SEGRE

El teatre de Castellserà arriba a Corea

La companyia lleidatana Campi Qui Pugui va estrenar el passat mes de setembre al Chuncheon Puppet Festival, a Corea, la versió internacional de 'Matres', el seu espectacle més íntim: la infància de Jordi Pedrós, la mort de la seva mare i les dones que el van cuidar

Castellserà parla coreà

Castellserà parla coreàArian Boty

SEGRE REDACCIÓ
Publicat per
ROSA PEROY

Creat:

Actualitzat:

Quan un adult ens diu que l’espectacle és massa trist per a la canalla, penso: és massa trist per a tu, segurament”, deixa anar Cristina García. Aquí hi ha bona part del sentit de Matres, l’obra més íntima i premiada de Campi Qui Pugui. Parla d’una mare malalta, de la seva mort i d’un nen que continua creixent. Sense amagar res, amb tendresa, humor, titelles, màscares, llum, música i projeccions. Ara aquesta història arrelada a Castellserà ha viatjat a Corea i la veu del Jordi se sent en coreà.

Per al públic de Ponent, Campi Qui Pugui ja remet abans a una companyia de teatre que no pas a una expressió catalana. No ha estat sempre així. Cristina García, de Lleida, i Jordi Pedrós, de Castellserà, es van conèixer treballant a Zum-Zum Teatre. Ell havia començat amb un amic del poble un projecte de contacontes que, quan calia posar-hi nom, havia arribat a presentar-se com a Serpentina de Colors. Fins que els van programar en un lloc “una mica més seriós” i van pensar que potser tocava buscar-ne un altre.

Emocional. L’obra parla d’una mare malalta, de la seva mort i d’un nen que ha de continuar creixent a pesar d’aquest revés.

Emocional. L’obra parla d’una mare malalta, de la seva mort i d’un nen que ha de continuar creixent a pesar d’aquest revés.Arian Botey

La solució la tenien davant del nas: corrien d’un lloc a l’altre i deien que sí a tot per sobreviure en el sector. Vivien en un campi qui pugui permanent. D’aquí va sortir el nom i, des del 2008, una companyia que ha crescut amb els seus fundadors, parella també fora de l’escenari. “Gairebé vint anys després tenim una companyia junts i som parella, família i de tot”, resumeix García. Avui mantenen un equip habitual d’uns set intèrprets, a més de l’àrea tècnica i l’estructura administrativa.

El catàleg inclou les peces de sala Matres, Camí a l’escola i La casa més petita i criatures de carrer com Camelvà, Asteroid, Manneken’s Piss, Rats!, o The Yetis. Propostes diferents, però amb parentiu. “Prens perspectiva i veus que els espectacles són de la mateixa família, cosins germans: hi ha una manera de fer”, diu Aitana Giralt, actriu i creadora vinculada a “Campi”, com ells l’anomenen, des de fa uns dotze anys. No fabriquen deliberadament “un Campi”, però l’equip estable, la barreja de disciplines i la manera de mirar el públic acaben construint un ADN.

Preparatius. Diferents professionals de l’àmbit teatral han treballat en la creació de l’obra, des del vestuari fins a la il·luminació o el so.

Preparatius. Diferents professionals de l’àmbit teatral han treballat en la creació de l’obra, des del vestuari fins a la il·luminació o el so.Campi qui pugui

La caixa dels records

L’obra Matres neix de Jordi Pedrós i de la seva infantesa a Castellserà. D’un nen envoltat d’ocells i flors de camamilla i de tres dones de tres generacions: la mare, la tieta i la padrina. Neix també de la malaltia i de la pèrdua de la mare quan ell era petit, una història que durant molts anys havia explicat poc. La idea no va arribar com una revelació solemne, sinó com “un cuquet” que va anar creixent. El confinament hi va tenir un paper decisiu: la companyia havia de projectar els tres anys següents i aquell temps estrany, viscut amb part de la família, va fer més urgent una necessitat que ja hi era. Pedrós volia fer l’espectacle que li hauria agradat veure de nen i explicar no només l’absència, sinó què passa després d’una pèrdua, qui et recull i amb qui continues fent vida. El títol concentra la resposta: mares i tres, Matres. Durant els assajos van buidar records i emocions en post-its i pissarres. “Va haver de travessar el mur de voler fer-ho tot exactament com ho recordava. Quan va entendre que era la seva història, però que l’espectacle es convertiria en una altra cosa, va poder fer el salt”, explica García. Rosa Díaz, de La Rous Teatro, va aportar la distància i la sensibilitat necessàries per sostenir el procés. En les primeres funcions, a Pedrós se li trencava la veu; avui pot respirar, riure i habitar el relat.

