SEGRE
Gaspatxo català (I) - PIXABAY

Gaspatxo català (I) - PIXABAY

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Poques hores abans que s’acabi l’estiu (extraoficialment) per a la immensa majoria de famílies amb nadons, infants i adolescents, vull acabar la sèrie de Gastroteques estiuenques amb una pregunta: el gaspatxo és cuina catalana?

L’Institut Català de la Cuina va incloure en el seu Corpus aquesta crema freda de verdures tan típica d’Andalusia. I es va encetar un debat que avui vull analitzar. El savi cuiner Jordi Vilà (Alkimia, Alkostat, Vivanda, Alkostat del Mar i Va de Cuina) va sentenciar que aquest plat no és cuina catalana, perquè segons l’argumentari de l’Institut si s’inclou el gaspatxo també es podria fer el mateix amb la pizza, les hamburgueses o la tatin, i, en canvi, aquests no en formen part.

Ho concretem. Per tal que un plat s’incorpori al Corpus ha de disposar d’una tradició en la seva elaboració d’un mínim de 50 anys i s’ha de produir a diferents parts de Catalunya. També cal tenir en compte aspectes com si existeix o no vincle familiar entre l’origen cultural de la recepta i les persones que l’elaboren avui dia. Dit això, és clar que el gaspatxo fou introduït pels andalusos que vingueren en la postguerra al nostre país fugint de la misèria a l’Andalusia de l’època (com els meus avis), i és clar que el gaspatxo ja forma part de les elaboracions de moltíssimes llars transcorreguts 90 anys de l’inici de la contesa civil, i no només això, sinó que el trobem en moltes superfícies comercials en molts formats i és una recepta plenament introduïda en el nostre dia a dia; però tot això el fa propi de la cuina catalana?

Estic d’acord amb el que sosté Vilà i, com diria Néstor Luján, les cuines regionals de la Península formen unes entitats pròpies i definitòries de territoris històrics que configuren una cultura gastronòmica anomenada espanyola. Paraula que personalment prescindiria en aquesta definició, però no vull entrar en conflictes majors i identitaris que podrien fer que algun jutge estimés algun tipus de delicte per aquestes declaracions. Amb tot, les versions del gaspatxo (tantes com llars l’elaboren) és cuina andalusa universal, de la mateixa manera que la pizza és napolitana o el croissant, francesa. I, per extensió, és cuina pròpia dels estats que les emparen.

Aquesta crema freda elaborada amb tomàquets, alls, pa, oli d’oliva i vinagre, aigua, cogombre i pebrot verd és un plat perfecte per acomiadar (esperem ben aviat) un estiu infernal perquè té tots els nutrients necessaris per subsistir en plena canícula. Català o no, elaborem i beguem gaspatxo perquè és una recepta boníssima, fresca i saludable. I tot i que sembla que és un plat antic, és bastant modern. El primer gaspatxo no tenia tomàquets i era típic dels pagesos, que l’elaboraven amb restes de pa dur, alls, oli i vinagre alhora que li afegien aigua per fer-lo més fresc i bevible en jornades llargues al camp. Però això ja ho desenvoluparem en una altra Gastroteca perquè, com tot, és una història ben interessant.

tracking