Carme Castro Gabernet: La pionera serena

Orígens i infantesa. Carme Castro Gabernet (Còrdova, 1929 – Lleida, 2012) va néixer a Còrdova l’any 1929, en una família marcada pels canvis i per la guerra. El seu pare, Eusebi Castro Rodríguez, natural de Belmez (Andalusia), estava en actiu com a secretari de causes i després, en plena Guerra Civil, com a agent de la Guàrdia Republicana, i la seva mare, Ramona Gabernet Arqué, natural de Mollerussa (Lleida), feia de cuinera a Barcelona. Aquesta combinació d’orígens va fer que la Carme visqués els primers anys de vida lluny de Catalunya: amb poc més d’un any la família es va traslladar a Madrid per motius de la feina del pare. Però la Guerra Civil ho va trasbalsar tot: quan el conflicte va esclatar, els seus pares van decidir enviar la petita Carme a Mollerussa, al Pla d’Urgell, amb la família materna, per protegir-la dels perills de la guerra. Un cop acabada, el 1939, la família es va reunir novament, passant per Xàtiva (al País Valencià) abans d’establir-se definitivament a Mollerussa cap al 1940.

El pare de la Carme va morir de forma prematura, amb només cinquanta anys, quan ella tot just es feia adolescent. Aquella pèrdua va deixar la mare, la Carme i el seu germà petit en una situació difícil. Amb setze anys, la Carme va haver d’assumir responsabilitats i ajudar a sostenir la família econòmicament. Abans d’incorporar-se al mercat laboral, es va formar tant com va poder: va estudiar comptabilitat (tenidoria de llibres, com s’anomenava aleshores) i també costura, dues de les poques formacions accessibles per a dones joves que volien treballar en aquella època.

La primera dona al Canal d’Urgell

Amb disset anys acabats de fer, la Carme va entrar al món laboral. L’any 1947 va signar un contracte temporal com a auxiliar administrativa a la Junta Central de Regants del Canal d’Urgell, a les oficines de la Casa Canal de Mollerussa. En aquell moment va esdevenir la primera –i durant molts anys l’única– empleada femenina de la institució. En una Espanya de postguerra on poques dones podien accedir a una feina fora de casa, aquella contractació ja era per si sola un fet poc comú.

La jove empleada no tan sols va demostrar ser capaç, sinó imprescindible. Tant és així que, al cap d’un temps, alguns responsables van decidir substituir-la per un home, seguint els prejudicis de l’època. L’intent va fracassar estrepitosament: ningú no aconseguia fer la feina com la Carme, i al cap d’unes poques hores –tal com relata el seu fill Jaume– la van haver de cridar de nou. Aquell episodi, que posava en evidència la discriminació que patia, va acabar reforçant la seva posició dins l’entitat.

A partir d’aleshores, la Carme va continuar treballant amb un valor reconegut que ja era difícil de qüestionar. L’any 1954 se li va fer un contracte fix com a auxiliar administrativa en plantilla.

Però fins i tot en aquell moment de mèrit professional va topar amb les restriccions legals de l’època: per poder signar el contracte, necessitava l’anomenada llicència marital, és a dir, el permís escrit del seu marit. Jaume Suau Valls no va dubtar a atorgar-li aquell consentiment, i més enllà del tràmit formal li va brindar sempre un suport absolut en la seva trajectòria. Sense aquell document –obligatori per llei per a tota dona casada durant bona part del franquisme– Carme Castro hauria hagut d’abandonar la feina en casar-se.

Amb els anys, la Carme va anar escalant posicions dins la Comunitat de Regants, gràcies al seu talent i esforç. El 1974, ja en els darrers temps de la dictadura, va ascendir a la categoria de sotscap de negociat. Dos anys després, el 1976 –coincidint amb l’inici de la Transició–, va ser nomenada cap de negociat de Personal de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell. Ocupava així un càrrec de responsabilitat en la institució on havia començat gairebé trenta anys enrere.

La Carme va exercir-lo fins a la jubilació, l’any 1994, quan va posar fi a una trajectòria de 49 anys de servei. Durant tot aquell temps, va compaginar la vida laboral amb la familiar i la social, malgrat les dificultats extres que suposava ser dona en un món d’homes.

Dones sota el franquisme: entre la llar i la Sección Femenina

La trajectòria de Carme Castro Gabernet només es pot comprendre tenint present el context històric en què va viure. Després de la Guerra Civil, el règim franquista va imposar un model de societat en què la dona quedava relegada gairebé exclusivament a la llar. Les lleis de l’època, inspirades en valors ultraconservadors i fins i tot en el codi civil del segle XIX, negaven a les dones qualsevol autonomia. A tall d’exemple, una dona casada no podia obrir un compte bancari, signar un contracte de treball ni viatjar a l’estranger sense el permís del marit. Fins ben entrada la dècada de 1970 va ser vigent l’obligació de l’autorització marital per a tràmits com aquests.

