Carlota Gurt: “No es pot inventar de zero, beus de la teva vida”

És el conte un gènere menor? Està sobrevalorada la novel·la? Dos autors de moda, Carlota Gurt, guanyadora del premi Mercè Rodoreda per Cavalcarem tota la nit, i Melcior Comes, que amb Sobre la terra impura s’ha emporat el Joan Crexells, el Serra d’Or i el Núvol a millor novel·la publicada en català, accepten fer un cara a cara literari en el qual relativitzen el concepte d’èxit perquè el mercat literari en català és molt petit. També la fiabilitat de Twitter, on tots dos són molt actius, com a barem de res perquè “no és el món real”. I, sobretot, expliquen com i per què escriuen.

Carlota Gurt versus Melcior Comes. O viceversa. Recentment, tots dos escriptors van participar en una masterclass narrativa a Lleida que va enfrontar les característiques del relat curt amb les de la novel·la.

Això és un cara a cara, però amistós. Començarem demanant- los que l’un recomani el llibre de l’altre.

MC: Hem de llegir els contes de la Carlota perquè estan excel·lentment escrits i plantegen reptes intel ·lectuals i psicològics molt densos, molt tumultuosos, et fan sentir incòmode i et fan pensar.

CG: S’ha de llegir Sobre la terra impura perquè té una tècnica impecable que se t’emporta i això fa que, encara que sigui un llibre molt gruixut, te’l llegeixis com si res. A més, la trama està molt ben lligada, perquè en la literatura no hem d’anar a buscar només una lectura moral –que també hi és–, sinó també entreniment. A més, té trets de la variant dialectal mallorquina. Hi ha paraules que no saps què volen dir i les has de buscar. I perquè té un final espaterrant.

Per a Carlota Gurt els contes són com un gronxador en el qual s’estableix un joc entre el lector i l’autor i, en canvi, la novel·la és un tobogan perquè, una vegada que entrevista t’has endinsat en la trama, llisques cap al final.

CG: Cada vegada que escrius o llegeixes un conte has de fer l’empenta del gronxador. En canvi, quan llegeixes novel·la et tires i ja està. És un sol viatge

MC: A mi m’agraden les novel·les que són prou riquessón prou riques, plurals i àmplies per tornar a demanar l’esforç d’aprendre el codi. És cert que cada vegada que comences un conte has de tornar a entrar en una situació nova mentre que en la novel·la això ho fas les primeres trenta pàgines. Però vivim una època en què la literatura ja no té unes fronteres clares. Un conte podria ser perfectament el plantejament d’una novel·la i acabar allà. I una novel·la pot tenir passatges sencers, capítols sencers, que es podrien extreure i llegir com un conte.

A Sobre la terra impura hi ha trama, història... i una certa exhibició estilística, com si es volgués desempallegar de l’etiqueta de jove escriptor i dir...

MC: ...Que tinc quaranta anys i em toca la vacuna! Vaig fer una sinopsi i la vaig respectar bastant. Tenia clar que tindria cinc parts i el que explicaria en cadascuna. Quan vaig tenir feta la primera i vaig veure el que ocupava em vaig adonar que la novel·la seria llarga. Però és que si tens tants personatges a sobre la taula i vols explicar una història que té, fonamentalment, dues dimensions temporals, doncs en el fons estàs fent dues novel·les en una. Vaig estar dos anys amb tot això a dins del cap sense compartir-ho absolutament amb ningú. I això és psicològicament complicat.

El món literari no era aliè a Carlota Gurt com a traductora, però s’estrena com a autora amb un llibre beneït amb el Mercè Rodoreda. Es considera escriptora de contes o hi haurà novel·les?

CG: Després de l’estiu sortirà una novel·la, però quan comences a escriure has de ser una mica humil. Si no pots dominar la narració en deu pàgines com pots pretendre, d’entrada, escriure’n 300? Començar escrivint contes era el més natural.

La narració breu obliga a donar un cop de puny al lector en forma d’imatges potents, situacions que sobtin. En canvi en una novel·la, cal dosificar-se?

MC: De la manera com concebo una novel·la, cada escena, cada capítol és un conte: hi ha un plantejament, un problema i un desenllaç. El que passa és que es llegeix diferent.

Per buscar un punt de connexió entre dos llibres tan diferents, podríem dir que el món de la família, de la parella, acaba sent un univers en ell mateix, on hi ha històries, secrets... Han vampiritzat les seves, de famílies?