Precisió. L’obra inclou màscares, titelles, objectes diversos i projeccions. L’engranatge per combinar-los és precís, gràcies a moltes hores de prova, error i repetició per part dels professionals que fan possible l’obra.

Precisió. L’obra inclou màscares, titelles, objectes diversos i projeccions. L’engranatge per combinar-los és precís, gràcies a moltes hores de prova, error i repetició per part dels professionals que fan possible l’obra.Arian Botey

Dirigir coneixent la memòria

Díaz coneix bé el territori que separa l’experiència real de la creació escènica: la seva pròpia obra parteix sovint de vivències i memòria familiar. Aquí va trobar l’equilibri entre aquesta mirada personal i la naturalesa coral de Campi Qui Pugui. El resultat conserva la veritat del relat de Pedrós, però la reparteix entre quatre intèrprets i tots els llenguatges de l’escena.

Escriure: cossos, llum i música

A Campi Qui Pugui el guió s’escriu a la sala d’assaig. Matres va necessitar més de dos anys, amb interrupcions i una recta final de sis mesos. No hi havia primer un text i després una escenografia, unes llums i una música per vestir-lo: tot va néixer alhora. Els intèrprets són creadors; Joan Pena participa en les primeres converses; i Marc Espinosa treballa la il·luminació i l’espai sonor des del minut zero.

Campi Qui Pugui. D’esquerra a dreta; Aitana Giralt, Cristina García i Marc Espinosa, membres de la companyia lleidatana.

Campi Qui Pugui. D’esquerra a dreta; Aitana Giralt, Cristina García i Marc Espinosa, membres de la companyia lleidatana.Rosa Peroy

“Tot va molt filat perquè hi hem estat des del principi: sabem què necessita l’espectacle i què no”, assenyala Espinosa. Aquesta suma de mirades no fa un aparador de recursos. Màscares, objectes, titelles, música, llum i projeccions no competeixen amb l’emoció, sinó que l’empenyen. L’engranatge és tan precís que els canvis de personatge i d’objecte, vertiginosos al començament, ja formen part de la memòria corporal dels intèrprets. Un ensamblatge perfecte que només ho sembla perquè al darrere hi ha moltes hores de prova, error i repetició.

Infants i adults

Abans de l’estrena, la companyia volia escoltar especialment la canalla. Va convidar escoles i va allargar els col·loquis postfunció per saber què havien vist i què els havia passat. La resposta els va sorprendre. Els infants no rebutjaven la malaltia ni la mort: sentien que algú els havia obert la porta d’una habitació habitualment reservada als adults i hi entraven amb ganes de parlar. “Compartien la mort recent d’un padrí, el càncer d’una tieta o altres vivències que potser no havien pogut dir mai en veu alta, i encara menys davant d’una sala plena”, puntualitza Giralt.

La resistència arribava més sovint dels grans i, en particular, d’alguns responsables de programació que admiraven l’obra, però la consideraven massa trista per als nens. Campi Qui Pugui ha comprovat justament el contrari. Els infants riuen en una escena còmica encara que l’anterior els hagi commogut; els adults, carregats d’experiència, continuen atrapats en allò que acaba de passar. La canalla viu més en el present. “Les ficcions serveixen per preparar-nos per a les emocions reals de la vida”, defensa García. Protegir la infància de determinats sentiments no els fa desaparèixer: només deixa els infants amb menys eines quan l’experiència real arriba.

Reconeixement. La companyia lleidatana va estrenar farà una dècada ‘Rats!’, a través de la qual diverses rates envaeixen una ciutat i un flautista serà més que necessari.

