SEGRE

ENTREVISTA

Pere Ortega: "Espanya manté 120.000 soldats professionals que estan avorrits a les casernes"

Les xifres que posa sobre la taula sobre despesa militar fan esfereir. Llicenciat en història i postgraduat en hisenda pública, Pere Ortega fa més de trenta anys que estudia les relacions entre economia i militarisme. Ortega presideix el Centre d’Estudis per a la Pau Josep Manuel Delàs, des del qual denuncia que la inèrcia de la despesa en armament és un plantejament erroni que hipoteca el nostre futur. L’oficina per al desenvolupament de la UdL va convidar-lo a parlar del seu darrer llibre: ‘Economia (de guerra)’, d’Icaria Ed.

Pere Ortega: “Espanya manté 120.000 soldats professionals que estan avorrits a les casernes”

Pere Ortega: “Espanya manté 120.000 soldats professionals que estan avorrits a les casernes”SEGRE

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

Es nota que domina el tema, que fa temps que l’estudia i que té les idees clares. No parla de la indústria de guerra amb distància cínica, Ortega és un pacifista radical.

La indústria militar és relativament opaca, si més no poc donada a exhibir-se públicament.

Ni ho necessiten per fer negocis ni els interessa. Són un lobby molt potent, amb capacitat per pressionar tots els governs, siguin del color que siguin. Al seu darrere hi ha algunes de les empreses més potents de l’Ibex-35. Indra és una de les més importants, és una firma d’electrònica puntera. Tot l’armament que es fabrica a Espanya porta la seua tecnologia. Una altra és Airbus, que té una branca molt potent a Espanya d’aeronàutica militar: avions i helicòpters de transport i de combat. Forma part d’un consorci europeu i la divisió espanyola és molt important. La tercera, que no cotitza, és Navantia. Ara que hi havia en joc el contracte per construir vaixells per a l’Aràbia Saudita s’ha vist la seua capacitat d’influència. També sobre l’opinió pública a través dels grans mitjans de comunicació. La dependència d’aquests respecte les entitats financeres és molt forta i als bancs els interessa que la indústria de l’armament treballi a ple rendiment perquè són els qui els deixen els diners.

El contracte de Navantia amb els saudites va posar l’alcalde de Cadis contra les cordes. José María González, Kichy, de Podem, va acceptar públicament la contradicció de defensar el contracte per salvar llocs de treball.

Té el mèrit d’haver-ho reconegut i el desmèrit d’haver claudicat. Se suposa que un partit d’esquerres té com a pilar fonamental la solidaritat i aquesta, teòricament, no entén de fronteres. Si saps que les corbetes que fabriques han de servir per poder mantenir el bloqueig del Iemen, que està posant en perill la supervivència de més de set milions de persones, has de mirar de ser conseqüent. És injustificable que un alcalde d’esquerres i uns treballadors afiliats a sindicats com UGT i Comissions Obreres, que deuen haver cantat la Internacional unes quantes vegades, s’avinguin a fer aquestes feines. Els seus vaixells serveixen per matar treballadors d’arreu del món.

Quina sortida tenen?

La reconversió. Ells haurien de ser els primers interessats a defensar-la per transformar-se en una indústria solvent. Un procés que ha de comptar amb la complicitat de les administracions, els sindicats i els col·legis professionals. Navantia no cotitza a Borsa perquè és pública i perd diners. L’any passat van ser 270 milions d’euros, i en els darrers deu anys, més de mil. Amb tots aquests diners haurien pogut fer una reconversió que assegurés el salari dels quatre mil treballadors per la resta de la seua vida i revitalitzés la zona.

Per què no ho fan?

Perquè falta valentia per reconèixer que és deficitària. Aznar ja la va voler privatitzar i no se’n va sortir. Sí que van vendre i tancar totes les navilieres civils, però Navantia no la volia ningú. Des d’aleshores tampoc han parat els ERO, en aquests anys ha reduït els treballadors a la meitat. Continua en mans de l’estat i el ministeri de Defensa els encarrega bucs per fer-la funcionar. I com que Espanya no està en guerra ni participa activament en cap conflicte no saben què fer-ne, de tants vaixells.

Vostès denuncien que aquestes comandes són il·legals.

No ho diem nosaltres. L’Aràbia Saudita és una dictadura i la mateixa llei de comerç d’armes espanyola prohibeix vendre’n a països que vulneren els drets humans o que estiguin en guerra. L’Aràbia Saudita compleix els dos requisits i aquí no passa res.

Doncs els empara i recolza el rei Felip V en persona.

De la casa reial o la dreta tampoc n’esperem res. Aquí s’equivoca tota l’esquerra, i sobretot el PSOE, si continua amb aquesta política, perquè és insostenible econòmicament i social. La resta d’empreses del sector, les privades, no són deficitàries sinó parasitàries: necessiten constantment les comandes del ministeri per sobreviure. Pressionen per continuar renovant els contractes i mantenir una dinàmica d’estar sempre ben armats.

Si ja no han de mantenir cap imperi, quin sentit té tanta despesa militar?

Aquesta és una inèrcia heretada del passat. La directiva de defensa nacional de l’estat espanyol reconeix que les grans amenaces que pateix avui Espanya és el terrorisme disfressat de jihadisme internacional, i aquest no es combat amb submarins ni tancs. A Europa ja no es preveu cap guerra entre estats. Al món gairebé totes són intraestatals, dins de cada estat. I si mai hi ha cap conflicte que pugui posar en perill l’estabilitat internacional, Espanya el màxim que envia són 3.000 soldats a l’estranger.

I la resta de la tropa?

Avorrida a les casernes. Espanya té 120.000 soldats professionals que cobren un salari i no fan res.

Algun estiu els mobilitzen per ajudar a apagar incendis.

A través de la Unitat Militar d’Emergència, que teòricament serveix per apagar focs i participar en situacions excepcionals. Però els incendi els han d’apagar els bombers, mantenir un exèrcit per això és ridícul. Aquesta idea va començar amb el chapapote gallec i des d’aleshores els han mobilitzat en diverses ocasions. Sempre per fer operacions que un cos civil faria molt millor. Ens sortiria més barat i seria més eficaç.

Quin sentit té, doncs, mantenir una estructura d’aquesta envergadura a banda de donar rèdits a la indústria del sector?

L’objectiu és mantenir els privilegis del passat que ara comencen a posar-se en perill per culpa d’una qüestió molt important: el canvi climàtic. Aquest és irreversible i portarà grans catàstrofes naturals i provocarà grans migracions de gent. Ara en tenim que fugen de la guerra i la pobresa, però n’hi haurà moltes més a causa dels problemes globals que provoquem els del nord. Quina és la nostra resposta davant d’un món empobrit que fuig de la fam? Reforçar els exèrcits i tancar les fronteres. No estem parlant de milers sinó de milions de persones que trucaran a les portes d’Europa i hi haurà una creixent militarització.

Els negacionistes del canvi climàtic són els que més es preparen per les conseqüències del que ells afirmen que és una mentida?

Són les respostes ecofeixistes que han promogut Trump, Bolsonaro, els governs polonesos i hongarés o el mateix Brexit. Un populisme feixista que està creixent arreu dels països rics i que reivindica un nacionalisme cada vegada més agressiu, el tancament de fronteres i l’expulsió dels immigrants. Un discurs que proclama un major militarisme de la societat per evitar que els expulsats de la terra, els empobrits, posin en perill els seus privilegis.

De quants diners estem parlant avui en dia?

Espanya es gasta 20.000 milions d’euros anuals. Això representa 54 milions d’euros diaris. Seria més útil invertir-los en economia civil productiva.

tracking