CG: Agafes trossets de tu mateixa, de coses que veus, de coses que sents i amb tot això fas un mosaic. Però sí, al final beus de la teva vida i de les teves experiències. No invento de zero. No sé què vol dir, de fet. Crec que no es pot inventar de zero. Tu hi ets, però no d’una manera literal. Parlo de la meua separació, per exemple, però no del meu exmarit. Hi és però no ben bé.

MC: Quan el narrador de la meva història parla de la seva mare jo penso en la meva mare i fins i tot li pregunto: tu què diries si jo et digués això. I ella diu: “jo et respondria això”, i em fa la novel·la perquè poso literalment la frase que em diu. O, per exemple, la demència senil de l’àvia del narrador és la demència senil de la meva àvia i surten frases exactes que ella diu, com quan imagina que la televisió ens està mirant i interactua amb aquella gent i es pensa que són del seu poble encara que sigui la cancellera Angela Merkel qui surt en pantalla.

Els escriptors de contes gairebé sempre s’han de justificar, com si fos un gènere menor.

CG: Ho és, ho és. Està considerat un gènere menor. Fa poc vaig fer un tuit dient-ho. I tothom “no, no”, reivindicant-lo. Però és així: el Mercè Rodoreda són 6.000 euros i el Sant Jordi, 60.000. I això que escriure contes és esgotador. Pensar una novel·la és molta feina, però quan ja la tens pensada, escriure-la és el moment notari: “A veure què toca, avui? Avui em toca tal escena”. Vas i l’escrius. En un conte no. En unconte cada cosa que escrius l’has de generar de zero i amb poques pinzellades has de perfilar uns personatges, una història... és esgotador.

La teoria diu que no es llegeix contes, però el seu llibre ha funcionat molt bé.

CG: Sí, hi ha molts clubs de lectura que em diuen que és el primer llibre de contes que fan. Però en aquest país, què és funcionar bé? Fins i tot quan d’un llibre se’n fan moltes edicions, quin valor té? Quants exemplars té cada edició? Els tiratges haurien de ser públics... Si no, és màrqueting. En aquest país vendre 3.000 llibres ja és una mena de gesta.

Es van conèixer a l’Escola d’Escriptura. Es pot aprendre a escriure?

MC: Fa més de deu anys que hi faig classe i jo crec que sí, que hi ha moltes coses que es poden aprendre. I és lògic, perquè si no seria l’única disciplina intel·lectual de l’univers que no es pot ensenyar. No té sentit que puguis aprendre a operar el cervell però no puguis a aprendre a fer novel·les. Però també hi ha coses que no pots aprendre, o les has d’aprendre pel teu compte.

Quan s’ensenya a escriure una novel·la hi ha més pressió a l’hora de publicar-ne una perquè molts alumnes la llegiran?

MC: No vull cometre els errors que els dic que no han de cometrei de vegades els cometo. I, fins i tot, jugo a cometre’ls. Per exemple, una cosa que fan molt els meus alumnes es fer diàlegs confusos en què no saps qui parla. Els dic que posin acotacions i jo faig el contrari. Una mica per tocar els nassos, i perquè vegin que es pot fer, però ho has de fer bé perquè no es perdi el lector.

'Cavalcarem tota la nit' va començar amb molt bon peu, guanyant un premi, però al cap de no res va arribar la pandèmia. Sort de Twitter?

C G: El contacte amb els lectors ha sigut a través de Twitter, tot i que Twitter no és gaire real. Tens feedback amb els lectors, però només en positiu. Malgrat tot, penso que vaig tenir sort. Com que es va parar la maquinària editorial vaig ser més temps novetat.

'Sobre la terra impura' també ha guanyat molts premis a obra publicada... com es reben?

MC: Tot ha anat molt a poc a poc. Vaig publicar el llibre i els primers mesos no va passar absolutament res. Després van aparèixer algunes ressenyes positives i, molt més tard, van arribar els premis. Quan em van trucar del Crexells em vaig pensar que era una broma. Els premis a obra publicada serveixen per allargar la vida dels llibres. Són objectes de consum, com ho pot ser un torró, i quan passa la temporada ja no se’n venen.

A totes les entrevistes que he llegit de Carlota Gurt es fa referència al fet que està separada i és mare de tres fills. A les que he llegit de Melcior Comes no hi ha referències a la seua vida privada.

CG: Això és perquè soc com soc i ho explico tot a tot arreu. En aquest cas no crec que sigui perquè som home o dona.

MC: Doncs jo crec que sí. Tendim a veure una dona que és mare, fonamentalment com a mare. I, en canvi, un senyor que és pare és moltes coses i també pare.