Guiu Cortés: “Necessitava tornar a connectar amb un projecte de petit format i viatjar sol”

La sensació és que Guiu Cortés és un artista que va per lliure: estèticament sembla un punk que flirteja amb la txaranga o el hip-hop i, en realitat, és un cantautor que viatja amb una guitarra a l’espatlla.

La veritat és que mai no he mirat si estèticament aparento una cosa o una altra: vaig com m’agrada i em fa sentir còmode. Ara porto cresta perquè m’estic quedant calb i em va semblar que era un bon pentinat per combinar amb les entrades.

Parlant d’entrades, no ha triat el moment amb més activitat cultural per llençar el seu projecte.

Però és un bon moment per situar un artista de format acústic. Si alguna cosa es mou no són pas els festivals sinó les sales petites. En aquest sentit, he aprofitat per accelerar la posada en escena d’un projecte que feia temps que tenia en ment.

El Niño se li havia escapat de les mans?

Fa molt temps que veig que El Niño ha anat mutant i ha arribat un punt que el visc amb certes contradiccions: ens agrada molt el que està passant i alhora està molt lluny del cantautor que era jo quan vaig començar. D’alguna manera el projecte nou és tornar als inicis, recuperar algunes cançons d’El Niño de la Hipoteca que s’havien perdut, temes que no són tan trendy o no són prou festius per tocar en concerts grans. Vull recuperar El Niño de la Hipoteca dels inicis, fer les coses seguint aquella línia d’una manera molt clara: acústic i folk. Poca percussió i res de guitarres elèctriques.

Va créixer artísticament en el caos del primer internet, quan encara no hi havia normes. Com viu ara la relació amb aquests entorns digitals?

Al final tot ha tornat al mateix punt: fa deu anys ens vanagloriàvem de no tenir tele i ara els anuncis te’ls colen a Instagram. Tot ha mutat però tot és molt semblant. Amb la música ha passat el mateix, fer créixer un projecte a internet ara és molt complicat, hi ha una sobresaturació i costa molt treure el cap. En aquest sentit jo jugo amb trampa, no començo realment de zero. Quan tot era nou, era orgànic i anàrquic, més obert. Ara les companyies tornen a tenir el control, però pel camí és cert que han hagut d’afluixar i ser menys exigents. Ja no tenen el monopoli. Abans deien: això o res. Ara t’ho pots fer tu, encara que costi molt, i han vist que no poden actuar de la mateixa manera.

Amb Guiu Cortés pot fugir de la pressió?

Aquesta és la idea. El Niño és un projecte viu i col·lectiu, m’agrada i em dona moltes alegries. Però també és cert que t’obliga a omplir sales grans i vendre dues mil entrades. Necessitava tornar a connectar amb un projecte de petit format i viatjar sol. Agafar un tren, llegir, tocar en una sala amb poc públic i tornar cap a casa.

Fins a quin punt les plataformes com Spotify condicionen les formes de treballar?

Un cedé condicionava molt més perquè era un mínim de cançons. Aquí pots marcar tu el ritme, però va acompanyat de les xarxes socials i ara mateix són una agonia, una mica estressant. En el fons, però, obre molt més la flexibilitat, pots fer-hi de tot.

Que la gent el pugui abandonar molt ràpid quan el clica no el condiciona?

Si volgués vendre sí, però jo vull fer el meu propi camí i penso que hi ha marge per trobar un públic a qui agradi allò que faig. El millor és ser sincer amb un mateix.