Victòria Claveria: "És important que les dones se sentin acompanyades quan pareixen"

Per què va decidir fer-se llevadora?

Des de ben petita que sabia el que volia fer. Resulta que el meu pare era delegat de laboratori i la meva mare infermera, encara que no va exercir mai perquè prou feina tenia criant-nos a mi i els meus quatre germans. A casa venia una amiga de la mare que era llevadora que a mi em creava tanta curiositat com admiració. És curiós perquè era coixa, lletja... però jo la veia molt semblant a una deessa poderosa per poder ajudar a portar infants al món. Tenia sis o set anys quan vaig decidir que jo faria precisament això.

I com va començar?

Amb 15 anys era a la Verge Blanca d’aprenent, a la sala de parts. Allà vaig acabar de veure clar que era la meva vocació i vaig formar-me per a llevadora. Durant un temps em van posar a maternitat, a planta, i el que feia jo era escapar-me a presenciar i ajudar als parts. No tenia remei. Aleshores era a la maternitat de Barcelona. Després vaig passar a l’hospital de Terrassa. Durant aquells 5 anys vaig aprendre a fer tot tipus de parts i també vaig aprendre patologies que poden aparèixer. Vaig aprendre molt al costat del pediatra Padula, que era argentí, i tenia autèntiques idees revolucionàries que ell ja feia fa 40 anys i que encara n’hi ha que no fan.

Com per exemple?

Doncs feia que les mares anessin a alletar els seus fills a la incubadora, parlava de la importància de la pell amb pell i les carícies i parlava dels beneficis de la llet materna.

Ha acabat la seva carrera professional com a llevadora rural. Com hi va arribar i com és ser-ho?

Vaig voler atansar-me a la meva família, que estava a Lleida. Així que vaig anar a treballar a l’ambulatori de Fraga i quan hi va haver oportunitat vaig venir cap a Torrefarrera. Al principi, passava consulta a l’ajuntament, al qual sempre estaré agraïda per la seva sensibilitat amb les meves necessitats. Més tard es van fer els CAP als pobles i la cosa es va professionalitzar. Ara bé, et diré que la informàtica va ser un daltabaix. Perquè haver-ho d’escriure tot ens treia temps del tu a tu amb el pacient. De fet, un dels majors problemes actuals és que no es pot atendre com es mereix cadascú perquè falta temps i professionals.

Com era abans?

A veure, a nivell de proves mèdiques, ara estem millor. S’ha avançat, està clar, i és bo. El que passa és que crec que s’hauria de poder tractar amb les embarassades oferint-los el temps que els calgui. Jo recordo abans que anàvem a casa seva després del part. Allò era una bona oportunitat per resoldre dubtes i que guanyessin en seguretat, i també vèiem quin era l’entorn en què havia de criar i créixer el bebè. L’entorn afavoreix la salut o la malaltia d’un nadó. Ara això, tenir aquesta informació preuada és impensable. A mi em trucaven les embarassades quan anaven a parir i les acompanyava. És important sentir-se acompanyades.

Què en pensa del part a casa?

Que hauria de ser una opció més: viable i segura.

I de les doules?

Benvingudes totes les persones amb les quals fer equip per tal de crear, entre tots, el millor espai i condicions per a que arribin els nens a aquest món. Pediatres i llevadores, sobretot, hauríem d’anar units i a una enfocats en això, acompanyar les mares i els bebès.