David Bueno: "És la societat que s'ha d'adaptar al funcionament del cervell, no a l'inrevés"

Per correu electrònic m’explica que deixa a les meues mans decidir el lloc de l’entrevista. Lleida és una ciutat que ha canviat molt des que l’any 87 hi va viure un any sencer mentre feia la mili. La sala Jaume Magre va quedar-se petita quan la comunitat docent de Lleida va saber que venia David Bueno a la ciutat. Considerat un dels millors neurocientífics del moment, té un do especial per explicar de manera planera com funciona el nostre cervell durant els primers anys de la nostra vida i com l’entorn de l’infant influencia en la creació de connexions neuronals.

El seu èxit mediàtic entre la comunitat educativa rau en el fet que no parla d’infants amb necessitats especials, sinó que explica com funciona el nostre cervell en condicions, diguem-ne, normals.

Fins fa deu anys no hi havia un cos de recerca científica que es preguntés com funcionaven les persones en absència de patologies. Tothom funciona bé, però la pregunta era saber com aprèn la gent que no es pot classificar dins de cap d’aquests grups especials? Si sabem com aprenen, ens podem plantejar millorar.

I per què aquest canvi de paradigma i de rumb en la recerca?

És una qüestió de tècniques. Abans, per estudiar el cervell s’havia d’obrir literalment el crani i posar-hi elèctrodes per analitzar com reaccionava en cada moment. Ara utilitzem una espècie de gorres de bany amb elèctrodes i sense ser invasius podem detectar impulsos elèctrics del cervell i els canvis d’activitat d’una zona respecte a l’altra. Això ens permet estudiar tot tipus de persones sense limitacions d’edat o situació.

Si algú estudiés el seu cervell quan fa recerca i hi trobés dades inesperades, què hi veuria?

Bàsicament l’estimulació d’emocions positives. Definir les emocions com a positives o negatives és relatiu, totes són importants. La por, per exemple, és necessària per sobreviure. Encara que sigui incòmoda és important. Quan diem positives parlem d’emocions que et permeten fixar-te i concentrar-te en aquella cosa, la por diguem que tendiria a fer-te fugir. Doncs si m’enxampen que estem observant fets inesperats se m’activarien les amígdales del cervell, que és el centre que genera les emocions, i tota la zona del tàlem, que és el centre de l’atenció i altres zones que tenen relació amb un neurotransmissor, la dopamina, que envia senyals de motivació i recompensa.

Entenem que crear connexions neuronals és positiu, però tot és una qüestió de quantitat o també importa la qualitat?

De neurones en fem moltes de noves fins als quatre anys d’edat i ja està. A partir d’aquí una mala vida mata neurones més ràpidament que una de sana, i per defecte hi ha menys connexions, encara que en fem tota la vida. Això sí, durant els primers anys és quan en fem més i aquestes consoliden les bases sobre les quals es van construint la resta. Ens condicionen la manera de ser i les capacitats que tindrem al llarg de la vida. El que estem descobrint és que segons com l’infant es relaciona amb el seu entorn, i això vol dir com nosaltres ens plantegem la seua educació a casa i a l’escola, com nosaltres el tractem cada dia, el seu cervell activa connexions en unes àrees o unes altres.

Com afecta l’entorn social en les connexions neuronals?

El 95% de l’activitat cerebral es desenvolupa sense que nosaltres en siguem conscients. Ell funciona de manera autònoma i només de tant en tant ens fa conscients d’algun pensament perquè necessita que hi posem atenció. Sovint el cervell va en mode automàtic perquè et mous per ambients coneguts i segurs. No cal que et faci conscient i t’allibera. La consciència és molt costosa en energia. Un dels aspectes amb els quals es fixa més el cervell és l’entorn social: la gent està crispada o està contenta? Aquest entorn el va configurant i crea connexions noves per integrar-se en l’entorn, per comprendre’l i adaptar-s’hi.

Què passa quan l’entorn és hostil o desestructurat?

El cervell d’un nen que viu en un entorn d’alta conflictivitat fa connexions que el converteixen en una persona més impulsiva. En aquest ambient hi ha moltes amenaces i això fa que no tingui temps per pensar, per sobreviure s’ha de reaccionar ràpid. Si de petit l’entorn et predisposa a ser reactiu, per oposició de gran serà poc reflexiu. Això perjudica les possibilitats de parar atenció, de pensar i d’estudiar.

I aquestes situacions personals es poden reconduir?

Sí, el que passa és que aquest procés va molt més ràpid quan som petits i és més lent a mesura que ens fem grans. Allò que hem après amb dies o setmanes quan som petits després pot costar mesos o anys per fer les connexions noves que et permetin reconduir-ho i, sovint, amb ajuda de psicòlegs. De fet, la seua funció és fer-te pensar per tal que el cervell faci connexions noves que ens siguin més útils que les velles, que continuen allà.

De quina manera afecta realment el fet que la mare faci ioga i escolti música clàssica durant l’embaràs?

No el farà més intel·ligent, com potser pensa molta gent, però pot millorar la seua capacitat de control emocional, que és el més útil a la vida. Estem parlant de control executiu, la capacitat d’adequar el meu comportament actual als plans de futur que tu has traçat. Bàsicament això passa per un control inhibidor. Moltes vegades faríem coses i ens n’estem perquè sabem que perjudicaran aquell futur ideal al qual volem arribar. Potser ens agradaria sortir tres nits seguides de festa, però només en sortim una perquè volem aprovar els exàmens i hem d’estudiar. Les persones que tenen un millor control d’aquestes funcions executives tenen més èxit vital. Això no vol dir aconseguir més o menys diners o posició social, sinó el sentiment d’estar a gust essent com ets, amb el que has aconseguit, amb la família que tens. És ser feliç, en poques paraules.

És per això que cada vegada hi ha més pares i mares interessats a saber com han d’interactuar amb els seus fills?

Segurament. El fet que un infant noti l’amor dels pares és clau per a la seua confiança, i aquesta és important per moure’s en societat en el futur. Valorar-lo en positiu, evitar tant com sigui possible el fet de reprimir amb comentaris negatius i prohibitius és molt important. Hi ha un estudi que compara persones adultes que van tenir una infantesa amb inputs positius i propositius amb altres que els van rebre negatius i restrictius. Aquests segons tenen fins a deu vegades probabilitats de tenir depressió. És brutal.

La comunitat educativa és una de les més receptives a les seues propostes?

La veritat és que avui en dia a Catalunya un dels sectors més interessats a saber com les nostres investigacions poden millorar la seua feina és el dels mestres, i aquest compromís l’he vist en escoles d’elit i en grups de mestres que treballen en entorns conflictius. El que hem d’assumir, i això potser no serà fàcil, és que el cervell és un òrgan biològic que funciona d’una determinada manera i és la societat qui s’ha d’adaptar al seu funcionament, i no a l’inrevés.