El lleure, en català

Com cada setembre, al CNL de Lleida ens preparem per l’allau de feina que se’ns gira. Hem d’atendre com cal la demanda de cursos de català, que va creixent any rere any. Només perquè us en feu una idea, us donaré aquesta dada: curs 2023-24, 1.499 inscripcions; curs 25-26, 2.847. (Si sol·licitem a la Paeria una nova seu, no ho fem per caprici. Urgeix). Els que estem a la trinxera de la llengua, doncs, no veiem la realitat amb ulleres alarmistes perquè palpem el gran interès d’aprendre-la. Sí que hi suposa un entrebanc, en canvi, la tendència castellanitzadora del catalanoparlant; vull dir el fet de canviar de llengua a la mínima de canvi.

Per tal de revertir aquest vici, al CNL també oferim recursos: sessions de Sensibilització Lingüística. La darrera la vam fer a la Fundació Verge Blanca per a futurs monitors de lleure. Vam insistir-los que la llengua en l’àmbit professional no s’improvisa en funció de les circumstàncies, sinó que ha d’ajustar-se a uns criteris legals, corporatius i territorials. O a la inversa. En l’àmbit educatiu, doncs, els tres criteris anteposen el català com a vehicular. Res a pelar.

Una alumna d’aquesta sessió va demanar què calia fer si els nens entre ells parlaven castellà. No res. El que cal és preparar tots els continguts lúdics en català: qualsevol cançó, joc, text... Les escoles són els temples de la transmissió cultural, de manera que tot el que s’hi faci ha de consonar-hi. A aquest efecte, els aspirants a mestres han de tenir clar que, per tenir la paleta acolorida de recursos, la seua vida haurà de ser una preparació continuada. Com la del metge. Perquè si aquest té cura del cos, el mestre –o el monitor– en té de l’ànima. Així doncs, ara que el curs 26-27 comença a bellugar, des del CNL volem insistir, tant al professorat com a les AFA, que els espais de lleure de l’escola també incideixen en la formació. Potser més que els acadèmics. Per això és importantíssim dissenyar-los en relació amb el currículum escolar i al territori. Emissores de ràdio, classes de dansa, de patins, teatre, Castanyada, Nadal, Sant Jordi o festa de final de curs; tot pot i ha de celebrar-se des de la tradició i el patrimoni cultural català, el qual, a més, resulta que és ric com el que més. I les cançons de moda deixem-les per als àmbits privats de cada nen, de cada família. L’escola va per un altre camí i té uns altres objectius.