La discriminació es feia palesa en tots els àmbits. Es considerava que l’home havia de proveir i la dona cuidar la casa i els fills. Fins i tot es concedien subsidis a les famílies nombroses on la mare no treballés fora de casa (un “plus familiar” instaurat el 1945 que es perdia si ella s’incorporava al món laboral). Només algunes professions molt feminitzades, com la de mestra, romanien relativament accessibles, però els càrrecs de responsabilitat sempre quedaven reservats als homes. Les diferències salarials eren abismals: per feines iguals, els homes cobraven molt més que les dones.

La dictadura va fomentar una educació diferenciada per sexes, encaminant les noies a ser esposes i mares exemplars. L’organització anomenada Sección Femenina de la Falange, dirigida per Pilar Primo de Rivera, es feia càrrec de la formació “adequada” de les dones. Aquesta entitat inculcava els valors tradicionals de submissió i decència, organitzava cursos de labors de la llar i fins i tot supervisava el Servei Social femení obligatori que havien de complir les joves abans de poder treballar o obtenir determinats documents. L’objectiu era clar: mantenir la dona allunyada de l’ambició professional i de l’esfera pública, limitant-la a un paper submís i secundari. Així, durant els primers anys del franquisme, la presència de la dona en l’àmbit laboral era mínima (amb prou feines un 10% de la població activa a mitjan anys cinquanta). Cap als anys seixanta, en part empès per les necessitats econòmiques, el règim es va veure forçat a relaxar lleugerament aquestes restriccions. Es van introduir algunes reformes –com la Llei de Drets Polítics, Professionals i de Treball de 1961– que pretenien donar una aparença d’avenç en la situació de la dona. Es va prohibir acomiadar treballadores pel fet de casar-se i es va obrir la porta a nous sectors laborals, però la mentalitat oficial seguia essent molt restrictiva: el permís marital es mantenia vigent i la dona continuava legalment tutelada pel marit o el pare. Fins al final de la dictadura, la situació no va començar a canviar de veritat. Aquest era el context repressor i asfixiant contra el qual, sense proclames però amb la força dels fets, dones com Carme Castro van haver de lluitar per tirar endavant les seves carreres.

Més enllà de la feina: família, esport i cultura

Malgrat la intensa dedicació professional, Carme Castro va cultivar una vida personal i social plena. Es va casar amb Jaume Suau Valls (company de feina a la Comunitat de Regants) i junts van formar una família amb dos fills: Maria del Carme i Jaume. Fora de l’oficina, la Carme va destacar en facetes ben diverses. Li apassionava l’esport, especialment el tennis: va arribar a guanyar campionats locals i partits contra jugadores molt més joves. També tenia una vena artística: pintava quadres i decorava peces de ceràmica en un taller de Mollerussa, i fins i tot va arribar a exposar algunes obres. Aquesta combinació d’activitats –l’esport i l’art– evidenciava la seva naturalesa curiosa, vital i polifacètica. En l’àmbit familiar, els seus fills la recorden com una mare afectuosa però alhora molt avançada en la manera d’educar. “La mare mai no va ser autoritària; sempre ens convidava a raonar i a escollir el millor camí per compte propi”, explica Jaume Suau Castro, destacant una actitud pedagògica poc comuna en l’època. La Carme fomentava el pensament crític i la llibertat de decisió a casa, tractant els fills com a persones capaces de reflexionar. Aquesta intel·ligència emocional la convertia en una figura encara més excepcional: no només trencava motlles en el terreny laboral, sinó també a la llar, educant amb valors avançats en una societat majoritàriament tradicional.

Un projecte truncat

La vida de Carme Castro va estar sempre lligada al Canal d’Urgell, no només per la feina sinó també per interès cultural. Després de dècades treballant-hi, va voler deixar constància escrita de la història d’aquesta infraestructura cabdal per a la plana de Lleida. Va començar a investigar els arxius històrics del Canal amb la intenció d’escriure un llibre sobre els Canals d’Urgell. Durant un temps hi va dedicar moltes hores, organitzant i recopilant dades, compaginant aquesta tasca amb les seves responsabilitats professionals i familiars. Però aquell projecte il·lusionant es va veure estroncat de manera abrupta. Quan l’obra ja estava encarrilada, a la Carme li van denegar l’accés a més documentació i li van requerir que lliurés els materials que ja havia recopilat. Algú altre havia estat designat per redactar la història oficial del Canal d’Urgell, aprofitant la recerca prèvia de la Carme sense mencionar-la. Aquella experiència va ser amarga: malgrat tota la feina i el coneixement que ella aportava, es va quedar sense el crèdit de veure el seu nom com a autora d’un llibre pel qual havia treballat de valent. Fidel al seu tarannà discret, la Carme no va protestar, però és fàcil imaginar la decepció que va sentir. Per als qui la coneixien, quedava clar que la història del canal que finalment es va publicar duia també, entre línies, la seva empremta silenciosa.