Carlos Goñi : “Les filòsofes han hagut de superar una cursa d’obstacles per expressar-se, cosa que no han hagut de fer els filòsofs”

En aquest nou llibre, Goñi relata la història de la filosofia a través de cinquanta pensadores essencials, alhora que aporta el seu gra de sorra per fer-los-hi justícia, ja que històricament han hagut de superar obstacles, que no han tingut els homes, per poder expressar les seves idees. L’autor, a més, complementa així una antiga publicació seva, reeditada fa uns mesos, Las narices de los filosofos (Ariel, 2025). Ens trobem a la seva llar a Lleida, quan la calor encara no havia fet acte de presència.

“Filosofia és una paraula femenina que hem declinat en masculí”, escriu en la introducció del seu nou llibre.

Sí, en certa manera, per això l’he escrit. Quan estudiàvem filosofia, sobretot a la meva època, en el temari apareixien molt poques filòsofes, i a vegades tan sols se’n feia menció en una nota a peu de pàgina o en l’apèndix. La filosofia sembla que és cosa d’homes, quan és cosa de tots. Amb aquest llibre procuro donar a conèixer l’aportació que hi han fet les dones.

De fet, en la meva etapa educativa, ara tinc 32 anys, els noms masculins com Descartes, Plató, Nietzsche, Aristòtil... eren els més notoris. Veu, com a docent, que s’estigui treballant en l’àmbit educatiu per afavorir que les filòsofes hi tinguin més representació?

A Catalunya s’ha fet algun avenç. Per exemple, s’ha introduït a les PAU Martha Nussbaum, que, de fet, és la número cinquanta del meu llibre. Fa unes aportacions molt interessants respecte a la filosofia eticopolítica de la nostra actualitat. Aquest és un pas que s’ha donat, però que ha costat... diria que massa. En altres comunitats també s’estudien algunes filòsofes, però són molt poques, en comparació als homes. És clar, potser hauríem d’aspirar a arribar a un 50%; personalment he procurat tenir aquesta paritat literària: vaig publicar el llibre de cinquanta filòsofs i ara el de cinquanta filòsofes.

“La dona ha hagut de demanar permís per filosofar, i això li ha dificultat dir la primera paraula”
Carlos Goñi

Fruit d’aquesta doble experiència literària, considera que hi ha filòsofes amb idees o pensaments tant o més importants que els dels filòsofs més reconeguts?

Per descomptat. Fins i tot crec que algunes de les idees d’aquestes pensadores són precursores de la dels seus homòlegs masculins. En la recerca que he dut a terme, he de dir que bastant complicada, he descobert grans filòsofes amb idees molt fecundes. El fet és que, històricament, la dona ha estat mirant des de darrere de l’home i s’ha acostumat a veure no solament què mira ell, sinó també com ho mira. I, precisament, el mateix home ha estat un dels impediments perquè la dona pogués jugar al seu mateix nivell. És a dir, és com si tu participes en una carrera i en un carril hi ha obstacles i en l’altre no. Doncs elles sempre han hagut de córrer en el d’obstacles. De fet, la dona ha hagut de demanar permís per filosofar, i això ha fet que perdés aquella embranzida inicial per pronunciar la primera paraula i que, per consegüent, l’home en certa manera se li avancés. Per això, molts dels plantejaments de les filòsofes comencen sent reivindicacions feministes.

Per tant, aquestes pensadores feien referència a aquesta cursa d’obstacles respecte a l’home.

Sí, sí. En general, les filòsofes lamenten la falta d’accés a l’educació i com la filosofia, declinada en masculí, ha estat un dels impediments per disposar d’igualtat de condicions. Moltes d’elles comparteixen aquesta afirmació: “El costum ha estat l’enemiga de la dona.” A què es refereixen? Al fet d’associar ser dona a fer de dona. En aquest sentit, Mary Wollstonecraft critica Rousseau, que deia que calia educar la dona per ser una bona dona. Tot això ha estat una limitació per a elles... Hi ha alguns casos que clamen al cel, com el de Flora Tristán (París, 1803-Bordeus 1844). La van fer casar amb un home que la maltractava. I tot i que es van separar, ell la va perseguir i la insultava pel carrer... fins que un dia li va disparar un tret. La bala va impactar prop del cor de Tristán, però no la va matar. Va sobreviure sis anys amb el projectil dins seu i va continuar defensant el proletariat. Ella parlava de la dona com una pària (persona marginada o exclosa dels avantatges dels altres en la societat).

