Joan-Ramon González: “La Seu Vella és una assignatura obligada de lleidatanitat”

Fa anys que ens coneixem i, si alguna cosa defineix Joan-Ramon González, és que sempre hi és. Hi és quan cal explicar una pedra, una església, una batalla o una catedral sencera. Hi és quan una periodista arriba carregada de dubtes i necessita algú que li posi ordre al passat. I hi és, sobretot, amb aquell somriure permanent que fa pensar que no existeixen les preguntes inoportunes. Té una rara combinació de saviesa, capacitat d’escoltar i vocació divulgadora. Aquest Premi Recercat és més que merescut. Ell, és clar, el rep amb la modèstia de sempre. De la bona, no de la que es practica davant del mirall.

Ha rebut el Premi Recercat 2026 per tota una trajectòria dedicada al patrimoni. Com ho ha viscut?

No m’ho esperava gens. Els premis Recercat tenen una categoria per a entitats i una altra per a persones vinculades al món dels centres d’estudis, i jo havia pensat alguna vegada que potser l’Associació Amics de la Seu Vella s’hi podria presentar. Però mai no ho acabàvem de fer. També havíem provat alguna candidatura a Europa Nostra i no va sortir perquè hi havia molta competència. Quan em va trucar Mari Carme Giménez, directora de l’Institut Ramon Muntaner, vaig pensar que em volia embolicar per participar en alguna taula rodona (somriu). I quan em va dir que m’havien concedit el premi, vaig quedar totalment sorprès. Després vaig saber que tot havia sortit del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià, sobretot de la Xus Llavero i el Francesc Aran, que van estirar el carro i van començar a demanar adhesions a moltes entitats. Ho van fer amb molta discreció. Fins i tot a casa meva ho sabien abans que jo: la meva dona i el meu fill van ajudar a actualitzar el currículum sense que jo lligués caps! (somriu)

Això el fa diferent, que vingui dels companys?

Sí, molt. Fa il·lusió perquè ve de gent que, com jo, dedica moltes hores i moltes energies al patrimoni, des dels centres d’estudis i de les associacions. No és només un reconeixement institucional, sinó que ve de companys i amics que saben què vol dir fer recerca local, divulgar, organitzar activitats… picar pedra! Jo formo part de l’Associació Amics de la Seu Vella, del Grup de Recerques de les Terres de Ponent, del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià, de l’Associació Cultural Castell de Gardeny, entre d’altres. Quan el reconeixement arriba d’aquest món, fa una il·lusió especial.

Vostè és arqueòleg, historiador i divulgador. Amb quina paraula es queda?

Arqueòleg. Sense cap dubte. Perquè l’arqueòleg és qui fa història a través de la cultura material. Un historiador pot treballar amb arxius, documents, testimonis orals o també amb pedres, és clar. Però l’arqueologia és precisament aquesta manera d’explicar el passat a partir de les restes materials. Això és el que a mi sempre m’ha interessat.

Quan va entendre que el patrimoni seria el seu camí?

Jo diria que de tota la vida. Haver nascut a Lleida m’ha marcat molt. De jove m’agradava molt sortir, caminar, fer excursionisme. Primer anava als tossals de l’entorn amb els amics, després al Montsec i al Pirineu. Sempre m’ha tirat més la muntanya que la platja. M’agrada veure el mar, però el meu territori és aquest: els rius, el Segre, les Nogueres, el Prepirineu, el Pirineu, la Franja. Tot això forma part del meu país personal. Després, professionalment, vaig treballar a la diputació de Lleida, i això em va permetre moure’m per tot aquest territori i treballar amb les pedres que m’agraden. Per tant, una cosa va portar l’altra d’una manera molt natural.

El premi es va lliurar al Pont de Suert. També hi havia una càrrega simbòlica?

Sí, i em va agradar molt. El Pont de Suert és un punt de pas entre la plana i la muntanya, entre el Prepirineu i el Pirineu. I és també un lloc molt vinculat a la Ribagorça, un territori històricament relacionat amb Lleida. La diòcesi de Roda d’Isàvena, per exemple, és la que després hereta la Seu de Lleida. Aquesta vinculació és molt profunda. Aquell dia també es va premiar el Centre d’Estudis Locals d’Alaior, a Menorca. Per tant, vaig poder recordar aquesta unitat patrimonial i lingüística: si diem que de Fraga a Maó som una nació, aquell dia ho podíem dir també del Pont de Suert a Alaior. La llengua és el patrimoni bàsic que tenim, i també està en perill.

Parlem de la Seu Vella. És el gran símbol de Lleida, però també una ferida històrica. Com l’hem de mirar avui?

Jo sempre he estat optimista en el sentit reivindicatiu. Fa vint-i-cinc anys va néixer la idea que tot el conjunt monumental del tossal de la Seu Vella podia ser Patrimoni Mundial. I m’agrada dir tossal, més que turó, perquè és una paraula més nostra i també ens identifica. Quan va sorgir aquella idea, hi havia gent que ho veia gairebé com una extravagància. Com si diguessin: “Què s’han cregut, aquests de Lleida?” Però en aquests anys s’ha avançat molt. Avui molta gent ja vol que la Seu Vella sigui Patrimoni Mundial i s’ho creu. Confio que aviat s’assoleixi. Ara bé, queda moltíssima feina per fer: manteniment, inversió, divulgació i també coneixement ciutadà.

Ens l’estimem, però potser no sempre sabem què és.

