Gerard París: “Vull demostrar que la meva vida va molt més enllà d’una cadira de rodes”

Gerard París, natural de Montclar d’Urgell, va patir el 2023, amb només 19 anys, un accident de trànsit que li va provocar una lesió medul ·lar completa. Des de llavors no té mobilitat ni sensibilitat de pit en avall i va amb cadira de rodes. En aquell moment estudiava el segon curs del grau en Enginyeria Agrària i Alimentària, formació que ha aconseguit completar enguany. Farà uns mesos va començar a explicar en primera persona a les xarxes socials com ha afrontat aquest canvi vital, la seva recuperació i els reptes de futur. Ho fa a través dels seus perfils a les plataformes Instagram i Tiktok (@geraardparis), i amb el propòsit de demostrar la seva força vital.

Com li ha canviat la mentalitat des de l’accident? 

Després de tot, aprens a valorar la vida d’una altra manera. Jo he après que tot pot canviar d’un moment a l’altre i, per això, intento gaudir molt més de les petites coses i no planificar gaires projectes a llarg termini. També he après a prioritzar-me, a fer el que realment em ve de gust i a dir que no quan ho necessito. I, sobretot, a no preocupar-me tant, perquè moltes qüestions que abans em semblaven importants, ara les veig completament insignificants. 

Ha descobert una capacitat d’adaptació o de superació personal que desconeixia? 

Per una part, sí. M’adono que estic fent coses que mai hauria imaginat que podria arribar a fer i adaptant-me a situacions que abans em semblaven impossibles. Ha estat una superació personal enorme perquè, al final, és haver de començar la vida de zero. Però, per altra banda, també penso que moltes vegades no és superació, sinó pura supervivència: has de tirar endavant perquè, si no ho fas tu, ningú ho farà per tu. 

Per què va començar a explicar la seva vida a les xarxes socials? 

Vaig decidir fer-ho perquè vaig creure important compartir la meva manera de viure i mostrar que, tot i anar en cadira de rodes, soc un noi jove amb les mateixes ganes de fer coses que qualsevol altra persona. També vull demostrar que la meva vida va molt més enllà d’una cadira de rodes i que aquesta no ha de ser sempre la protagonista del meu contingut i, sobretot, donar visibilitat al fet que anar-hi no significa haver de renunciar a viure en un poble petit, encara que sovint comporti més dificultats d’accessibilitat. 

De fet, li anava a preguntar si en un poble d’àmbit rural com Montclar d’Urgell es fan més evidents aquestes barreres arquitectòniques. 

Sí, òbviament, les barreres es fan més evidents en un poble tan rural, amb pujades i baixades molt pronunciades. Tot i això, Montclar s’ha anat adaptant: es va instal·lar un ascensor per accedir al local del jovent i es va arreglar l’accés al pati de l’escola, on se celebra la Festa Major; i la piscina, tot i que encara no està acabada del tot, ben aviat serà completament accessible. Hi ha coses que difícilment es poden adaptar, però, com deia abans, a vegades prefereixo trobar-me més dificultats que haver de renunciar a la vida que m’agrada. 

Com l’han ajudat les persones que l’estimen? 

Des del primer moment han estat al meu costat. No sempre ha estat fàcil aquest procés, hi ha hagut moments en què m’he enfonsat i m’ha costat veure-hi una sortida al que vivia. En aquests moments, tenir persones que han sabut estar-hi, donar-me suport i, sobretot, continuar tractant-me com si res hagués passat, ha estat clau. Al final, adaptar-me ha estat un procés meu, però tenir-los al costat ha fet que no l’hagi hagut de fer sol. 

Quins reptes té per al futur? 

Fins ara, el repte més gran era acabar el grau, i ja ho he aconseguit. Ara el següent és treure’m el màster, tot i que he après, com deia abans, a no planificar gaires coses a llarg termini. La idea és continuar formant-me, trobar una feina que realment m’agradi i continuar donant canya a les xarxes socials, perquè he descobert que és una cosa que m’apassiona. Els meus objectius professionals han canviat, perquè la feina que abans imaginava ara no la puc fer, però això no em fa perdre les ganes de trobar un camí professional que m’ompli de veritat.