescindible en el procés educatiu de l’alumne són les mestres de suport itinerant que, sempre que és possible, són al seu costat durant les classes. Una d’elles és la Meritxell Solé, del CREDV de Lleida, un servei educatiu d’Educació en conveni amb l’ONCE “Nosaltres acompanyem l’alumnat a l’aula per promoure-hi la seva participació. Pel que fa als centres educatius, els ajudem a dissenyar la programació educativa així com el material i els recursos que són necessaris. I en el cas de les famílies, l’acompanyament és emocional i els resolem dubtes al llarg de l’escolarització dels seus fills”, diu Solé. Un dels seus propòsits és “minimitzar al màxim les barreres per a l’aprenentatge d’aquest alumnat, les quals poden ser pròpies de l’alumne, de l’entorn o de com se li presenta la informació”, indica la mestra.

I juntament amb el factor humà hi ha el del material acadèmic. “Hem d’adaptar tots aquells materials que no són accessibles per a un alumne amb ceguesa, sobretot des del vessant multisensorial amb la finalitat que ho pugui tocar, escoltar i rebre la informació pel màxim de vies possible: auditiva, tàctil... busquem que sigui al més autònom possible al llarg de la seva escolaritat, que és la base de la inclusió”, apunta.

És l’hora, doncs, de conèixer el material acadèmic que fa servir el Nil. El primer que m’ensenya és una cartolina quadrada que té damunt diferents elements tàctils: palets de fusta, una petita figura que representa un drac, espelmes amb relleus i una cordeta estirada. Al seu costat hi ha escrit amb bolígraf i amb l’alfabet braille les següents indicacions: entrada principal, plaça de la naturalesa, mirador i al capdamunt de tot; Parc Güell. La cartolina representa aquest espai barceloní amb el propòsit que l’alumne amb ceguesa pugui fer-se’n una idea aproximada de com és i alhora aprendre’n la distribució i els elements arquitectònics que el formen. “El primer que trobes són les escales i després el drac. Aquí hi ha vuit columnes, que no són rectes sinó enroscades; ho sé perquè ho noto al tocar-les. A la dreta hi ha el mirador, que és on la gent normalment contempla el paisatge i es fa fotos. També hi ha bancs i potser es podria sentir els ocells”, relata el Nil mentre la seva mà es mou per la cartolina.

A continuació, l’alumne i els docents m’ensenyen el funcionament de la màquina Perkins, que permet l’escriptura en sistema braille de manera ràpida i eficient sobre paper. Funciona mitjançant sis tecles principals (una per a cada punt de la cel·la braille), una espaiadora, una de retrocés i una de canvi de línia. També posen damunt la taula una altra de les eines essencials, la línia braille, un dispositiu que permet a persones cegues o sordcegues llegir textos d’ordinadors, tauletes o mòbils. El Nil fa servir un model amb una superfície allargada plena de petits forats, dels quals emergeixen un conjunt de punts de color blanc. Amb ajuda, l’alumne connecta aquest aparell a un ordinador i obre un document amb el programa Word en què hi ha escrit “Antoni Gaudí va néixer a Reus el 1852”, frase que al mateix temps es representa en braille a la línia (es pot apreciar a la foto de sota). Quan el cursor canvia de frase, els punts es modifiquen d’acord amb el text que hi hagi escrit.

El progrés inclusiu a l’aula

La consolidació de les noves tecnologies ha suposat un avenç per a l’accés a l’aprenentatge dels alumnes amb discapacitat visual. Avui dia hi ha programari o aplicacions específiques que possibiliten que l’alumnat, sobretot en l’etapa educativa que va de secundària a la universitat, pugui accedir a documentació escrita a través de l’ordinador. De fet, WhatsApp permet fer-li un missatge a una persona amb ceguesa i que ho rebi directament amb àudio. Tal com apunta Solé, les eines d’inclusió digital evolucionen tan ràpid com la mateixa tecnologia, i això té un efecte tant en l’alumnat com en les docents. “Per a nosaltres també és un repte el fet d’estar el màxim d’actualitzades amb l’ús d’aquestes noves eines, perquè hem d’ensenyar al nostre alumnat a fer-les servir per optimitzar el seu aprenentatge, però alhora també hem de mantenir la seva autonomia”, explica.

D’altra banda, les docents consideren que progressivament s’ha normalitzat la presència d’alumnes amb algun tipus de discapacitat a l’aula. Solé valora que “cada vegada més hi ha una cultura inclusiva en la societat que afavoreix que qualsevol estudiant amb necessitats de suport educatiu pugui participar en el torn ordinari; tenen dret a una educació inclusiva de qualitat i la nostra obligació és treballar els recursos perquè així sigui”.

Una altra de les professionals del CREDV, Marina Dolcet, creu que l’avenç més destacable en els darrers quinze anys és “la normalització de la diversitat”. Tanmateix, el sector educatiu coincideix en la necessitat d’implementar més recursos per fer més eficaç l’aprenentatge dels alumnes amb discapacitat visual, ja que no sempre tenen l’acompanyament de les mestres de suport. “La cerca d’un sistema educatiu inclusiu encara no ha acabat,   sempre es pot millorar més”, remarca Solé.