En altres èpoques, l’única forma que tenien les dones per poder filosofar era entrar en un convent. Així, per exemple, Sor Juana Inés de la Cruz, d’origen mexicà, ho diu claríssimament: es va fer monja per pensar lliurement, per escriure i no haver de dependre de cap home. I n’hi ha altres, com Helene von Druskowitz, que fins i tot parla de l’home com l’enemic de la dona. Amb tot, moltes d’elles denuncien de manera clara la dificultat que han tingut per assolir la igualtat.

Tot plegat, com ha marcat la seva mirada filosòfica?

Els filòsofs i les filòsofes miren de maneres diferents, però en el fons miren el mateix: buscar el perquè de les coses, indagar en què és l’ésser humà... Però al final elles ho han tingut més difícil que ells; com deia, van haver de demanar permís per parlar i això els va fer perdre l’energia inicial; descobrir-les costa més, etc. Amb tot, hi ha filòsofes de tota mena: molt radicals, molt pessimistes, optimistes, nihilistes, empiristes, racionalistes... i en algunes es percep que tenen més en compte la persona i també una sensibilitat més ecològica... Però personalment no considero que s’hagi de parlar d’una filosofia masculina i una altra femenina, sinó de “la” filosofia que fan homes i dones.

Comentava abans que ha estat una carrera d’obstacles per a les filòsofes. També ho és per a l’autor que vol fer-ne un llibre?

Sí. La veritat és que accedir a algunes pensadores que em semblaven interessants ha estat difícil, especialment bibliogràficament. En alguns casos els seus llibres no estan publicats o la informació es troba en articles molt especialitzats. Aleshores, en el llibre agraeixo molt i cito totes les fonts que he utilitzat. A tall d’exemple, hi ha molts investigadors i investigadores, sobretot dones, en universitats, revistes, editorials, grups de recerca, etcètera, que estan treballant sobre les filòsofes i s’estranyaven que hagués pogut rescatar-ne fins a 50. Doncs sí, i cal tenir en compte que al llibre són totes aquestes, però no són totes les que hi ha. Evidentment n’hi ha moltes més. Crec que estem davant un Renaixement de la filosofia i el que està renaixent és precisament el pensament femení. No sé a què donarà pas, però segur que serà quelcom nou que ja no podrem guardar en ordres vells. L’elaboració de la publicació ha estat complicada, però molt enriquidora.

En l’àmbit personal.

Personal; i intel·lectual. Les filòsofes ens han aportat molt.

Falta molt perquè l’alumnat, en general, tingui igual de present una filòsofa que un filòsof?

És que la filosofia està tan i tan explicada a partir de filòsofs que...

“Si continuem mirant amb els ulls de les filòsofes, descobrirem formes inèdites de veure el món que ens enriquiran a tots”
Carlos Goñi

Costarà?

Probablement, costarà bastant... En qualsevol cas, pel que fa als joves que estudien filosofia actualment, més enllà de Descartes, Sòcrates, Plató, Hume, etc., potser en un futur podran mencionar també, —entre altres—, Perictione (la mare de Plató), Hildegarda de Bingen (que ja és molt coneguda), Simone Weil, Zambrano, Arendt... o Elizabeth Anscombe (marmessora de Wittgenstein), a la qual vaig poder conèixer a la universitat. Anscombe venia com a acompanyant del seu marit, Peter Geach, que ens donava un seminari de lògica. Venia com a “esposa de”, asseguda a primera fila però alhora era realment a la segona.

També era important posar ‘cara i ulls’ a pensadores esborrades de la història.

Sí. La feina de posar ‘cara i ulls’ a cadascuna de les cinquanta filòsofes del llibre és de Joan Oriach, a qui li vull donar les gràcies per la seva tasca. La realitat, però, és que hi ha pensadores que no sabem com eren. Llavors, en el llibre hi ha il·lustracions que sí que corresponen amb la realitat i d’altres que són inspirades en persones que coneixem i familiars, entre altres.

Ara queda continuar progressant per realçar-les.

Crec que hem guanyat molt. Si continuem mirant amb els ulls de les filòsofes, descobrirem formes inèdites de veure el món que ens enriquiran a tots. Permeteu-me una anècdota. Cert dia, el tirà Dionís de Siracusa, va convidar els presents a ballar amb un vestit púrpura. El filòsof Plató, que hi era entre els convidats, es va negar: “Mai no podria posar-me un vestit de dona” –esclatà. Jo soc amic de Plató, ho he de reconèixer, però més amic de la veritat. Per això, crec que no ens vindria malament vestir-nos “vestidures femenines” per veure’ns millor a nosaltres mateixos amb els ulls de les filòsofes.