Reconeixement. La companyia lleidatana va estrenar farà una dècada ‘Rats!’, a través de la qual diverses rates envaeixen una ciutat i un flautista serà més que necessari.Campi qui pugui

Els premis han obert portes: millor autoria a Feten 2025, millor espectacle familiar als Premis de la Crítica, Premi del Públic de la Mostra Igualada, premi Alcides Moreno i tres candidatures als Max 2026. Però després de cada funció arriba una altra classe de reconeixement. “Cadascú s’emporta una cosa: a algú li queda l’escenografia; a algú altre, una tieta que era igual que la seva. Aquest espectacle entra una mica més endins de la gent”, diu Espinosa. De vegades, un pare només pot donar les gràcies i assenyalar el fill que té al costat: ell també ha perdut la mare. L’adult plora; l’infant potser s’ha sentit vist i ha descobert que la vida continuarà. L’equip procura ser al vestíbul després de la funció, disponible per a qui necessiti compartir-ho.

Vuit maletes i un escenari

Viatja, Matres, després de més de noranta funcions. Campi Qui Pugui coneix bé Corea —és el novè viatge de la companyia al país—, però fins ara hi havia dut sobretot espectacles de carrer, concebuts sense text i per viatjar. Matres és una obra profundament local, lligada a l’accent i les expressions de Castellserà, i amb una escenografia que no cap en un avió.

Abans de l'estrena lacompanyia va representarl'obra davant d'infants, ja que volien conèixer les seves sensacions

Abans de l'estrena lacompanyia va representarl'obra davant d'infants, ja que volien conèixer les seves sensacionsArian Botey

La invitació coreana va posar data a un desig que ja havia despertat l’interès de programadors de Shanghai, Okinawa i Amman. Després de sis mesos de coordinació, el teatre de Chuncheon va construir una rèplica de l’escenografia a partir dels plànols elaborats per l’actor Erik Varea, que també és enginyer. Pena va viatjar en la primera expedició per completar-ne durant una setmana els acabats i les parts artístiques més complexes. Des de Lleida van sortir el vestuari, els titelles, les màscares i l’attrezzo petit repartits en vuit maletes. També viatjava el projector de la companyia: ha d’anar a terra, davant de l’escenari, i les alternatives disponibles no produïen el mateix efecte. La companyia hi va arribar amb curiositat, no amb un manual d’estereotips. L’experiència els ha ensenyat la distància que hi pot haver entre allò que es llegeix sobre un país i les persones que t’esperen a l’aeroport: en el seu primer viatge, anaven preparats per saludar amb una reverència i els van rebre corrent i amb una abraçada.

Un 2.0 que conserva l’accent

La solució internacional no va ser representar l’obra en anglès ni obligar els infants a perseguir sobretítols durant tota la funció. L’equip va reduir al mínim els diàlegs i va reforçar el llenguatge visual. La figura del Jordi narrador, ja integrada en l’original, es converteix en una veu en off enregistrada en la llengua del país; a Corea, en coreà. Algunes escenes gairebé no han canviat, d’altres incorporen un element nou per explicar-se millor i també hi ha renúncies. És la mateixa història narrada d’una altra manera: un Matres 2.0.

Representació. La companyia va adaptar l’obra ‘Matres’ per representar-la damunt l’escenari coreà el passat mes de setembre.

Representació. La companyia va adaptar l’obra ‘Matres’ per representar-la damunt l’escenari coreà el passat mes de setembre.Airan Botey

La primera prova de foc va ser davant del públic general coreà, no només de professionals acostumats a veure teatre en llengües que no entenen. Si funciona, el canvi difícil ja estarà fet: per portar l’obra a un altre país caldrà sobretot enregistrar una nova veu. La versió àrab podria arribar a Amman aquest novembre, si la situació a la regió ho permet. Shanghai i Okinawa també hi han mostrat interès.

La paradoxa és bonica: per poder viatjar, Matres ha reduït les paraules, però no ha renunciat a allò que les feia úniques. Continua sent la història d’un nen de Castellserà, amb l’accent i la memòria del lloc d’on ve.

Quan estrenava Rats!, Campi Qui Pugui no hauria imaginat que una dècada després encara la representaria mentre preparava el viatge coreà del seu muntatge més personal. “Hem crescut alhora com a companyia, creadors i intèrprets. Tant de bo d’aquí a deu anys encara fem Matres i hi hagi coses que ara no ens podem imaginar”, diu García. La història la coneixen de memòria. També amb el cos.

tracking