Xavier Antich: “Els que van organitzar l'Holocaust eren l'elit d'una societat molt culta”

Tot i que fa molts anys que viu a Barcelona i treballa al cor de la Catalunya vella, Xavier Antich té un accent que despista: és originari dels Pirineus però sembla de Lleida. “La dona és de Torregrossa i venim molt sovint”. Misteri resolt.

Quan és vostè qui ha de presentar les credencials sempre diu que és professor en lloc de filòsof.

La filosofia des dels orígens està vinculada a l’ensenyament perquè si per a alguna cosa ha de servir el coneixement és per compartir-lo. La veritat és que l’ensenyament el visc amb passió, com una forma de vida i com un dels llocs on es pot produir aquest coneixement perquè és compartit.

Fa vint-i-cinc anys va fer el salt a la universitat. Si tornés a secundària, quin tipus d’alumnes creu que hi trobaria?

Pel que m’expliquen les amistats que encara hi són s’assembla poc al que jo vaig conèixer al Mercè Rodoreda de l’Hospitalet. Aquells alumnes de COU eren majoritàriament la primera generació de les seues famílies que tenien l’oportunitat d’accedir als estudis superiors. Aleshores era viable que gent que venia de públiques de l’extraradi de Barcelona pogués optar a un ensenyament amb una certa igualtat de condicions amb altres alumnes que venien de concertades o privades. Això penso que ha canviat bastant.

A pitjor?

Sí. Diria que s’ha produït un deteriorament, en bona mesura planificat, de l’ensenyament públic. No s’han gestionat bé els problemes derivats de la diversitat i això ha malmès molt l’ensenyament. Com deia Steiner, traspassat recentment, l’ensenyament s’ha de posar sempre un punt per sobre del nivell que intueixes en els alumnes amb qui t’has de barallar. Aquest punt que obliga a estirar-se és una mica un respecte per a l’estudiant. No posar-se el nivell a la baixa, sinó posar un cert repte que interpel·la els alumnes.

Era un Merlí [sèrie de TV3] abans de ‘Merlí’?

Més aviat m’agrada creure que hi ha milers de persones que es dediquen a l’educació que no entenen la seua feina com una manera de perpetuar el sistema, sinó que formen gent per continuar avançant cap a una societat més justa i democràtica. No saps mai què serà allò que realment canvia la vida d’una persona: si serà un vídeo, un comentari, una pel·lícula o un quadre. Quan et trobes antics alumnes i et confessen que mai han oblidat aquell dia que va passar alguna cosa a classe és molt encoratjador.

És un antídot contra la desídia?

La desmotivació i la comoditat són molt perilloses. Jo sóc molt insegur i tímid, abans de cada classe encara em poso molt nerviós. He de fer un a part abans, he de repassar el material. Cada classe és com la primera. El context és diferent, canvien els alumnes, la vida interfereix en l’aula de manera inevitable.

Una societat sobresaturada d’estímuls no fa més complicat ser aquell professor que fa aquella reflexió que provoca un ‘clic’ en l’alumnat?

Quan es creua la fotografia digital, els mòbils i les xarxes els canvis són innegables. Això es pot viure amb angoixa o sent conscients que el marc ha canviat i que no té sentit posar-s’hi en contra. Cal aprofitar-ne tot el potencial. Un exemple: quan vaig començar a fer classes de Filosofia en un context d’història de l’art, l’eina principal del poder d’un professor o professora era la seua capsa de diapositives. Un professor del Barroc havia estat a l’illa de Creta on hi ha un Caravaggio en una església i l’havia fotografiat. Com que era un quadre que no sortia en cap llibre, tenir aquella diapositiva donava poder al professor. Era una gestió d’un coneixement que en realitat era poder. Avui en dia pots fer referència a qualsevol dada de qualsevol tema, per molt excèntrica que sigui. Els alumnes, a través del seu mòbil, hi poden accedir de manera immediata.

La relació entre la informació i el poder ha canviat.

Ara el coneixement és compartit, per tant es capgiren les dinàmiques. L’autoritat ja no la té qui té el monopoli de la informació sinó qui és capaç d’interpretar-la. El que avui defineix un bon professor o professora és qui posa a l’abast dels alumnes eines per fer-ho. Això val per al món acadèmic i per a la vida en general. Interpretar un text complex o una pintura t’obliga a una certa gimnàstica i fan falta eines. Aquesta perspectiva val per a Filosofia i per a Matemàtiques.

També per a la Història. No fa gaire a la ràdio deia: “De l’Holocaust mai en sabrem prou i mai en parlarem massa”. Em va recordar una lectura de MAUS a Secundària. Una alumna va dir: “Ja ho sabem que els jueus van patir molt, són uns pesats”.

En el fons no és tan diferent de la reacció que sovint em trobo a la universitat quan parlem d’aquest tema. Però la idea que ho saben tot és el punt de partida per acabar assumint que en el fons no en saben res. Sempre començo amb imatges que més o menys ha vist tothom: bombardejos, munts de cadàvers, gent esquelètica darrere una tanca, les entrades de tropes aliades o soviètiques als camps… Aquestes imatges no ens parlen del que va passar perquè no tenim imatges de l’Holocaust. Tota la política de l’extermini estava planificada perquè no en quedessin testimonis de cap mena. Ni vius ni gràfics. Aleshores comencen a prendre consciència.

Raquel Crisostomo explicava en un article a ‘Cuadernos del cómic’ que el moment del crematori continua sent l’espai inefable de l’Holocaust en la ficció. Ningú s’ha atrevit a ficcionar-lo.

Per aquesta via puc fer veure en l’alumnat que tot plegat és més molt més gros i pervers del que s’imaginaven. Ni l’art ha gosat convertir-se en testimoni. La part interessant és transmetre aquesta maquinària científica, industrial, molt ben preparada per portar milions de persones a la desaparició.

D’alguna manera pretén que els seus alumnes preguin consciència del mal a través del coneixement, però en el fons tenir cultura no és suficient.

És així. La conferència de Wannsee, que és on oficialment es va planificar la solució final, és una taula amb una vintena de persones la meitat de les quals eren doctors universitaris. Alemanya era la societat més culta d’Europa i els qui van orquestrar l’Holocaust formaven part de l’elit acadèmica del país. Eren gent molt ben preparada, no era un pla en mans de quatre indocumentats. El discurs de l’odi que va permetre organitzar el genocidi va ser el més ben planificat i gestionat de la història. Gent que era de les elits científiques que, a partir de la idea que hi ha gent que sobra i s’ha d’eliminar, comença a planificar i a gestionar polítiques de natalitat, esterilització i control de la població molt bèsties. Això acaba a les cambres de gas. Aquest tema ens porta a forts dilemes morals ¿Com pot ser que gent molt preparada intel·lectualment i científica poden estar del tot mancada de criteris morals i no sàpiguen distingir entre el bé i el mal?