Exacte. Molta gent estima la Seu Vella perquè forma part del paisatge emocional de Lleida. Quan veiem el campanar, diem: ja som a casa. Però si preguntes què és exactament lo Castell, què és la Seu Vella, què és el campanar, a vegades es fa un poti-poti. La Seu Vella és una catedral excepcional. Jo sempre dic que és l’última catedral romànica que es fa al món, amb un claustre gòtic extraordinari, el més gran del món d’aquest estil, i un campanar amb una personalitat única, per l’alçada i el cos més petit que el corona. I un Castell del Rei carregat d’història. Allí, en el palau àrab que hi havia abans, es va casar Peronella i Ramon Berenguer, fet que marca l’inici de la Corona d’Aragó; després ja en l’edifici cristià Jaume I va ser reconegut com a rei, va signar-se el pariatge d’Andorra i es va donar la Querimònia a l’Aran, entre altres fets notables. Però tot això canvia radicalment amb les guerres modernes, quan el conjunt es converteix en caserna i polvorí i es destrueix el barri gòtic que hi havia al voltant de la catedral. Aquesta transformació, culminada amb Felip V i la creació del ‘Castillo Principal’, és la gran ferida. Però també forma part de la història. Si aconseguim que la gent conegui tot això, també se la farà més seva.

El viatge cap al Patrimoni Mundial s’està fent massa llarg?

El viatge ha valgut molt la pena, perquè ha ajudat a fer que molta gent s’estimi més la Seu Vella i reivindiqui tot el singular conjunt patrimonial de valor universal que hi ha al tossal. Però jo sempre dic que el viatge a Ítaca va acabar. Ulisses hi va arribar, encara que tardés vint anys i passés moltes aventures. Per tant, sí, el viatge és important, però també s’hi ha d’arribar. I nosaltres hem d’aspirar a arribar-hi aviat.

Vostè té una gran capacitat comunicativa. Què és més difícil: investigar o explicar allò que ha investigat?

No m’ho havia plantejat gaire, però penso que té una dificultat semblant. La base és estimar allò que fas. Quan investigues, hi dediques el temps necessari per esbrinar què tens al davant. Comunicar-ho forma part del mateix procés. Ara bé, a vegades fa més mandra comunicar-ho en l’àmbit científic que no pas en el divulgatiu (riem). Quan ja ho has esbrinat, ja ho saps, però després cal escriure-ho amb rigor perquè els companys ho puguin valorar. En canvi, en la divulgació també has de mantenir el rigor, però ho pots fer d’una manera més dinàmica. Quan fas visites guiades tens la resposta de la gent davant teu: veus si t’escolten, si s’emocionen, si ho entenen… és bonic.

Lleida té poca autoestima patrimonial?

Sí. Patrimonialment, i segurament també en general. A Lleida tenim molt patrimoni i sovint no en som prou conscients. Quan ve gent de fora, alguns no saben on portar-los: “Els porto a la Seu Vella, i després què?” Doncs després hi ha moltíssimes coses: museus, Sant Llorenç, Gardeny, Paeria, Adoberies, catedral, IEI, dipòsit, museus… I quan s’hagi fet la feina que toca es podran incorporar el tossal de Moradilla, Sant Ruf, el Molí de Cervià… Si t’hi vols dedicar mínimament, tens dos dies ocupadíssims. Però no ens ho acabem de creure. Això també passa amb les administracions. El patrimoni necessita inversió, manteniment i projecte. Les entitats podem reivindicar, explicar i mobilitzar, però si les institucions no hi aposten, quedem molt lligats. El patrimoni no hauria de ser política, però ho és.

També cal començar per les escoles?

Sí, i s’estan fent coses. Hi ha escoles que ja incorporen la Seu Vella als seus projectes. El Gili Gaya o la Fedac, per exemple, fa anys que hi treballen. Els alumnes acaben explicant als pares allò que han après. Això és molt important. Però encara hi ha gent que acaba els estudis sense haver pujat mai al tossal, i això ho hauríem de revertir. La Seu Vella és una assignatura obligada de lleidatanitat!

Si hagués de convèncer algú que no hi ha pujat mai, què li diria?

Que viurà una experiència única i que no el deixarà indiferent. La prova és que quan hi puja algú que no hi havia estat mai, només amb la vista ja queda impactat. Lleida sobre la plana, el Montsec, el Pirineu, i fins i tot l’Aneto en dies clars. I llavors, quan entra a la catedral i al claustre, aquell “ah” que fa la gent ho diu tot. El claustre impressiona. Cal explicar perquè la catedral és buida, què va passar, quina història hi ha al darrere. Però l’emoció primera ja hi és. I si després s’anima a pujar al campanar, encara millor. Quan tinguem les campanes col·locades a lloc, serà una experiència encara més completa.

Aquest premi mira enrere, però també esperona. Què li queda per fer?

Soc força conscient que ja tinc una edat i que el relleu s’ha de produir en algun punt. A l’Associació Amics de la Seu Vella he tornat a assumir quatre anys més com a president, però amb la idea que siguin els últims. Ho faig perquè, per sort, ha entrat gent jove a la junta. Això m’ha il·lusionat molt. Veure que hi ha futur i relleu generacional era un dels grans reptes. L’altre gran objectiu és el Patrimoni Mundial. Seria la rematada d’una trajectòria, encara que després la feina continuaria, perquè un cop aconsegueixes una declaració així també l’has d’intentar mantenir. No serveix arribar i abaixar la bandera. Però sí, arribar a Ítaca seria una fita enorme (somriu).