L’arbre sentimental

L’estiu se’m fa propici a les lectures que demanen un esforç, que són les més gratificants, i és per això que em vaig guardar Sota la pell, un arbre (Eclecta, 2026), de Pere Pena, per endinsar-m’hi aquest juliol. En ple encadenament d’onades de calor, arrecerat a dins de casa i protegit per les bondats de l’aire condicionat, vaig submergir-me, doncs, en aquesta novel·la que intuïa ambiciosa i carregada de matisos. I no m’ha decebut. Tot al contrari.

Les més de cinc-centes pàgines de prosa impecable on vaig acabar immers durant hores i dies van resultar compondre una obra monumental, una lectura d’aquelles que deixen pòsit, que fan patir, que fan somriure i que fan pensar.

Sota la pell, un arbre arrenca amb un episodi autoreferencial sobre la descoberta de l’amor i del desig que ja ens atrapa. El que el lector no intueix en aquell moment, mentre acompanya el narrador adolescent en la seva experiència eròtica amb la Rita Morel, una fascinant noia francesa que passa els estius al poble, és la profunditat del joc de miralls cap on el portarà l’autor a partir d’aleshores.

Una trama que busca recrear la veritat mentre es mou entre la realitat i la ficció. Una veritat que només és a l’abast de la literatura. Quina importància té que allò que s’explica sigui real o fals si, al capdavall, és veritat? La memòria i els records tenen sempre un important component de ficció.

El que importa no és que allò que se’ns explica sigui real, sinó que sigui veritat.

I aquesta novel·la, un artefacte literari de primera divisió, ens parla de la veritat sobre d’on surten les històries; de la veritat sobre una transició política plena de contradiccions; de la veritat que massa sovint s’amaga darrere la memòria històrica, individual i col·lectiva, d’unes generacions que vam sentir molts silencis; de la veritat sobre la desaparició del Miquel Pena, besoncle de l’autor, durant la guerra, a Betxí; de la veritat en relació a com la Guerra va afectar Seròs i tants altres pobles; i, sobretot, de la veritat al voltant d’una mestra republicana, Candelària Ametlla, artista i dona avançada al seu temps, que connecta cent anys d’història passejant la seva cabellera pèl-roja en aquest relat polièdric i polifònic que va generant preguntes en un lector que, quan arriba al final, ja no està tan interessat en les respostes com en la genealogia sentimental que el relat ha construït, una mena d’arbre genealògic on hi ha personatges sense parentiu de sang, com la Rita, el Miquel, la Candelària, l’Antonieta, el Sebastià de cal Cabaler Gran, en l’Aurora o el mateix Pere Pena i la seva mare, que tanquen la novel·la.

En fi, que “l’arbre sentimental, no el genealògic, és un lloc de coneixement. Des d’allí mirem el món i el compartim”.